Potser un dia dedicaré unes reflexions a dues paraules màgiques, “valors” i “discerniment”. De moment avui em vull limitar a explicar, en unes vivències pròpies, la capacitat de molta gent per discernir quins valors cal prioritzar. Escriuré allò que Josep Maria Folch i Torres en deia “pàgines viscudes” al Patufet dels anys trenta del segle passat, els meus lectors més grans saben de què parlo. Les que ara explicaré no són, però, pàgines viscudes de ficció, sinó vivències ben autèntiques. M’excuso perquè parlaré de mi mateix.
Primera vivència. Em referiré a l’educació dels fills, i més en concret, a les famílies de Torroella que porten els fills a formar-se a Montserrat, a l’Escolania. Recordo ara els casos d’en Suñer de la fleca, de l’Eduard Font, d’en Pareta de Tor. De parents meus, en Pau Ferrer de Verges, que va coincidir en estudis amb en Bernat Vivancos, actual director de l’Escolania, de qui després parlaré. Del meu coneixement, en aquest moment, dues famílies tenen els fills formant-se a Montserrat, els Puig-Surroca dos (en Gil i en Genís), i els Torres-Sogas en Biel. Uns i altres són gent senzilla, treballadora. En Salvador Puig és pagès, té oliveres i comercialitza un producte de qualitat i ecològic, i la seva esposa és professora a Girona. Tenir un fill a l’Escolania vol un enorme sacrifici, es passaran set anys sense diumenges lliures, cal anar a buscar els nois el divendres i a les 10 del matí del diumenge ja hi han de ser, i els pares passen a Montserrat els diumenges, i el vespre fan el viatge de retorn. Els Torres-Sogas van arribar de fora de Catalunya, han treballat, el pare és jardiner, han estalviat, i viuen amb una austeritat exemplar, fins al punt que a més dels seus tres fills n’han adoptat d’altres que tenen en custòdia temporal.
Una altra vivència. Un meu veí de Barcelona, el més veí de tots, es diu Josep Maria Vivancos. És un organista excepcional i s’ha passat la vida tocant l’orgue a moltes esglésies de la Ciutat Comtal, a casaments, batejos, comunions, funerals, i en tota mena d’ocasions solemnes. La seva esposa Anna Maria Farràs procedeix d’una família de Terrassa relacionada de tota la vida amb la música, i un germà d’ella és trompetista famós. El matrimoni té dos fills que he vist créixer, i també he vist com els pares prioritzaven la dedicació a la família i es bolcaven a la formació dels fills. Hores i hores, dies i dies, posant l’educació dels fills per davant de distraccions, diversions i festes. Els nois varen aprofitar bé aquesta atenció, varen excel·lir en els estudis, i varen rebre, primer dels pares (que tenien més d’un piano al pis) i després de mestres prestigiosos, una sòlida formació musical.
El més jove, en Jordi, va seguir estudis universitaris i actualment és professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya, gerent dels Cors de l’Orfeó Català i director del Concurs de piano Maria Canals de renom internacional. El gran, que es diu Bernat, va anar a l’Escolania de Montserrat, on va destacar com el millor alumne del Pare Ireneu Sagarra, el monjo que dirigí l’Escolania des de l’any 1953 fins al 1997 i la portà als més alts nivells internacionals. Bernat Vivancos va completar la seva formació musical a París i a Oslo i actualment és un compositor reconegut. La seva música ha estat interpretada a més de vint països, Alemanya, Austràlia, Brasil, Canadà, Japó, Rússia,….Darrerament, com a culminació d’aquest procés professional, és ell qui continua la tasca del Pare Ireneu i des de l’any 2007 dirigeix l’Escolania de Montserrat.
Les dues vivències que he exposat conflueixen en una altra. El dia 7 de novembre de l’any passat un escolanet de Montserrat, sorgit del nostre entorn, entre Torroella i Ullà, va alçar la seva veu, com un àngel, el dia que el Papa Benet XVI va consagrar com a Basílica universal el temple de la Sagrada Família de Barcelona. Un petit cant enmig d’un gran concert, un solo que va poder veure i escoltar per la televisió gent d’arreu del món, milions de persones. Dirigia l’Escolania en Bernat Vivancos, el vailet que jo havia vist créixer al costat de casa a Barcelona. El cor cantava un fragment de l’Al·leluia de Mozart. I enmig del cant, en Bernat Vivancos havia introduït un verset escrit i musicat per ell, el solo que va cantar en Gil Puig i Surroca de Torroella.
En Bernat em va comentar: “L’Al·leluia que va cantar el cor és un fragment d’una obra molt més complexa, que es pot escoltar, per exemple, a:
És una pàgina de Mozart de gran virtuosisme, d’una dificultat extrema, i de concert. El que es fa sempre a les bodes, baptismes, comunions… és fer només la tornada, i a vegades en forma de cànon. És el què es va fer amb tots els cors el dia del Papa. El meu verset el vaig compondre inspirant-me en el motiu inicial de Mozart, per anar d’acord en tonalitats, i amb una música més adequada al moment i a les possibilitats interpretatives, que lligués bé amb la melodia mozartiana (motiu inicial) i que, a més, fos adient a la veu d’en Gil Puig Surroca, doncs conec bé les seves possibilitats i és un molt bon solista. D’aquí va sortir doncs que en Gil cantés, en aquest moment tant important, una melodia meva, de la qual també en vaig escriure unes notes harmòniques per a l’acompanyament organístic”.
El text del verset és: ‘’Diu el Senyor: ‘He escollit aquest poble i l’he consagrat perquè porti per sempre el meu nom’”. (2Cr 7, 16)
El solo d’en Gil es veu en el DVD que va regalar La Vanguardia, a partir del minut 44 – 45.
Qui vulgui veure el Papa escoltant l’Escolania a la Sagrada Família pot clicar:
(En Gil i en Genís Puig Surroca surten en el grup en començar, situats a la banda esquerra, amb els sopranos. La televisió enfoca, sobretot els de la dreta).
