Els primers dies de febrer de 1939, a les acaballes de la guerra civil, els torroellencs van patir inquietud, por, angoixa i desconcert. La situació de la vila, al peu del Montgrí, a la vora del Ter, prop de la costa, va ser determinant per aturar l’envestida de les tropes franquistes quan ja eren a tocar de la població i, aprofitant que en aquells moments el riu baixava amb força, el comandant de les forces republicanes, Enrique Líster, instal·lat a la Torre Martina, va ordenar que es volessin els ponts de Torroella i de Verges. Com a conseqüència, la guerra a la nostra població, amb combatents a una i altra banda de riu, va durar tres dies, el 6, 7 i 8 de febrer.
Poc temps abans, l’Ajuntament havia proposat a Martí Coll Hugas –pare de Joan Coll Cristòfol, que ara té 90 anys i aleshores 10- que dos tinents de l’exèrcit republicà, que dirigien la construcció de trinxeres, fessin estada a casa seva. Coll no gosà oposar-s’hi, ja que, en aquell moment, tots els homes fins als 47 anys havien estat mobilitzats i ell se n’havia escapolit amb l’excusa de tenir cura del bestiar i de la venda de llet. Els dos tinents venien a dirigir l’operació militar d’enderrocar el pont. A partir d’aquell moment, els torroellencs que el travessaven, o s’hi acostaven per curiositat, veien esgarrifats els enormes forats que s’hi feien, que podien contenir una quantitat considerable de dinamita, capaç de fer-lo esclatar en mil trossos.
Poc abans, s’havia produït a Torroella un altre fet, també relacionat amb el fatal desenllaç previst del conflicte. Sota custòdia policial, havien traslladat aquí, procedent de Barcelona, el parc mòbil de la Generalitat, o una part, i havien deixat escampats els vehicles per tot el passeig situat al sud de la població (avui, passeig de Vicenç Bou). Jo recordo vivament haver vist aquell escampall de cotxes, ja que vivia molt a prop del passeig, i Pere Rossell ha dit en algun escrit que en coneixia la procedència, perquè un dels agents que s’havia fet càrrec del trasllat va viure a casa seva fins al final de la guerra.
L’últim dia abans de la voladura del pont, els tinents allotjats a can Coll van anar a aquell passeig on, en tota la llargada, a banda i banda -com he explicat-, hi havia dotzenes de cotxes deixats en un desordre absolut. En van triar un que semblava que podia tirar, van xuclar benzina de diversos dipòsits per emplenar el seu, van fer dues o tres voltes per assegurar-se que podrien fugir ben de pressa, i van desaparèixer. Ho explicava més tard Joan Coll, que els acompanyava, i que havia tornat tot seguit a casa seva.
Jo vivia a la part baixa de Torroella i recordo que aquell vespre vaig sortir al pati de casa amb el meu pare, des d’on se sentien xiulets, detonacions i espetecs de tota mena, devíem tenir una metralladora no gaire lluny. Vam tornar a entrar tot seguit, la mare ens cridava aterrida: “Déu nos en guard d’una bala perduda!”. I a la nit, devien ser les quatre, em va despertar un tro terrible, que es va fer sentir des del riu fins al racó més amagat de la vila. Adéu al pont de pedra de les set arcades majestuoses!
Els que fins aleshores havien esperat i desitjat el triomf de les forces republicanes i temut l’arribada de les tropes franquistes, estaven atemorits, es veien atrapats, no sabien si quedar-se o fugir de la població. Es contaven atrocitats comeses pels moros, pels legionaris… Molts, exasperats, van fugir de casa seva cap a la muntanya, però aviat van tornar. Recordo que algunes veïnes del meu carrer, que hi havien cercat refugi, en van tornar esfereïdes. “Allà dalt hi cauen bombes!”, cridaven esverades.
Pere Rosell, que hi va pujar amb la família, ho ha descrit així: “En vigílies de l’ocupació molta gent, inconscientment, anava a refugiar-se a la muntanya. La meva família fou una de les tals: varen marxar de matí i, exceptuant el meu pare, al vespre tots tornaren a casa. Entre la gent que formava part de la meva colla hi havia la família Roig Barrancot, els pares, els avis i els oncles de l’Anselm. Quan el sol s’ajaçava a l’occident, una bateria d’artilleria nacional instal·lada a la pineda del mas Nou, incomprensiblement ja que no tenia cap objectiu militar a batre, llançava de forma discrecional projectils que, amb els seus aterridors xiulets, creuaven per sobre del barranc que feia de refugi al meu pare, que feia funcions d’observador. Des de la seva posició va veure com un projectil partí una branca d’olivera, la qual cosa vol dir que tiraven sense espoleta i, en conseqüència, no hi havia cap explosió posterior. Simultàniament un avió llançà una bomba i, des del cràter que va obrir l’artefacte, la trajectòria descendent d’una pedra que volava a causa de l’explosió va ferir de manera lleu el front de l’Agustina, una nena de la meva edat que venia amb nosaltres, juntament amb la seva mare, que era la dona d’un xofer de l’aviació. Apoderat de terror, sense consultar ningú, vaig abandonar aquell lloc i, solitàriament, vaig creuar Torroella sense trobar ni una sola persona ni una porta oberta. Donava la sensació d’un poble deshabitat i vaig arribar a casa meva, on solament s’havien quedat els avis”.
Poc abans que els nacionals aconseguissin arribar a la nostra vila, una quinzena de torroellencs i torroellenques, que havien treballat a la fàbrica de granades o havien format part del Comitè, acompanyats de familiars, van fugir a peu cap a França. Hi havia el que havia estat president del Comitè, Miquel Canals Pahí, la seva dona Maria Planas, la seva filla i el seu germà; en Xicu Passarrius, la seva xicota Amàlia Viladevall i el seu germà Quimet Passarrius; el milicià Salvador Vidal Pagantàies i probablement Maria Hostench; Pere Borrat, Lluís Lofra, Juanito Toribio, Maria Carreras, Josep Marull i potser també Severo Planas o algú més. Van sortir a peu per Ullà i pel camí vell de Bellcaire, on van trobar-ne molts d’altres, però aquella colla de catorze o quinze torroellencs ja no es van separar fins que van ser a la frontera.
És clar que els exiliats de la nostra població –en retirada al front, o escapats de la vila fugint de les forces franquistes- van ser molts més, un altre dia en parlaré.
