Fa pocs dies, en un acte de celebració dels 35 anys dels ajuntaments democràtics, públicament i com a membre de la llista guanyadora al municipi de Torroella de Montgrí en aquelles primeres eleccions, se’m va preguntar si en aquells moments (any 1979) teníem clar el que anàvem a fer a l’Ajuntament.
Fou una pregunta directa, imprevista i vaig haver d’improvisar una resposta immediata en poques paraules. Ara, més mesuradament i amb temps per reflexionar-hi, podria ampliar i concretar molt més la meva resposta.
Crec que els que vàrem encapçalar aquella llista guanyadora, la majoria voltàvem els trenta anys, ho teníem molt clar, però abans havíem hagut d’aconseguir una cosa, de la qual avui se’n parla molt: la unitat.
Uns anys abans de les eleccions municipals, Torroella havia estat capdavantera d’una extraordinària activitat cultural i política. Eren temps en què encara aquesta activitat estava controlada, i en major o menor grau perseguida, per les restes del règim franquista. Sota una entitat cultural, podien passar desapercebudes activitats clarament polítiques i el Casal del Montgrí, entitat cultural continuadora de l’esperit de l’antic Ateneu, agafà aquest compromís i sota el seu sopluig varen sorgir nombroses propostes de signe cultural, social i també polític: manifestació de protesta contra la contaminació del Ter i exigència de responsabilitats contra l’estrall ecològic del 6 d’agost de 1976; el Debat Costa Brava en el qual el Casal va presentar una comunicació en defensa de la creació de parcs naturals a la Costa Brava, entre ells el Montgrí; manifestos en contra d’actuacions urbanístiques desmesurades al municipi i reclamació de l’aprovació d’un pla general urbanístic democràtic; cicle de conferències de partits polítics, de les quals només es va poder celebrar la primera a càrrec de Jordi Pujol. La segona havia de ser la del PSUC, el conferenciant de la qual era Jordi Solé Tura, però va ser suspesa uns dies abans pel Govern Civil, la qual cosa va provocar una reacció unitària del Casal i de tots els partits, i de comú acord es va decidir suspendre la resta i moltes altres iniciatives.
La gent que dins del Casal del Montgrí impulsava aquestes actuacions, no pertanyia a un mateix partit polític, la majoria no militava en cap, i possiblement en unes eleccions tampoc hauria votat el mateix, però l’esperit unitari que havia estat tant profitós no es podia perdre, calia passar a l’acció i era difícil fer-ho sota les sigles d’un sol partit. Per això, després d’unes quantes reunions, no va ser difícil arribar a un acord per fer una llista que ajuntés esforços i evités enfrontaments. Així es va poder constituir l’agrupació d’electors Pacte per un Ajuntament Democràtic (PAD), constituïda per més de cent persones i avalada pels partits polítics (ERC, PSC, PSUC i Front Nacional de Catalunya), disposada a treballar al servei de la població amb honradesa i eficàcia, en el nou Ajuntament.
Aquell esperit unitari es va reflectir en un programa en el qual es proclamava el compromís de no defensar cap interès particular sinó el de tot el municipi i es concretaven propostes d’actuació en la relació ajuntament-ciutanania (creació de consells municipals de participació ciutadana), urbanisme (redacció d’un nou Pla General d’Ordenació Urbana fet democràticament, superar l’abandó en què es trobava el nucli urbà de la vila), sanitat i salut pública (hospital, reforma del cementiri, creació d’una llar de jubilats), prioritzar la promoció cultural (normalització de la llengua catalana, impulsar i donar suport a les associacions culturals, ultimar el museu), esports (planificar l’esport com un servei públic projectant noves instal·lacions esportives adequades, a fi de que estiguessin a l’abast de tothom).
Aquestes i altres fites foren les que d’una manera unitària es proposaven assolir i es proclamava: “agafem aquesta responsabilitat amb una total i desinteressada voluntat de servei envers la ciutadania del municipi de Torroella de Montgrí, perquè estimem i volem redreçar la seva història”.
Moltes fites, amb aquest esforç, es van aconseguir aquells quatre anys i per a moltes més es va obrir camí per fer-les realitat en posteriors legislatures.
Tot això ve a tomb de la pregunta que se’m va fer sobre si teníem clar el que anàvem a fer a l’Ajuntament ara fa 35 anys i que no vaig poder respondre amb una curta i improvisada resposta, però també com a símil a la situació actual sobre el procés sobiranista de Catalunya.
La unitat es viu com un triomf dels ciutadans sobre els dirigents i els partits. Per això és l’argument més poderós que els moviments socials tenen per pressionar els partits. La unitat entre diferents és sempre precària, escriu Josep Ramoneda, i per tant ha de ser sobre coses molt concretes i útils. El cas al qual he fet referència sobre l’Ajuntament va ser útil en el seu moment i pot continuar essent-ho. El municipalisme no té data de caducitat. El dret a decidir, per a la gran majoria de catalans, també hauria de ser un cas clar d’unitat per tal que manifestessin la seva voluntat com a poble. Estem encara en la fase de mobilització i el 9-N ha de ser un nou exponent de la capacitat de mobilització unitària de la ciutadania catalana. A partir d’aquí entrarà de nou la política que possiblement trenqui aquesta unitat..
