Amb l’arribada del mes de juny ja es comença a sentir l’olor d’estiu, de viatges i excursions, d’avaluacions i recuperacions, de notes, de tardes caloroses dins unes aules plenes d’adolescents que “bullen”, d’anar tancant aquella programació que vàrem encetar a primers de setembre… És final de curs.
Aquest curs he tingut el privilegi d’estar dos dies a la setmana a la porta de l’institut i saludar i desitjar el bon dia a més de cinc-cents nois i noies que van entrant i distribuint-se tranquil·lament a les seves aules en un espai d’uns deu minuts. Uns quants estan concentrats davant la porta, no tenen espera, volen ser els primers d’entrar. Uns altres no tenen tanta pressa i estan distribuïts en grupets pel pati, parlant o donant algun cop de peu a la pilota. I encara uns altres estan fora el carrer esperant que soni la música per començar a pensar a entrar: cares mig adormides, cossos que s’han fet alts i no acaben de controlar, cares rialleres, cares neguitoses esperant trobar algun company o adult per poder comentar allò que els preocupa tant en aquell moment; parelletes agafades de la mà, acomiadant-se efusivament perquè no els ha tocat anar a la mateixa aula… Cinc-cents adolescents que de vegades ens sembla que tots estan “tallats del mateix patró”, però que cadascú porta una realitat interior que pot ser molt diferent entre uns i altres i que, si se sap aprofitar, és el que fa que la convivència en un centre educatiu sigui tan enriquidora.
Quan a finals d’abril el Departament d’Educació feia públiques les bases per a la Llei d’educació de Catalunya, una llei tan necessària i tan desitjada (tot i que tan polèmica quan només era un esborrany), vaig pensar en tots aquests nois i noies que dia rere dia entren en el centre educatiu i hi fan vida unes quantes hores, i vaig pensar com n’era d’ important partir de la realitat que tenim en els centres i si seríem capaços de no quedar-nos només amb la burocràcia i la uniformitat d’actuacions que moltes vegades comporta.
Una llei tan important i tan desitjada necessita un bon debat social per tal que els protagonistes puguin opinar, discutir, arribar a acords i sentir-se-la seva. No em serveix que en el diari llegeixi que als pares se’ls farà signar un contracte per tal que es responsabilitzin dels seus fills. Primer de tot caldrà reconèixer la important contribució de les famílies a l’educació i caldrà posar mitjans per tal que aquelles famílies més fràgils puguin portar a terme el seu deure educatiu. De la mateix manera que no n’hi ha prou que es digui que no es permetrà la gestió dels centres públics a càrrec d’entitats privades, sinó que cal que el Departament garanteixi que l’escola concertada (que vol dir que està finançada amb fons públic) complirà els compromisos que es recullen en el concert i això passa per distribuir equitativament l’alumnat amb necessitats educatives específiques, cosa que, a la realitat, costa molt que es dugui a terme. No es pot jugar a fer veure que volem una bona educació per a tothom mentre es fan els ulls grossos davant la desigual distribució de l’alumnat, per exemple.
I mentre es va perfilant l’autonomia de centres, l’avaluació i els nous currículums, anirem tancant un altre curs i començarem a preparar amb il·lusió el proper, amb el compromís que tenim com a mestres i professors d’acompanyar aquests joves en el seu procés educatiu i amb la certesa que, una mica més canviats, tornaran a esperar, davant la porta, que soni la música per entrar.
