Des de fa cosa de dos anys, l’operadora pública dels aeroports espanyols AENA du a terme una insistent (i segurament cara) campanya de difusió de les bondats del transport aeri en mitjans televisius, radiofònics, aplicacions diverses i xarxes socials. En l’última iteració hi ha incorporat el popular cantant David Bisbal (Operación Triunfo 2001), cosa que de ben segur ha obligat a multiplicar el pressupost de l’operació, finançada pel Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana.
Els talls publicitaris presenten a la persona espectadora o oient un format de tràiler de pel·lícula d’acció que ofereix flaixos d’un curtmetratge encarregat per la companyia. Seguint l’enllaç que es desvela al final del clip, es pot visualitzar una breu pel·lícula de poc més de 3 minutets (més minut i mig de crèdits). La producció es veu realment professional en l’estètica, les interpretacions de múltiples personatges i fins i tot en els efectes especials. Artísticament, suposo que el treball quedaria a mig camí entre una ciència ficció de terror i una espanyolada còmica. Tant sembla inspirar-se en la magnífica minisèrie francesa de 2019 “L’Effondrement” (“El col·lapse”, quan va ser emesa per TV3) com en una comèdia de situació qualsevol protagonitzada per Dani Rovira, dirigida per Santiago Segura, i altres productes genèrics per l’estil. La premissa argumental de la ficció la desvela el subtítol del film: “¿Qué pasaría si un día desaparecieran los #aeropuertos?”. Tot comença quan, de cop i volta, els aeroports desapareixen, deixant un terreny despullat on abans hi havia hagut terminals i asfalt, i això, és clar, té conseqüències. Algunes ens han de semblar dramàtiques, com la mort de les persones que en aquell precís instant estaven en un avió, volant, i ara és probable que estiguin condemnades per l’absència de pistes d’aterratge, o la impossibilitat d’entregar òrgans humans expedits per transport aeri a pacients que en necessiten el transplantament. Aquestes conseqüències tan catastròfiques es combinen amb d’altres de menys dramàtiques, com els progenitors que no poden arribar al casament de la filla o el patiment d’unes senyores d’algun poble de les espanyes quan s’escampa el rumor que el cantant que havia d’actuar a la festa patronal no podrà arribar-hi a temps per a les celebracions, a causa de la desaparició de l’aeroport provincial.
La campanya publicitària no busca, en cap moment, promocionar el transport aeri per augmentar el nombre de persones usuàries i, per tant, el negoci. És una campanya que persegueix blanquejar la imatge de tot el sector aeronàutic en un moment en el qual l’avió s’ha convertit en un dels símbols de la crisi ambiental global i, a escala regional, l’ampliació dels aeroports genera oposició per l’amenaça a la conservació d’entorns naturals d’alt valor ecològic. La campanya, però, acaba convertint-se en una ridícula caricatura més que en un manifest a favor dels aeroports. I és que a partir d’una historieta basada en una impossibilitat física, AENA ens pretén inculcar que “Así de esencial es el papel de los #aeropuertos y de todas las personas que trabajan en ellos.”. Es tracta d’una fal·làcia lògica, és clar, ja que d’una premissa falsa (com en aquest cas impostada, de fantasia) només en pot derivar una conclusió igualment invàlida. Però fins i tot en el cas que, per un moment, ens volguéssim creure el missatge d’AENA segons el qual els aeroports serien imprescindibles, ràpidament ens adonaríem que tampoc és defensable.
D’una banda perquè ens ho demostren la història i la geografia. L’aviació és tot just un dels últims passos en l’evolució i acceleració de la mobilitat de les societats humanes, un apunt a peu de pàgina en el llibre de la història de la humanitat. Si fins a mitjans del segle XX havíem passat sense el transport de masses en avió, per què ara hauria de ser imprescindible i irrenunciable? Geogràficament, la població que vola es concentra en indrets molt determinats i, fins i tot en aquestes regions riques del món, només un estret segment de la població té l’oportunitat de volar. Algunes estimacions apunten que tot just una forquilla d’entre el 6% i l’11% de la població mundial agafa almenys un vol en un any determinat. En la immensa majoria de casos, a més, el propòsit del viatge en avió -oci o negocis- dista molt de la disjuntiva a vida o mort d’un transport d’òrgans, com pregona AENA. No seria cap trasbals si aquestes minories es quedessin sense el privilegi exclusiu de volar, en condicions d’igualtat i solidaritat amb la gran majoria de la població mundial.
D’altra banda, en cap cas descartar o no tenir la possibilitat de volar significa renunciar a tots els gustos i beneficis que aporta viatjar o transportar béns per via aèria. De fet, si seguint el fil de crear relats ficticis imaginem un món en el qual les societats humanes no haguéssim tingut o descobert l’energia concentrada (però contaminant) del petroli; o haguéssim decidit no cremar-ne les reserves; o els germans Wright no haguessin somniat en volar i ningú hagués inventat l’avió, creiem realment que l’enginy humà no hauria inventat formes alternatives de moure grans volums de persones el més ràpidament possible? És probable que, sense avions, ara a l’any 2025 tinguéssim, en aquest univers paral·lel imaginari, una xarxa global de ferrocarrils d’altíssima velocitat impulsats per la tecnologia de levitació magnètica, que en la nostra realitat tot just estan en fase experimental. Seria un sistema de transport molt més net, segur i còmode que l’avió que coneixem (no costa gaire superar-lo, en aquest sentit), que a més estaria a l’abast d’una porció molt més gran de la població mundial, fent-lo més just. O ves a saber si el desenvolupament tecnològic no hauria anat en una direcció completament diferent, amb algun sistema difícil d’imaginar des de la nostra posició de complaença fòssil i que seria encara més ràpid i barat que l’avió impulsat per querosè. Aterrant, novament, a la realitat, el que trobem és que en comptes de somniar i invertir per crear futurs millors tenim un ministeri de transports d’un país europeu en decadència que regala diners públics a un cantant per blanquejar, amb ficcions absurdes i anuncis aberrants, una tecnologia bruta per mirar d’estirar una mica més un negoci insostenible.
