Des dels seus orígens l’home ha sabut com aprofitar els recursos que li proporcionava la natura en general i les plantes en particular en són un exemple clar. En l’escrit que us presentem s’exposen alguns dels avenços més destacats al llarg dels segles, seguint el fil cronològic des de la prehistòria fins al present. També es transcriu un conjunt de remeis que s’empraven per Torroella i voltants.
Aquest text ha estat publicat prèviament al Llibre de la Festa Major de l’any 2024. Degut a la seva llargària, s’ha cregut convenient repartir-lo en cinc entregues per als lectors d’Emporion. En aquest primer capítol podreu seguir els esdeveniments històrics més destacables. En el segon, que sortirà en breu, s’explica com s’anà passant del coneixement popular a la fitoteràpia i el naixement d’un nou camp d’estudi: l’etnobotànica. De la tercera a la cinquena parts, que es publicaran tot seguit, trobareu exemples de com es guarien amb plantes algunes de les malalties més freqüents.
Si poguéssim recular en el temps veuríem com els humans, des de la nostra aparició a la Terra, hem aprofitat els recursos que ens ha proporcionat la natura per sobreviure: per menjar, per caçar, per abrigar-nos, per encendre el foc o, fins i tot, per expressar-nos dibuixant a les coves. Molt probablement en un principi, l’home va aprendre del que veia fer als animals: ells van ser els seus mestres medicinals. Els humans varen adaptar els comportaments observats i varen començar a fer assajos de prova/error que de ben segur moltes vegades resultaven infructuosos però d’altres donaven bons resultats i s’anaven transmetent. Com qualsevol animal, compartien la vida amb bèsties perilloses i amb una climatologia dura i desfavorable, de les plantes n’aprofitaven les flors, els fruits i les llavors per alimentar-se o se’n feien petites eines per defensar-se o per capturar petits animalons. Amb el descobriment del foc es van començar a aprofitar parts de les plantes que, per tenir components difícils de digerir, no s’aprofitaven fins aquell moment com ara fulles no tendres, arrels o tubercles. Al mateix temps que apareixien les primeres societats humanes aquestes pràctiques van anar evolucionant preparant estris i emprant-los de forma més elaborada, fet que arqueòlegs i prehistoriadors consideren un salt en la prehistòria amb l’entrada al període neolític, deixant endarrere la primera part de l’Edat de Pedra, el paleolític. És en aquesta etapa que els humans comencen a esdevenir sedentaris, a domesticar els animals, a escollir llavors i plantar-les en filera assentant les bases de l’agricultura. Amb aquests aprenentatges s’inicien canvis que porten a l’especialització en el treball i a la creació d’unes societats més complexes amb una cultura íntimament associada que va anar evolucionant. Més endavant vindrien la fabricació de teixits, la ceràmica, la invenció de la roda i tot un seguit d’avenços amb els que la humanitat ha anat fent camí al llarg dels segles.
En aquest context és ben evident que les plantes han estat imprescindibles per l’home però no només per cobrir les necessitats bàsiques com són alimentar-se i defensar-se, sinó que al llarg de mil·lennis va anar descobrint la seva vessant guaridora. Les troballes arqueològiques ens han ajudat a saber amb quines plantes convivien els humans en diverses èpoques prehistòriques, segons els estrats on es troben i a fer-nos la idea de la seva dieta i els seus possibles usos. Els primers indicis que s’han descobert fins ara de l’ús de plantes amb finalitats medicinals ha estat la identificació de pòl·lens de malva i camamilla, entre altres, a sepultures d’homes de Neandertal que, fa uns 60.000 anys, ocupaven terres de l’actual Iraq. Aquesta descoberta sembla indicar que en el moment de l’enterrament s’acompanyava al difunt amb plantes medicinals. En un emplaçament més proper a casa nostra, concretament a les Mines Prehistòriques de Can Tintorer a Gavà (Baix Llobregat), es van detectar restes d’opiacis a la dentadura d’un crani d’un home d’uns 40 anys d’una antiguitat d’entre 5600-5400 anys. Al crani s’hi han pogut identificar dues trepanacions que, per la regeneració òssia, es fa evident que se li aplicaren en vida. La troballa de restes d’opiacis, molt probablement de rosella (Papaver rhoeas), ens indica que ja sabien com apaivagar els dolors amb plantes. La rosella és una planta que comparteix família i gènere amb el cascall (Papaver somniferum), l’espècie de la qual s’extreu l’opi, i que té propietats semblants.
