En els darrers temps, la Unió Europea ha estat en el centre del debat, bàsicament per les dificultats de consensuar propostes per sortir de la crisi econòmica.
I ara que s’han aconseguit els acords necessaris per albirar un govern econòmic europeu, basat en la coordinació fiscal, el control pressupostari i la supervisió bancària, ja hi tornem a ésser amb les mancances en el pla polític. És evident que fer passes en la integració política és més complicat perquè representa cedir sobirania per part dels estats hegemònics d’Europa, alguns amb més de cinc-cents anys de poder central fort, però la realitat mundial no deixa més alternatives que anar junts, ja que les possibilitats futures dels estats europeus, si caminen sols, és ben minsa, en el món globalitzat amb àrees d’influència econòmica i política d’una importància cabdal, com són els Estats Units o els estats emergents com la Xina, l’Índia o el Brasil, que ja han superat o ho faran ben aviat, als abans hegemònics França, Alemanya o el Regne Unit, en capacitat econòmica i també política i militar.
Així les coses, ens trobem una vegada més que la Unió Europea, com a realitat política i militar, està absent davant un conflicte internacional que l’afecta directament, per la seva incidència econòmica, política, militar i de proximitat geogràfica, com és la situació a l’Àfrica subsahariana. Com estem observant aquest dies, davant l’avançament de l’islamisme a Mali, França ha pres cartes a l’assumpte, òbviament per defensar els interessos econòmics i estratègics que té a Mali i a la zona del Sàhara i ho ha fet sense encomanar-se a un acord en el si de la UE.
Sabem que l’actuació francesa ha alterat la situació a la zona i, de rebot, ha provocat l’assalt per part dels islamistes a una planta d’extracció de gas dintre del territori algerià, motivat, dient els insurgents, perquè Algèria ha deixat l’espai aeri a França per perpetrar les seves accions militars a Mali. Sigui com sigui, el conflicte es pot internacionalitzar, ja que entre els ostatges i morts hi ha, a part d’algerians, treballadors de diferents estats europeus i alguns dirigents d’aquests estats s’han mostrat molestos de com s’han portat les coses, sense informació ni consens, com és el cas de Cameron que, fins i tot, ha retardat els seu esperat discurs sobre la permanència del Regne Unit a la UE.
I en aquest escenari, una vegada més, la Unió Europea com a unitat política està absent per complet, tot i haver treballat per analitzar la situació de la zona. Una vegada més, l’alta representat de la Unió per a la Política Exterior i Assumptes de Seguretat, la britànica Catherine Ashton, està absent d’un conflicte que afecta de ple Europa, i una vegada més els estats membres de la UE mostren les seves particulars maneres d’intervenir en el conflicte, en funció dels seus interessos i de les relacions amb els estats més implicats. Mala notícia per a la integració política europea, ja que, en el món global en què vivim, la ciutadania i els estats europeus només hi tenim quelcom a dir si anem units.
