L?amic Xavier Ferrer, promotor de primera hora d?Emporion i col·laborador habitual sobre temes europeus en aquest i en altres periòdics, em perdonarà aquesta incursió en el seu terreny. Amb el seu to àgil i optimista ens parlava, en un dels seus escrits recents, de l?aixopluc polític de la Unió Europea, que ens està evitant els vells enfrontaments interns. Goso preguntar: i enfront dels adversaris externs, què pensem fer?
Em mou a aquesta reflexió llegir sovint que, a llarg termini, sense un bon exèrcit, Europa no comptarà mai de veritat en el tauler dels afers internacionals. Si no pots amenaçar, diuen, ningú no et farà cas, la teva diplomàcia serà vana, els forts et faran passar per l?adreçador, els febles se?t rifaran… Si ets ric, però no ets temible, aviat et faran pobre, afirmen.
Veja?m. A la llarga ?que és com cal pensar la política- hi ha tres alternatives, si no m?equivoco:
- Que Europa arribés a constituir una unitat política i econòmica forta, i es dotés d?un exèrcit únic eficient, de comandament i control, diguem-ne federal, com els EUA, per entendre?ns.
- Continuar com fins ara, amb exèrcits estatals, i esperar que no hi hagi desacord, sinó acció exterior unitària (experiència que ja ha demostrat que acaba en el campi qui pugui, segons els interessos de cada estat).
- Que una Europa unida a l?estil federal renunciés a tenir exèrcit.
Per qüestió d?espai m?estendré només sobre la primera hipòtesi. Suposem que en el futur Europa volgués tenir un autèntic exèrcit, un exèrcit eficient.
Si fos així, no ens enganyem, la preparació d?una bona força militar, per molts tancs, helicòpters o portaavions que hi pugui incloure, passa necessàriament per la formació dels soldats que els hauran d?utilitzar. Les màquines es mouen, avancen o fugen perquè uns homes o unes dones les fan funcionar. Disparen perquè algú ho ordena i algú obeeix. Les poblacions civils són bombardejades perquè algú hi deixa anar o hi dirigeix les bombes o projectils, per molt tècnicament avançats que siguin. Els soldats obeeixen ordres dels suboficials, que actuen sota el mandat dels oficials, que han de fer el que els arriba de comandants, coronels o generals.
Malauradament, en el cas d?un exèrcit eficient, formació vol dir degradació moral. Una cadena robotitzada on només compta l?obediència. Ens espanta contemplar què ha anat passant a l?Iraq, per posar l?exemple més evident. Ens horroritzen els fets de la presó d?Abu Ghraib, posem per cas. Qui ho podia fer? Individus que ja no són persones, perquè la seva personalitat havia estat anul·lada per inculcar-los obediència infalible, zel insensible, odi a l?enemic. Havien estat reprogramats per tal que no tinguessin pensaments crítics o aprensions ètiques. En cas d?enfrontament, algú voldria soldats indecisos, irresoluts, dotats d?escrúpols morals?
O salvatges o ineficients.
Si no es vol, doncs, la degradació dels individus, la denigració de la seva personalitat, la seva reprogramació com a màquines d?odiar i de matar, queda només la tercera solució? Que Europa renunciï a tenir exèrcit?
És viable? En un món de llops, es pot ser manyac?
