En un dels seus articles, Stefan Gössling*, un dels investigadors més reconeguts en matèria de turisme a nivell mundial, conclou que parlar de “turisme sostenible” pot ser una contradicció, donat que l’activitat turística comporta directament o indirecta el consum i depleció de recursos naturals. Tanmateix, l’autor admet que el turisme està destinat a seguir augmentant al món. Podem convenir, doncs, que cal procurar que el turisme existent sigui, almenys, el més sostenible possible, malgrat saber que no assolirà mai aquesta condició.
Aquest mes de desembre passat el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter va rebre oficialment la Carta Europea del Turisme Sostenible en Àrees Protegides. Es tracta d’un reconeixement atorgat per la federació europea d’espais naturals protegits Europarc i que l’obliga a realitzar, d’acord amb un pla de treball plurianual, un seguit d’accions i activitats orientades a assegurar un model de turisme al parc compatible amb la conservació dels seus valors naturals. La distinció és fruit de dos anys de treball liderat per l’equip gestor del parc amb la col·laboració activa d’una vintena d’administracions i entitats diverses, entre les quals sobta que no hi hagués cap grup conservacionista.
L’estratègia presentada pel grup de treball i que ha merescut el reconeixement internacional es desgrana en nou blocs d’actuacions. El document destaca per la diversitat i l’ambició d’aquestes mesures. Els primers blocs estan orientats a facilitar la implantació de l’estratègia i facilitar la renovació de la pròpia Carta Europea, que convé fer periòdicament. També es planteja la recollida d’informació per inventariar, fer seguiment i difusió del patrimoni natural i cultural mereixedor d’accions de conservació i promoció. Un tercer bloc aborda la millora de l’experiència del visitant, per exemple amb mesures per garantir l’accessibilitat i la qualitat dels equipaments. La informació i la pedagogia sobre els valors del parc són matèria del quart bloc d’actuacions, que es complementa amb un altre bloc orientat a la formació en temes de sostenibilitat i natura. La promoció del territori mereix l’atenció de dos blocs, un per millorar la promoció de paquets i activitats ecoturístiques, i un altre per aconseguir una “marca parc” sota la qual dinamitzar la venda de productes locals i les bones pràctiques de gestió dels recursos naturals. Finalment, hi ha dos blocs en els quals “control” és la paraula clau. D’una banda, control del desplegament del pla i de les accions de difusió, de l’altra control dels fluxos de visitants per evitar la sobrefreqüentació i els impactes negatius que en podrien derivar.
L’ambició del pla no només l’il·lustra el nombre i diversitat de mesures, sinó que es nota també amb la voluntat que s’hi expressa de coordinar les passes cap a un model de turisme sostenible amb altres esforços que s’hi relacionen en matèria de gestió de l’aigua, de l’energia, d’infraestructures i de patrimoni als diferents municipis als quals implica. La voluntat de redactar una Carta del Paisatge, d’acord amb la llei del paisatge catalana, de la qual emanin directrius que seran incorporades al pla de gestió del parc és també una bona notícia.
Com era d’esperar, els informes enviats a Europarc per a l’avaluació dels mèrits de la proposta passen de puntetes sobre la recent reforma del pla de gestió del parc per tal d’ampliar el nombre d’immersions efectives a l’àmbit de la reserva de les Illes Medes. Per sort, en el cas de la Carta i en contraposició amb la controvertida modificació del pla, els ens responsables de la gestió del parc han prioritzat l’obtenció d’un model de turisme de qualitat i harmònic amb el desenvolupament sostenible i amb el conjunt de la comunitat local per davant de la imposició de mesures contraproduents per al medi natural i destinades a privilegiar uns interessos econòmics molt particulars.
En conjunt, l’estratègia consensuada per a l’obtenció de la Carta Europea de Turisme Sostenible és un exemple de com la figura de parc natural pot servir per dinamitzar un territori local i la seva economia a partir de mesures que, alhora, impliquen una millora de la condició dels espais naturals i el paisatge. Vull felicitar, des d’aquestes línies, totes les persones que han treballat per aconseguir aquest resultat. Ara faltarà el més difícil: fer-ho realitat. Ànim!
*Gössling, S., 2002. Human-environmental relations with tourism. Annals of Tourism Research 29, 539–556.
