Quan escric aquestes ratlles, encara som en ple mes de maig. És dilluns de Pasqua Granada, la Cinquagesma. L’allau turística encara no la tenim a sobre; tot i això, les llargues cues per entrar a Torroella des de la banda sud, és a dir, pel pont del Ter, ja s’han començat a formar i això ens evidencia que som a les portes de repetir la mateixa cançó de cada any.
Algú pot pensar que som mesells. Que estem capficats amb aquest tema i que ja està bé de parlar-ne cada any per aquestes dates, perquè el més probable és que ningú dels que hi podrien posar algun bri de solució tampoc les llegirà. És probable, però no podem deixar de referir-nos-hi ni fer-nos el gemegaire envers una qüestió que ens afecta i patim els que vivim, dormim, els que són visitants professionals, comercials o turístics d’aquest municipi.
La gent que pel motiu que sigui ha de venir a Torroella o l’Estartit durant els mesos d’estiu té una gran probabilitat d’haver de patir les molèsties d’un embós amb la pèrdua de temps que això suposa i molts manifesten, en coneixem molts casos, la voluntat de trobar alternatives que no els obliguin a anar a aquesta vila o a l’Estartit, a certes hores, durant els mesos d’estiu.
Davant d’això ens queda sempre el dubte de com plantejar la solució. La que ofereix l’administració del corresponent departament de la Generalitat és la variant. Una variant que ara fa ja vuit anys que es va començar a plantejar amb la presentació del projecte de l’estudi mediambiental d’aquesta infraestructura, al qual, en el període d’exposició al públic, aquesta revista va presentar una al·legació, amb la qual es deixava clar que no preteníem posar-nos en contra d’una obra que consideràvem no només necessària, sinó que la seva construcció s’hauria de fer amb la màxima urgència possible. No estàvem en contra de l’obra, sinó que aquesta fos una obra mastodòntica, com semblava que es plantejava en el projecte, sinó ajustada a aquest tros de territori afectat, des de Verges fins a Torroella, i que no sobrepassa els deu quilòmetres i que realment és molt sensible a les característiques que afecten l’agricultura i el paisatge d’aquest petit territori. Ho manifestava molt clarament l’aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, en un escrit que havia publicat al Diari de Girona, el dia 3 de setembre de 2004, en un article d’opinió titulat “Els accessos a la Costa Brava”, en el qual exposava com s’haurien de plantejar les carreteres del Baix Empordà i, entre altres coses, deia: “[…] Tinc el convenciment que un plantejament adequat dels accessos a la Costa Brava ha de ser la garantia màxima per a la preservació dels valors naturals, ambientals, culturals i territorials del nostre país. La meva idea és simple i consisteix a garantir una xarxa bàsica eficient i deixar la xarxa de carreteres comarcals i camins en el seu traçat actual, sense tocar-les i mantenint només una conservació impecable del ferm, la senyalització horitzontal i vertical i les mesures de seguretat… Carreteres per circular entre pomeres florides en primavera o entre frondosíssims conreus de blat de moro en els principals regadius del Baix Empordà. Carreteres per gaudir, no per córrer […].”
A la nostra al·legació hi adjuntàvem aquest text, afegint-hi: “Una definició poètica de les nostres carreteres on bàsicament es ressalta una voluntat de respecte envers el territori, conservant-ne al màxim el traçat actual, modificant-les només per dotar-les de la suficient seguretat i eficàcia. Hi estaríem d’acord.”
Han passat vuit anys i d’aquí no hem passat. La variant deu quedar oblidada en un calaix del conseller responsable de torn. La cuirassa amb la qual es deu aixoplugar és la que ara resulta més fàcil. No hi ha pressupost i a partir d’aquí ja ningú en parla.
El que podem esperar és que d’aquí a vuit anys més, la variant encara la tingui, el que sigui, oblidada en un calaix, i les entrades a Torroella col·lapsades, fora que algun govern municipal pensi a trobar camins alternatius per trobar solucions que podrien ser parcials o, vés a saber, potser definitives, i que ja planteja el Pla general vigent: la construcció de la gran rotonda en el punt que possiblement es produeix el col·lapse, a l’antic escorxador i des d’aquest trobar la solució, també plantejada en el Pla general, per dirigir el trànsit cap a la zona d’aparcaments de l’Espai Ter, direcció oest (algú ha pensat mai en la cobertura d’un tram del rec de Molí?), i cap a la zona industrial en direcció est.
Segur que és difícil, però si entre tots, Generalitat, ajuntament i ciutadans d’aquest municipi, no ens ho plantegem seriosament, estarem molts anys fent cua i a la cua.
