La natura té noms

Quan bufava el vent, el meu pare sempre especificava si es tractava de vent de ponent, tramuntana, garbí, gregal, mestral, marinada… Si plovia, segons la intensitat de la pluja, la durada de la precipitació o la grandària de les gotes, parlava de xàfecs, ruixats, xim-xims, gotellades… També sabia distingir un llamp d’un llampec, una calamarsada d’una pedregada. A la tardor, quan anàvem a la muntanya a caçar bolets, ell no veia, com jo de petit, arbres i arbustos, sinó pins, alzines, sureres, roures, ullastres, brucs, garrics, arns, llentiscles… Si tenia sort, omplia el cistell de rovellons, pinetells, llenegues, rossinyols, llengües de bou, fredolics, cama-grocs i altres menes de bolets que amb el temps vaig aprendre a identificar. També sabia el nom de moltes plantes campestres i boscanes que creixen als erms i a les vores dels camins, sobretot les que tenen un ús culinari o curatiu: la farigola, el fonoll, el romaní, el poliol, la rúcula…

El meu pare, a més, coneixia la major part de la fauna terrestre de la contrada. A alguns ocells – la guatlla, el cucut, la perdiu, la garsa, el picot, la puput, l’oreneta… – els reconeixia de seguida pel cant; a altres, més rars, els havia d’escoltar una estona per poder identificar-los. Si hagués viscut a la costa, estic segur que hauria conegut bona part de la fauna marina i tots els estats de la mar. El meu pare no era biòleg ni meteoròleg. Era simplement un humil home de poble que es dedicava a treballar la terra i que tenia interès per conèixer el seu entorn natural. L’interès, ja se sap, és la base del saber; sense curiositat no hi ha coneixement.

Anys enrere, als pobles i viles del nostre país hi havia moltes persones com el meu pare, i no totes eren pageses. Ferrers, fusters, flequers, paletes, moliners, mestres, capellans i altres components no camperols de les comunitats rurals en general també estaven força vinculats a la terra i coneixien prou bé el medi natural en què vivien. Alguns no havien anat a escola gaires anys, però la major part tenien la curiositat d’un naturalista. És difícil no tenir-la quan es viu enmig de la natura, prop del camp i del bosc. No cal dir que avui dia queden poques persones d’aquesta mena, i que, tal com van les coses, cada cop n’hi haurà menys.

Perquè, com més va, més ens allunyem de la natura, més hi vivim d’esquenes, i per tant menys la coneixem. Fins i tot els pocs camperols que resten als pobles no coneixen tan bé el medi natural com els seus pares i avis. No passen tant de temps al camp; a tot estirar, quatre o cinc hores al dia, i un cop tenen la feina enllestida, cap a casa. D’altra banda, van a treballar dalt de poderosos i sorollosos tractors amb cabina sovint proveïda d’aire condicionat; o sigui, aïllats del món exterior. No els cal saber llegir el cel perquè els meteoròlegs ja els informen del temps que farà (que se’l creguin o no ja és un altre tema), no senten la remor del vent ni el cant dels ocells perquè el soroll de la màquina que condueixen els ho impedeix.

I els que no viuen de la terra? Doncs quan s’acosten a la natura generalment ho fan per caminar, fer running, pedalar, cavalcar, fer roncar la moto…. Molts ni tan sols senten els cants dels ocells perquè s’estimen més escoltar música. Altres manipulen mòbils, parlen, llegeixen o escriuen missatges mentre caminen. Poden passar davant un ametller florit o unes ginestes vestides de groc i no veure res; més difícil és que vegin el vol d’una papallona o que sentin el brunzit d’un estol d’abelles. No cal dir que els que s’apropen a la natura a bord de motos, quads i altres vehicles tot terreny tampoc no senten ni veuen gaire res. Són pocs els que s’apropen a la natura a peu, sense cap pressa i en silenci, sense auriculars, sense mòbils, observant les plantes, amatents als sons, omplint-se els pulmons amb l’aire perfumat que sovint arriba als seus narius.

Coneixem centenars de marques: de cotxes (en aquest cas, moltes persones fins i tot identifiquen els models al primer cop d’ull), productes per a la higiene personal, cosmètica, roba, calçat, begudes, ginys electrònics… Però sovint ignorem el nom dels arbres que creixen al nostre carrer o el del vent que bufa de mar les tardes d’estiu i que atenua la calor. Per estimar les coses de bell antuvi cal conèixer-les. Si no coneixem la natura, difícilment podrem estimar-la, respectar-la, que prou falta ens fa.

Tanmateix, sembla que viure d’esquenes a la natura i als seus fenòmens és el camí que ha escollit d’un temps ençà bona part del gènere humà. El temps dirà si és per a bé o per a mal.