El dia 27 de setembre passat, amb 84 vots a favor de 131 emesos, el Parlament de Catalunya va aprovar convocar una consulta per exercir el dret a l durant la pròxima legislatura. Una àmplia majoria avalava així la resolució presentada per CiU i ERC amb el suport d’ICV i de SI i l’abstenció del PSC. S’ha dit que aquell dia potser serà el més important dels últims tres-cents anys al nostre país.
En els primers moments del Debat de Política General el president Artur Mas havia anunciat la fi de la legislatura i la convocatòria d’eleccions perquè un nou govern posés en marxa el procés cap a la consulta, amb consens amb Madrid o sense. Va ser el colofó d’una sèrie d’esdeveniments polítics que ens havien sacsejat durant setze dies, iniciada amb la massiva manifestació de l’11 de setembre sota el lema “Catalunya nou Estat d’Europa”, seguida l’endemà de l’anunci que ens feia el president d’un procés destinat a dotar el país d’estructures d’Estat. “Res no serà fàcil, però tot és possible”, ens va dir.
Que no seria fàcil ho varen traslluir immediatament les reaccions del govern central, presidents autonòmics, partits d’àmbit estatal, i una insòlita carta del rei parlant de quimeres. Algunes veus negaven validesa a la manifestació: sumaven més els que no hi van ser. Com va dir el president Mas al Parlament, només hi ha una manera de saber si tots els que no hi varen anar estan contra l’Estat propi, i si hi estan a favor tots els que hi eren: que ho diguin les urnes. En paraules de Mas, “aquest cop no votarà el Congrés, aquest cop votarà el poble català”.
El govern espanyol no havia deixat alternativa. El dia 20 el president Rajoy havia barrat el pas a la proposta de pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya i el president Mas va apel·lar a l’única solució democràtica viable després del fracàs previ dels intents de l’Estatut i del Pacte Fiscal: Catalunya havia d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir. La reacció dels mitjans de comunicació de Madrid varen ser viscerals, com solen. Esperançadors, en canvi, molts comentaris de la premsa estrangera, i també algunes veus del món diplomàtic, com la de l’ambaixador americà, que va mostrar respecte davant la serenitat del procés encetat pels catalans.
Un procés que serà molt costerut. És cert que la massa social per demanar la independència ha crescut de forma considerable, però la posició contrària és molt forta. Segons estimacions oficials, l’any 1996 el suport de la població a la independència es calculava en un 34% (en contra 53%, abstenció 11%), l’any 2011 en un 41% (en contra 23%, abstenció 25%) i el juny del 2012 era de 51% (en contra 21%, abstenció 21%). Són percentatges alts, però no garanteixen una majoria segura de cara a un referèndum.
Insistim-hi, res no serà fàcil. Cal no oblidar els importants grups socials contraris a l’Estat propi, d’entre ells les influents organitzacions empresarials i les elits econòmiques, que s’han limitat a fer el possible per evitar la trencadissa i a deplorar l’absència de diàleg. Tampoc no es pot menystenir l’angoixa de molts empresaris que no han assolit nivells suficients d’exportació per contemplar amb tranquil·litat la possible pèrdua per algun temps del seu únic mercat, ni els nous aturats que això podria comportar. Tanmateix, enfront d’aquesta postura defensiva, Mas va desgranar en el seu discurs al Parlament les grans possibilitats econòmiques de Catalunya si arriba a tenir la possibilitat de decidir.
Pel que fa als partits polítics, a la clara postura independentista de fa anys d’ERC, i més tard de SI, s’hi han sumat de forma progressiva, i han donat una força impressionant al moviment, l’actitud sobiranista decidida de CiU, i la de ICV, tan important per atraure les classes treballadores, perjudicades per la crisi i les retallades. Mentrestant, el PSC (i ara el PSOE) insisteixen en la proposta d’una nova relació federal amb Espanya, i no cal parlar de l’actitud del PP o de Ciutadans, defensors a ultrança de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.
Ara tocarà als electors d’escollir, votant amb el cor i amb el cap, la proposta més atractiva d’entre les que presentarà en el seu programa cada partit. Durant la campanya serem sotmesos a una gran pressió, i potser a molta por. Des d’Emporion, a l’expectativa dels resultats, contemplem el marasme d’una Espanya decaiguda, que els últims anys ha estat menystenint Catalunya i els catalans, i ens afegim a aquells que veuen amb entusiasme la possibilitat d’encaminar-nos cap a un nou horitzó, conscients tanmateix que, capgirant la frase, “tot és possible, però res no serà fàcil”.
