El món actual ens ha dut el soroll, la buidor del discurs, la sobreinformació; hem perdut de vista Camus, Mann, no hem après les seves lliçons, les seves advertències.
Carles Morell (1992)
Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa.
Manuel de Pedrolo (1918-1990).
Atemporal, per definició
un text ha de ser atemporal.
Bartomeu Fiol (1933-2011).
Els clàssics de la literatura sempre tornen. O no se n’arriben a anar mai.
Xavier Pla (1966).
Com a lectors tenim la sort que recentment s’ha reeditat la magnífica traducció catalana de Carme Gala de La muntanya màgica de Thomas Man (Lübeck, Alemanya, 1875 – Zuric, Suïssa, 1955), novel·la canònica intensa de més de mil pàgines, que constitueix un dels clàssics de la literatura universal.
Premi Nobel de Literatura del 1929, Thomas Mann és autor d’una obra ingent i fonamental per a la literatura alemanya i que forma part de les millors obres de la literatura de tots els temps.
Mann era un escriptor compromès amb la societat que l’envoltava, de manera que es va haver d’exiliar d’Alemanya amb l’arribada de Hitler, encara que això no va evitar que li retiressin la nacionalitat alemanya el 1936. Durant el seu exili va viure als Estats Units, però va acabar morint a Zuric el 12 d’agost del 1955.
L’escriptor i historiador Xavier Diez ens descriu el guió d’aquesta obra mestra literària així: “Un jove enginyer naval orfe de 23 anys, Hans Castorp, d’una família benestant del nord d’Alemanya, arriba a un sanatori per a malalts tuberculosos que es troba a Davos, als Alps Suïssos. Hi va inicialment per tres setmanes, amb la intenció de recuperar-se de l’esforç dels seus exàmens finals que l’han portat a obtenir el títol. El que havia de ser una breu estada de tres setmanes es converteix en set anys. Coneixerà tota mena de personatges en una mena de convivència forçada per la malaltia, on la vida i la mort es barregen, i coneixerà altres personatges procedents de l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial”.
Cal remarcar que durant el segle XIX, la novel·lística consagra la tuberculosi com a malaltia literària per excel·lència. S’ha considerat La muntanya màgica com una obra emblemàtica d’allò que s’ha anomenat “novel·la de sanatori”.
L’obra ha estat qualificada també de novel·la “filosòfica”, ja que, tot i que s’ajusta al model genèric del Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge, introdueix reflexions sobre els temes més diversos (la vida, la mort, l’amor, el pas del temps), tant a càrrec del narrador com d’alguns dels seus personatges principals (especialment Settembrini i Naphta, intel·lectuals enfrontats ideològicament, encarregats de l’educació de Castorp). Aquesta pugna dialèctica i aquest diàleg constant, seran rellevants en el procés de formació i creixement sentimental i intel·lectual del jove protagonista de la narració.
Hi ha converses i discussions que el protagonista manté amb aquests mentors que han esdevingut clàssiques. A remarcar per exemple les que té amb el filòsof Setembrini, que sovint cita Virgili i Leopardi, i les constants reflexions que interpel·len sempre el lector. Exercint de tutor paternal del jove Castorp, representa una figura vinculada a la tradició humanística i als valors de la democràcia i la Il·lustració, amb especial èmfasi a la tolerància i els drets humans.
A l’altre extrem, hi trobem la figura de l’intel·lectual Leo Naphta, que és un jueu convers al catolicisme que ha ingressat a l’orde dels jesuïtes. És l’antagonista de Settembrini. El seu pensament, nostàlgic de l’ordre medieval, mescla elements molt heterogenis que procedeixen d’ideologies com l’anarquisme, el comunisme i el feixisme. Té un gran domini de la dialèctica i la retòrica, i és un sofista consumat.
La vivència del temps i la seva relativitat, l’essència de l’avorriment juntament amb la presència constant de la malaltia i de la mort, donen al llibre un comportament existencial i de clara reflexió filosòfica, destaca Xavier Pla.
La proximitat amb la malaltia i la mort dibuixarà unes regles del joc diferents, allunyades de les trivialitats de la civilització i de la vida habitual.