Durant mil·lennis aquest coneixement dels usos de les plantes va estar associat a la màgia, la mitologia i les divinitats, ja fossin déus o elements de la natura. Les persones que els aplicaven eren considerades expertes en rituals -bruixots o mags, en diríem ara- capaços de fer d’intermediaris entre el món dels mortals i el dels déus i que, per aquest motiu, eren temuts i venerats a la vegada. Un salt important en la civilització va ser l’aparició de l’escriptura ocorregut fa uns 5300 anys. El descobriment de poder expressar i anotar el pensament a través d’uns símbols va permetre assentar el coneixement que es tenia del món en general i de les plantes en concret; es passava de la prehistòria a la història. Alguns dels documents que es van escriure han arribat fins als nostres dies. Els primers relacionats amb plantes són uns ideogrames sumeris -poble establert a regió del sud de l’antiga Mesopotàmia- fets en argila, datats de fa entre 5000 i 3000 anys, en els que es troben receptes amb herbes curatives d’un sanador. També es té constància de l’existència d’un receptari en el que s’empraven fins 300 plantes medicinals a través de l’estudi de la famosa Estela d’Hammurabi -Babilònia, voltants del 1800 aC-. Un salt important en l’avenç de l’escriptura es va produir gràcies a una planta aquàtica: el papir (Cyperus papyrus). Fou la tija d’aquesta planta, que creixia generosament als marges del riu Nil, que tallada verticalment, entrecreuada, aixafada i assecada que serví com a un dels primers suports per a l’escriptura. La seva flexibilitat en facilitava el maneig i desplaçà en les funcions de base a les escorces d’arbres, els ossos d’animals, les pedres o les tauletes de fang que s’havien fet servir fins aleshores. Pel seu contingut relacionat amb la medicina són destacables, en el tema que ens ocupa, dos papirs egipcis: el Papir d’Ebers i el Papir de Smith. El primer, d’uns 20 m de longitud, és un tractat de medicina de cap l’any 1500 a C on trobem remeis en els que s’empraven fins a 700 substàncies, la major part de les quals pertanyien al regne vegetal. El segon, recuperat per l’egiptòleg Edwin Smith, és el tractat quirúrgic més antic que es coneix, consagrat a les patologies externes i la cirurgia dels ossos conté receptes mèdiques confeccionades amb productes vegetals. Ambdós ens permeten fer-nos una idea de la medicina i els tractaments de l’època.
Aquests i altres papirs es preservaren a les biblioteques egípcies per a la consulta de destacats metges, farmacòlegs o botànics de l’antiguitat com foren Hipòcrates, Teofrast d’Eresea, Plini El Vell – Gai Plini Cecili Segon- o Dioscórides Pedaci, i serviren com a base de la medicina grega i romana. Hipòcrates (460-370 aC), considerat el pare de la medicina moderna i a qui els metges actuals deuen el jurament hipocràtic, fou el primer que va començar a deslligar la medicina de les pràctiques religioses i a donar-li una vessant més científica. Va estudiar fins a 400 herbes medicinals i va escriure diversos tractats de medicina. Aristòtil (384-322 aC) i el seu deixeble, Teofrast d’Eresea (372-287 aC) van exposar en els seus llibres gran nombre de plantes, tinguessin o no propietats medicinals, amb descripcions ara ja de caire més botànic a diferència del que era fins llavors l’estudi de les plantes, només orientat cap al guariment. Més endavant trobem l’obra de Plini El Vell, datada del segle I de la nostra era, que fou cabdal i serví de referència fins l’edat mitjana. Aquest enorme recopilatori titulat Naturalis historia constava de 37 volums, vuit dels quals dedicà a les plantes i l’agricultura. Una altra figura destacada la trobem en Dioscòrides Pedaci un important botànic i naturalista grec coetani de Plini. La seva ocupació com a metge dels exèrcits de Neró el va permetre viatjar per diversos països, recollint nombroses plantes arreu de la mediterrània i anotant el secret de les seves aplicacions que va plasmar en De materia medica. El tractat, format per sis llibres amb gairebé 600 remeis vegetals, es va traduir a