Viure en una vila com Torroella hauria de suposar uns avantatges respecte a viure en una ciutat i la tranquil·litat és un dels més evidents. Els cotxes, però, a poc a poc s’han fet els amos d’arreu, fins i tot de llocs com Torroella que, per qui no té problemes de salut, es passa de dalt a baix i d’un costat a l’altre amb una curta passejada.
Però no, cal anar a comprar el diari, a buscar el pa o a prendre el cafè amb el cotxe fins a la porta de l’establiment. Només cal observar les entrades i sortides dels nostres centres escolars. No ho entenc. La quantitat de mares, pares, àvies, avis, parents… que es mobilitzen amb el cotxe per acompanyar els nens i les nenes és digne d’un estudi sociològic del comportament humà després de comprovar les distàncies entre les llars i el centre d’ensenyament. El misteri d’aquesta dèria és encara més gran si tenim en compte que hi ha guàrdies municipals que regulen el trànsit i ofereixen seguretat en els punts més delicats. ¿Què deurà ser d’aquests infants que no caminen, que no s’espavilen, que no saben què és parar un xàfec ni passar una mica de fred?
Manifestar això que estic dient provoca enuig a molta gent i seguidament em faran una forta crítica perquè moltes persones són contràries a qualsevol tipus de limitació de l’ús del cotxe. Per alguna cosa és el déu actual! I els déus no es toquen. Amb aquesta llei de persones dogmàtiques i integristes és inútil cap diàleg perquè mai entendran que un cotxe és una gran eina si s’usa bé i jo no estic dient que s’hagin d’eliminar els cotxes. Dic que el cotxe està al servei de les persones i Torroella, com totes les viles i tots els pobles, és cada dia més semblant a una ciutat, amb tots els desavantatges i cap dels avantatges.
Vaig aplaudir quan fa uns anys es va solucionar l’aparcament de Torroella amb l’adequació de tres zones: a l’inici de la carretera de l’Estartit, a l’antic escorxador i baixant el carrer del riu Ter a mà dreta. Fa uns mesos que aquest darrer es va tancar i em va donar un bon disgust; sort que s’ha compensat amb una zona d’aparcament voltant l’auditori. Aquests tres grans aparcaments haurien de garantir que la circulació viària quedés reduïda al mínim perquè des d’aquests a qualsevol punt de la vila no hi ha més que pocs minuts a peu. No oblidem, encara, els nostres carrers atapeïts de cotxes dia i nit, senyal inequívoc que molts que compren cotxe s’obliden de procurar-se una plaça de pàrquing per ajudar a descontaminar els nostres carrers de tanta ferralla.
Hi ha un cas a Torroella que és el súmmum dels despropòsits: l’ordenació del trànsit a la zona del carrer del Roser. La rotonda de la plaça de les Bruixes (de l’Empordà) es va executar amb la intenció de facilitar la circulació. El projecte preveia, de manera sensata, establir la doble circulació al carrer del Roser. Vaig veure el plànol i em va agradar: milloraven les voravies, es posava arbrat i quedava algun pàrquing. ¿Per què no s’han executat aquestes millores que posarien fi a un caos circulatori absolut? Els cotxes que pugen per Fora Portal (plaça Quintana i Combis) es troben amb una direcció prohibida a l’entrada del carrer del Roser; alguns opten per trencar a mà esquerra, enfilen pel carrer de Figueres superant un pas estretíssim a la plaça de la Bàscula, que coincideix amb les aglomeracions pròpies d’un súper, i després pugen, o pel carrer de Sant Antoni o pel de Tramuntana, fins a la carretera. Qui va cap a Verges ho té difícil i qui trenca a la dreta es troba amb la rotonda que hauria anat bé a tots d’haver-se acabat el projecte. Però no acaba aquí el disbarat. Des de Fora Portal molts cotxes pugen pel carrer Vermell (Pintor Gimeno) i allò ja és massa: carrer estret amb voreres no aptes pels nostres temps i al final s’entra amb risc a la carretera.
Qualsevol grup de població està format per interessos contraposats i encara que seria bo que alguns desistissin d’escombrar cap a casa per facilitar el bé general, no sempre és així. L’ajuntament és l’àrbitre que ha d’actuar mirant d’atenuar perjudicis, però quan cal dirimir entre el bé privat i el bé comú, no hi ha d’haver ni dubtes ni pors. Massa sovint posem remei a mals evitables quan ja no s’hi és a temps.