És així com el jove protagonista, la característica principal del qual és l’avidesa de coneixement, queda subjecte a un procés lent i introspectiu de creixement personal, amb un punt d’aïllament i reflexió, una construcció a foc lent de la seva identitat, amb una certa visió distanciada dels problemes i les obsessions habituals de la civilització.
El text farà les delícies dels lectors cultes, ja que està impregnat de referències a autors clàssics,amb al·lusions a Petrarca, Virgili, Leopardi, Bocaccio, Voltaire, Goethe, Aristòtil, Lao Tse, Ptolomeu, Tomàs d’Aquino i Homer, entre d’altres.
Cal recordar que també disposem de la nostra tradició literària de “sanatori”, ja que dos dels grans poetes de la literatura catalana contemporània, Màrius Torres (1910-1942) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) van morir joves en sanatoris per a tuberculosos, el primer a Puig d’Olena, el segon a El Brull. També a Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) la malaltia se l’emportà a l’edat de trenta anys.
Com a curiositat, remarquem que trobem en el text un elogi de la sardana feta per una de les protagonistes de la novel·la -la inoblidable madame Clawdia Chauchat, una rica aristòcrata russa, viatgera, de bellesa tàrtara i felina-, que diu textualment: “M’ha agradat molt la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant”.
Un dels apartats emblemàtics de la novel·la està situat al capítol sisè. Es titula “Neu” i descriu com el protagonista és atrapat per un torb i en la tempesta es troba en perill de mort i presentarà dos somnis continuats (un de paradisíac i un altre d’infernal o dantesc, en el qual aflora el descens clàssic d’Ulisses a l’inframon) que constitueixen un dels moments literaris àlgids de la narració i un dels cims de la narrativa del genial escriptor alemany.
Finalment, el protagonista de la narració, ja curat, baixa a la terra per viure altre cop entre els vius i per allistar-se, paradoxalment, com a soldat disposat a morir a la guerra. Tot plegat, remarca el poeta i escriptor Quim Español (1945), un traçat mestre d’una paràbola en la qual la plenitud de la vida només s’aconsegueix després de conviure llargament amb la mort.
S’ha interpretat, també, el caràcter metafòric de la malaltia a partir d’aquesta història esdevinguda al món d’abans de la Primera Guerra Mundial. En el seu extens llibre, Mann analitza i dissecciona la societat europea de l’època. En definitiva, la tuberculosi com a metàfora de la premonició de l’acabament de tot un món burgès, lliure, culte i civilitzat que era el que existia a Centreeuropa abans del conflicte armat de la Primera Gran Guerra.
Aprofitant que acabem de celebrar el 150è aniversari del naixement de l’escriptor alemany, se’ns presenta un bon motiu per llegir-lo i recordar-lo.
Thomas Mann aconsegueix amb La muntanya màgica -aquesta recomanable i imprescindible obra mestra de la literatura universal-, un acurat retrat de l’Europa de principis del segle XX i una crua i potent reflexió sobre la condició humana.
Referències bibliogràfiques
- 1.MANN, Thomas. La muntanya màgica. Traducció de Carme Gala. Navona Ed, 2022.
- 2.PLA, Xavier. “Un altre món d’ahir”. El Temps. 29 de desembre 2022; pàg. 64-65.
- 3.DIEZ, Xavier. “La muntanya màgica”. A: Espai de dissidència. 12 de gener de 2018. https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/la-muntanya-magica/
- 4.“La muntanya màgica”. https://ca.wikipedia.org/wiki/La_muntanya_m%C3%A0gica#Castorp
- 5.BORRÀS CASTANYER, Laura. La literatura en un tuït. Símbol editors, 2017.
- 6.NOPCA, Jordi. “L’obra mestra encara per descobrir de Thomas Mann”. Ara, 7 de juny de 2025, pàg. 40-41.
- 7.RODRIGUEZ PITARQUE, Eulàlia. “Els Buddenbrook”. Emporion, 11 de setembre de 2025. https://emporion.org/els-buddenbrook/
- 8.MORELL, Carles. Les variacions de la pols. Quaderns Crema (Ed). Barcelona, 2025. Pàg. 59-60.
- 9.ESPAÑOL, Joaquim. Els iniciats. A: Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts. pag. 209-222. Edicions 1984. Barcelona, 2015.
