Conte
A les terres del nord, als immaculats blancs i purs Pirineus, hi residia una dama ben peculiar, despreocupada de tot, amb una desimbolta ballaruca i una desvergonyida forma d’ésser que embadalia els passants. L’anomenaven Tramuntana i era ben senyora, car arribava arreu de cop i volta i sense avisar, fent voleiar tot el que se li interposava al seu camí i ventant empentes al pobric que se li creuava per davant. Sovint es justificava: – Ai ves, baixo d’aqueixes muntanyes tan llunyanes amb tantes presses….- De totes maneres, tot açò no era fet amb mala fe, ella era així d’arrauxada i de maneres gruixudes, ves què hi farem !!
Cap a la tardor era cridada a files, vull dir, a la seva segona llar, a la plana de l’Empordà. Ah, aquest, un altre Senyor, tot i que amb uns aires i uns fums…. , però era l’amo a qui es devia.
L’Empordà volia que la Tramuntana es passegés dia rere dia a desmesurades velocitats per la plana i atemorís els éssers roïns i els mals esperits que poguessin freqüentar-la !! Ella, malgrat que no era dotada de delicades maneres, tenia certes inquietuds, les quals els del seu entorn desconeixien. Esdevenia una apassionada de la música i li agradava crear simfonies, sovint es deixava endur i li eixia una melodia molt suau amb un vaivé d’agradable sonoritat per a les orelles petites, car ajuadava a bressolar la mainada. Les marones li estaven molt agraïdes i en senyal de gratitud, de tant en tant, li obrien les finestres i balcons perquè entrés a les seves llars, a prendre alguna cosa o simplement a fer un xic de companyia.
El seu amo, de bona planta i amb molt bona reputació a la contrada, disposava també, malauradament, de poca paciència. Quan s’assabentava que la seva damisel.la havia eixit de rosetes, anava al seu encontre i li etzibava un escàndol que deixava la pobra Tramuntana trastocada i en una acusada ansietat. Açò la derivava a un estat convulsiu força accentuat que no podia controlar i començava a sacsejar la població de manera violenta. Era aleshores quan els vilatants no la volien per companyona, car deien que era freda i poc carinyosa i per postres, massa violenta!
Un bon dia, la Tramuntana, tipa d’ésser a voltes benvinguda i a voltes foragitada, va decidir anar-se’n de la plana en plena temporada d’hivern sense tan sols haver-ho comunicat al seu amo i senyor, l’Empordà, i tornar-se’n a les seves fredes i llunyanes terres .
Passaven els dies i la plana, de nit, s’amarava d’un neguit i un descontrol provinents de les llars on habitaven infants, car aquests no aconseguien conciliar el son, necessitaven aquell vaivé i la melodia suau que sabia interpretar tan i tan bé la senyora Tramuntana!
L’Empordà, tip de tal descontrol a la seva bella i majestuosa plana i fet un sac de nervis, després d’haver passat unes quantes nits del lloro, va decidir que havia de posar remei a la situació. Va fer cridar la dama per tenir-hi una xerradeta. La Tramuntana, tota trista i moixa -cosa poc freqüent en ella- va accedir a la crida del seu amo, car estava molt enyorada, i va tornar a la plana.
Aquell amo tan altiu no s’esperava l’arribada d’una dama com ella, amb els ànims per terra. Quan la va veure va quedar ben astorat i li va preguntar a què es devia. La Tramuntana li va confessar les seves inquietuds d’artista i que defugia les seves obligacions, car no li agradava espantar els vilatants amb aquelles esventades tant brusques. Llavors ell quedà pensatiu, considerà el fet relatat i li oferí una solució. Podia seguir oferint simfonies, però acompanyades d’un salerós moviment i d’alguna lleu sacsejada, car segons el senyor Empordà, les seves poc agradables sacsejades eren necessàries de tant en tant, per continuar mantenint la plana neta de qualsevol mal auguri i amb un lluent cel ras. La Tramuntana, que s’estimava molt els seus vilatants de segona residència, no ho va dubtar ni un segon i hi va accedir. Apreciava la seva gent i volia continuar gaudint de l’escalf que li proporcionaven, sobretot quan algunes vegades li era oberta una finestra i passava a ésser la convidada d’honor !