moltes llengües; fou el segon llibre més llegit després de la Bíblia a l’edat mitjana. Es basava en l’estudi de les substàncies i el seu ús mèdic; va representar la millor compilació de la farmacologia de l’època. Seguint les passes d’Hipòcrates, va anar deixant de banda els components lligats al que avui en dia en diríem supersticions però que fins aquell moment havien format part d’un conjunt indestriable. Durant el Renaixement, l’italià Andrea Mattioli (1500-1577) en va publicar la seva traducció a l’italià, directament del grec, que incorporava comentaris i interpretacions pròpies del traductor. De les traduccions al castellà la més destacada és la del metge segovià Andrés de Laguna (1499-1559) datada del 1555, treballada també des del grec i que inclou els seus comentaris. Ambdós autors coincideixen en la dificultat en la identificació de les plantes en el text original perquè les descripcions eren molt breus i podien portar a confusió. Malgrat aquesta mancança, hem de pensar que Dioscòrides no escrivia perquè ho sabessin interpretar persones de vint segles més tard, sinó que ho feia pels seus coetanis i en un context ben diferent. Cal remarcar que la importància tant de Plini com de Dioscòrides rau en saber recollir el coneixement de les plantes de la gent que en sabia més a la seva època i que gràcies a ells ha arribat fins al nostres dies.
Conscient de la importància del recull de Dioscòrides i amb la intenció de posar-lo a l’abast de tothom, el manresà Pius Font i Quer (1888-1964) -farmacèutic militar i botànic de referència a Catalunya, fundador de l’Institut Botànic de Barcelona i President de l’Institut Català d’Història Natural- el 1961 va publicar «Plantas medicinales. El Dioscórides renovado». El llibre inclou més de 600 espècies i amplia els coneixements de Dioscòrides amb aportacions pròpies de l’autor. De cadascuna de les plantes se’n fa una descripció botànica acurada, amb un dibuix detallat, s’hi incorporen els noms comuns en diverses llengües, entre elles el català, l’època de floració, l’hàbitat, el seu contingut en compostos actius, els usos detallats i un apartat amb dades històriques de la planta. Al llarg d’aquests anys se n’han fet diverses edicions esdevenint un llibre de capçalera dirigit, com ell desitjava, «no solo a los médicos y farmacéuticos, sino a cuantos se interesen en el estudio de las plantas y de sus virtudes».
Continuarà amb «Usos ancestrals de les plantes (II): Del coneixement popular als principis actius».
Bibliografia
- Carrió, M. E. 2011. Montserrat Gispert Cruells: L’etnobotànica és la disciplina que afirma que les plantes són cultura. Revista d’antropologia i investigació social, 5, 5-11, Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica de la Universitat de Barcelona, Barcelona.
- Etnobotànica dels Països Catalans, pàgina web: https://etnobotanica.iec.cat/
- Font, P. 1961. Plantas medicinales, El Dioscórides renovado. Editorial Labor, Barcelona.
- 6- web etnobiologia
- Gausachs, R. 2015. Les herbes remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Rafael Dalmau, editor, Barcelona.
- Oliva, A. M. 2023. Joan Valles i Xirau. Milfulles, 8, 31-37, Associació Flora Catalana. https://www.floracatalana.cat/drupal843/milfulles/numeros/num8/entrevista1
- Parada, M. Bonet, M.A., Vallès, J. 2007. Usos populars de les plantes i gestió del paisatge: alguns resultats d’una recerca etnobotànica a l’Alt Empordà. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. II, 745-759.
- Parada, M. Selga, A., Bonet, M.A., Vallès, J. 2002. Etnobotànica de les terres gironines. Natura i cultura popular a la plana interior de l’Alt Empordà i a les Guilleries. Diputació de Girona, Girona.
- Serra, M. 2015. Herbes remeieres del Baix Ter. Treball de recerca de Batxillerat. Col·legi Sant Gabriel, Torroella de Montgrí. Consultat a https://www.floracatalana.cat/drupal843/node/121
- Vallès, J., D’Ambrosio, U., Gras, A., Parada, M., Serrasolses, G. & Garnatje, T. 2015. Una denominació recent per a una ciència antiga. Revista de Girona, 290, 80-83.
