Un pretext
Sol·licitar la capitalitat cultural de Catalunya no és cap despropòsit atenent els precedents culturals de la vila i que, de moment, no hem perdut la fama de la capitalitat cultural del Baix Empordà. Interessa trobar un pretext suficient potent com per recobrar un impuls per a la cultura. La concessió de la capitalitat cultural de Catalunya em sembla que seria la més clara de les excuses per conscienciar-nos que una aposta per la cultura és el millor per al futur. No obstant això, crec que val la pena cercar efemèrides alternatives per aconseguir sumar i construir un bon entramat cultural. Per exemple, l’any 2020 s’esdevindrà el centenari de la celebració dels Jocs Florals de l’Empordà a Torroella, una bona ocasió per descobrir l’aposta cultural de la generació que vivia en aquells moments i plantejar-nos quina resposta donem cent anys després. Són pretextos per generar reflexió, programar amb empenta, obtenir recursos externs i enfortir la cohesió social.
Els pressupostos són absolutament necessaris per atendre dignament els diferents àmbits culturals, però més cabdals que els diners són les idees. És imprescindible l’entusiasme en temps d’escepticismes eixorcs. Les idees arriben, entre altres fonts, amb la participació i quan s’aconsegueixen programacions atractives els pressupostos augmenten perquè, qui gosa aturar una demanda creixent?
A la meva manera de veure ens cal analitzar els nostres punts forts i febles. És fàcil observar que ens fa mal l’excés de cofoisme. Ens mirem massa el melic des de fa tant temps que sembla una actitud que formi part dels nostres gens. És imprescindible l’autoestima per aconseguir qualsevol projecte col·lectiu, però la manca de sentit crític i donar per suposat que som formidables és el que fa perillar el futur.
Trobar un projecte engrescador
Torroella necessita una reflexió profunda sobre el seu immediat futur cultural, amb la participació de totes les persones interessades. La manera ideal de realitzar una bona feina és la de sumar els diferents àmbits culturals i establir mecanismes de col·laboració. Cal un debat, estudi, congrés, revisió, planificació, o com se’n vulgui dir i que el resultat esdevingui un projecte a mitjà termini. Un projecte que contempli a) objectius clars; b) activitats per materialitzar els objectius; c) calendari; d) avaluacions periòdiques per comprovar l’eficàcia i eficiència dels tres punts precedents.
Sis pàgines publicades en els darrers sis números d’EMPORION no permeten gaire res més que apuntar possibilitats. He deixat temes cabdals sense dir-ne res, com el paper de les nostres escoles i instituts. Els docents tenen a les seves mans capgirar la vila. És a les escoles on hem de posar la vista i estic d’acord amb el que deia fa poc Jordi Llovet en una crítica sobre l’absència de les escoles en el Pla de lectura 2020. Apuntava exemples i oferia propostes per enllaminir els nostres infants i adolescents per la lectura en els mateixos centres escolars i afirmava: “És l’educació la que salvarà la lectura, no les biblioteques.”
Aquí deixo les meves reflexions perquè hi ha el risc d’eternitzar-les. Confio que altres interessats exposin els seus criteris. Soc conscient de la dificultat que tots plegats tenim per ser positius i entusiastes. Ens sobren autosuficiències i derrotismes. Si alguna vegada arribem a aprendre que un argument se’l millora amb un altre argument, mai amb la desqualificació, estarem en el bon camí. A més, ens falta trobar un mètode, una manera de canalitzar la varietat de propostes latents. Que ens mogui el respecte i la voluntat de sumar.
