Aquests darrers dies hem viscut la polèmica sobre la nova llei proposada pel Govern de la Generalitat de l’exhibició de pel·lícules en català. Segons aquesta, el 50 % de les còpies de les pel·lícules que es posin al mercat de l’exhibició, sempre que superin el nombre de 15, hauran de ser doblades al català. Això ha aixecat polèmica entre els exhibidors, fins el punt que en senyal de protesta el passat dilluns 31 de gener van tancar 516 pantalles de les 790 que hi ha a Catalunya, un 75 %. La raó que donen els empresaris es que aquesta llei està feta sense consens i se senten perjudicats.
Sense entrar en la polèmica exposada per aquest gremi, la veritat és que les pel·lícules que actualment es posen al mercat de l’exhibició en català no arriben al 3%, és a dir que de les 300 o 350 còpies d’una pel·lícula important que, de mitjana, es posen al mercat, només 3 ho són en català.
El Cinema Montgrí, un cinema de propietat pública i, per tant, amb una visió més de servei i cultura que la immensa majoria de sales de cinema (més d’un 90% estan situades en zones comercials), davant d’aquesta pobra oferta de cinema en català, la majoria de les vegades té dificultats per programar pel·lícules en aquest idioma, ja que les 3 o 4 còpies en versió catalana de les més de 300 còpies que hi poden haver queden retingudes en una sala dels multicinemes, especialment a la zona de Girona i Catalunya central, les quals les retenen perquè estan subvencionades. De les 300 còpies, en poden quedar moltes de lliures, però cap en català, la qual cosa suposa per al cinema de Torroella que si es vol passar la pel·lícula en català s’ha de retardar l’estrena. Per això la posada en pràctica d’una llei que promogui l’edició de més còpies en català serà beneficiós per al cinema torroellenc.
Ha de ser el 50% de les còpies o aquesta és una xifra que es pot aconseguir paulatinament, en un període consensuat amb els exhibidors? Creiem que en una societat de mercat lliure s’hauria de procurar aconseguir consens, això sí, procurant que la fita a aconseguir no s’allargui massa en el temps.
Cal tenir en compte també la posició de les distribuïdores i sobretot les grans majors. Com que la llei obliga a doblar al català el 50 % de les còpies sempre que se n’editin més de 15, es corre el risc que en un enfrontament entre govern i majors, aquestes no superin aquest nombre de còpies per tal d’evitar els costos del doblatge al català. Aleshores, el mercat quedaria trasbalsat i cinemes com el Cinema Montgrí i d’altres d’entitats públiques i centres culturals es veurien afectats i haurien de retardar molt les estrenes.
Una de les raons que donen els empresaris per defensar la seva posició és que el públic no vol cinema en català. Si no hi ha oferta, això no es pot demostrar. Sembla que la demanda hi és. Cal, doncs, aconseguir aquesta oferta de cinema doblat o subtitulat en català, però sobretot cal que una vegada aconseguida els defensors del cinema en català prenem consciència i fem efectiva aquesta demanda anant al cinema. Serà la pròpia llei del mercat la que ens donarà la raó, igual com ha passat amb la televisió.
