A finals de 1938 i principis de 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, una bona colla de torroellencs que lluitaven a les files de l’exèrcit republicà, en retirada, van ser empesos fins a la frontera i, un cop a França, desarmats i confinats als camps de refugiats del Rosselló (Argelers, Sant Cebrià). Dins dels mateixos camps hi havia un espai –en deien el “camp de Franco”- on es podien situar tots aquells que volguessin tornar a Espanya i lliurar-se als vencedors. Per acord tàcit, ningú no s’hi oposava, ja que la majoria dels que s’acollien a aquesta possibilitat no havien lluitat per motius ideològics, eren soldats de lleva, molts d’ells mobilitzats els últims mesos, alguns extremadament joves, d’altres madurs, amb dona i fills que els esperaven. Però no van ser pocs els que, precisament per les seves idees, no van fer ús d’aquella possibilitat i es van estimar més quedar-se a França que no pas córrer el risc, un cop posessin el peu a Espanya, de ser empresonats, jutjats o directament eliminats.
A aquests exiliats torroellencs procedents del front, hi hem d’afegir els que van abandonar la vila quan les forces franquistes estaven a punt d’entrar-hi. Al meu article “Voladura del pont” (18 de gener 2021) vaig parlar d’una quinzena de torroellencs que, acompanyats de familiars, van fugir a peu cap a França, passant per Ullà i pel camí vell de Bellcaire. Però els qui van fugir aquells dies van ser molts més. En sabem alguna cosa sobretot gràcies a les recerques de l’historiador Jordi Gaitx, recollides al seu llibre “L’exili del Baix Empordà al 1939”.
Al cap de pocs mesos, els nostres exiliats es trobaven encarats a una nova tragèdia, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació de França per les tropes alemanyes. Molts encara estaven reclosos als camps de refugiats, d’altres feia ben poc que n’havien sortit i intentaven començar una nova vida al país veí, i tots van haver de triar definitivament si tornaven a Espanya o feien costat a França. Dels qui van decidir quedar-se, molts van ser destinats a treballar el camp, altres a fer trinxeres, altres a lluitar contra els alemanys. Alguns van caure presoners i, encara pitjor, segons ens consta, cinc torroellencs van acabar reclosos al camp d’extermini de Mauthausen.
Mauthausen era, de fet, un complex de dos camps d’extermini –Mauthausen-Gusen-, situat a l’Alta Àustria, a la riba nord del Danubi, entre Viena i Linz. Va ser segurament el primer camp de concentració nazi transformat en camp d’extermini, destinat a objectors polítics, homosexuals, resistents de diversos països, gitanos i, sobretot, jueus. L’entrada de les tropes aliades a Mauthausen, amb l’alliberament dels supervivents, va tenir lloc el 5 de maig de l’any 1945, només tres dies abans de la capitulació del Tercer Reich.
La majoria de deportats catalans van acabar a Mauthausen i, pel que ens consta, hi van anar a raure cinc fills de Torroella. Seguidament, explicaré el que en sabem, i també em referiré a un deportat no torroellenc, de família molt vinculada a la nostra població.
Salvador Vidal Jonqueras, Pagantàies, havia estat milicià del Comitè antifeixista de Torroella del 1936. El febrer de 1939 va ser un dels quinze que van fugir a peu, per Ullà i Bellcaire, abans que entressin les tropes franquistes. Passada la frontera, va ser internat pels gendarmes al camp de Sant Cebrià, amb en Pahí i altres torroellencs. Consta que va ser detingut pels alemanys, empresonat a Estrasburg, i traslladat l’any 1940 a Mauthausen, on va morir el 1941.
De Josep Miquel Maruenda només sabem que va ser deportat a Mauthausen l’any 1941 i que morí a Gusen el 1942.
Més sort van tenir tres torroellencs alliberats en arribar al camp les tropes aliades.
Josep Nicolau, segons l’historiador Gaitx, va ser empresonat pels nazis a Estrasburg, portat a Mauthausen el 1940 i alliberat el 5 de maig de 1945.
Josep Payet Sagrera, també empresonat a Estrasburg, portat a Mauthausen i alliberat el 5 de maig de 1945.
Josep Carreras Mascarreras, Titus, havia estat afiliat a la CNT, i Gaitx diu que va ser membre del Comitè antifeixista de Torroella (no em consta pels documents que he consultat). Deixà dona i filla, fugí a França i els alemanys el van fer presoner al nord del país. El van traslladar a Mauthausen l’any 1941, després a altres destinacions i finalment altre cop a Mauthausen. Alliberat el maig de 1945, es quedà a Àustria, on es casà de nou; la seva filla va anar al seu costat, però tornà a Torroella, era coneguda com la Titus.
Encara que no va néixer a Torroella, és imprescindible citar també aquí la dolorosa trajectòria a l’exili de Joan Cabratosa i Font. La seva filla Pilar Cabratosa i Sender, ella sí torroellenca, i molt vinculada als afers culturals i socials de la nostra població, ens n’ha deixat testimoni a l’article “Vivències d’un exili” (Llibre de la Festa Major de Torroella, 1996).
Fill del mas Cabratosa de Besalú, Joan Cabratosa havia fet de mecànic a Girona i amb la guerra va arribar a capità de l’exèrcit republicà. Lluità a la batalla de l’Ebre, va creuar derrotat la ratlla de França i el van recloure al camp d’Argelers. La seva esposa i filla van passar al país veí, van esperar que sortís del camp i van aconseguir de retrobar-se. Vivien en un mas als afores de Perpinyà, ell feia de pagès. Més endavant, anà a París per cercar feina, quan els alemanys ja havien ocupat el país, i també hi va poder anar la seva dona perquè era infermera. Ell treballava de mecànic en un camp d’aviació, els avions eren alemanys, i l’abril de 1941, sense explicacions, la Gestapo el va detenir i se’l van endur a Alemanya. La seva dona i filla es guanyaven la vida fent jerseis, dinaven de franc en un menjador de jueus, fins que aquests van ser enviats a camps d’extermini. Dos anys després, sense notícies del detingut, mare i filla van tornar, primer a Girona, i el 1944 a Torroella, on la primera trobà feina d’infermera i després de llevadora. Fins acabada la Segona Guerra Mundial no van saber que l’any 1941 el seu pare i espòs havia estat internat a Mauthausen, després a Gusen, on havia mort aquell mateix any.
El règim franquista no considerà mai espanyols els deportats als camps d’extermini nazis i es mostrà indiferent per la seva sort, tant dels que hi van deixar la vida com dels que en van sortir vius. L’any 1962, el supervivents del camp van crear a Barcelona, en ple franquisme i en la clandestinitat, l’associació “Amical de Mauthausen” per preservar la memòria del que va passar i lluitar contra el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme.
