Quan un periodista pregunta a un polític quin és l’últim llibre que ha llegit, l’interpel·lat sovint s’ha de rumiar durant una estona la resposta. Potser té mala memòria – ens pot passar a molts – i no se’n recorda. Però també pot ser que faci tant de temps que no ha llegit un llibre que no recorda ni l’autor ni el títol del darrer que ha tingut a les mans. El polític pot ser un parlamentari, però també un ministre i fins i tot un cap de govern o un president d’una república. Recordeu Mariano Rajoy? Una vegada explicà que cada matí esmorzava llegint el Marca: així s’informava del que passava pel món l’home que dirigia Espanya.
Però els actuals dirigents de les principals potències mundials no deuen anar gaire més enllà de Rajoy. A Putin li agrada més exhibir els seus músculs herculis que no pas el seu nivell cultural. I a Bolsonaro i Lukaixenko (l´últim dictador europeu), tres quarts del mateix. Donald Trump no mostra tenir gaire bagatge cultural quan obre la boca; ara, de dir bestieses sí que en sap, i molt. I qui diu llibres diu concerts, obres teatrals, cinema, museus, exposicions, visites a monuments i tot allò que hom pot encabir dins l’ampli concepte de cultura. És un fet comprovat que la cultura dels polítics que governen el món avui dia és més aviat migrada. És més probable trobar persones il·lustrades entre alcaldes i regidors de petites poblacions que a les altes esferes de la política, i no hem d’anar gaire lluny per localitzar-ne.
Que un país tingui un cap d’estat proveït d’una gran cultura és un fet que no s’esdevé gaire sovint. En el passat s’ha donat en poques ocasions. Ara mateix costaria trobar estadistes com ara Manuel Azaña, Winston Churchilll, Rómulo Gallegos, 19Charles De Gaulle, Léopold Sédar Senghor o Václav Havel, tots amb molta obra – novel·la, assaig, poesia… – publicada. A la major part dels països se succeeixen caps d’estat de cultura mediocre o quasi nul·la. I no sols d’Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina o als antípodes. També n’hi ha o n’hi ha hagut prop de casa nostra. És clar que posseir un bon nivell cultural no converteix un polític en un bon governant. Radovan Karadzic, el psiquiatra que liderà els servis de Bòsnia-Herzegovina, responsable de la mort de desenes de milers de persones, jutjat per crims contra la humanitat, era poeta i fins escriví contes per a la mainada.
Un dels països que tingué més sort amb la cultura dels seus governants fou l’extingida República de Txecoslovàquia. El seu primer president, Tomás Masaryk, estudià Filosofia a la Universitat de Viena i ensenyà Història de la filosofia, Ètica i Lògica abans de dedicar-se a la política. També tenia interès per la ciència. Fou elegit per al càrrec de president en quatre ocasions. El 1935 renuncià al càrrec per motius de salut. En una època en què el totalitarisme s’imposava a molts països d’Europa, Masaryk enfortí la democràcia al seu país. Tenia una gran integritat moral; creia que un polític mai havia de buscar el benefici personal. Titllat de burgès, durant l’època comunista fou vilipendiat per les noves autoritats, però a partit de 1989 se’l tornà a recordar públicament. L’any 2000 hom li erigí una estàtua a la plaça del castell de Praga, davant de la seu del govern.
Txecoslovàquia tornà a tenir un president íntegre i amb un gran equipatge cultural després de l’etapa comunista: Václav Havel, mort el 2011. Havel, a més d’un defensor de la democràcia i dels drets humans, també era un home de lletres, un dramaturg i assagista que fou hoste de l’estat uns quants anys i al que se li prohibí la representació de les seves obres teatrals. Durant el seu empresonament les autoritats li donaren permís per escriure una carta a la setmana a algun membre de la seva família. Havel trià com a destinatari de les seves missives la seva dona, Olga. Li escriví moltes cartes, que foren recollides i publicades en una obra, Cartas a Olga, el 1984. Segons Monika Zgustová, escriptora txeca que viu actualment a Catalunya i que en féu la traducció i edició en castellà (Círculo de Lectores, 1990), aquest aplec de cartes és l’obra més madura de Václev, plena de reflexions intel·lectuals, vitals i literàries, atès que de política, per descomptat, l’empresonat no en podia parlar.
Václav Havel fou l’últim president de la república txeca. Com és sabut, durant el seu mandat la república txeca s’escindí en dos estats, Txèquia i Eslovàquia. Havel, disconforme amb la secessió, dimití quan el Parlament eslovac va fer una declaració de sobirania. Poc després, l’anomenat divorci de vellut es dugué a terme sense cap tret, com fan els pobles que entenen la democràcia fins a les seves últimes conseqüències.
Quina enveja, Txecoslovàquia! Cap altre país ha tingut dos caps d’estat tan cultes en un període tan curt de temps. Però al capdavall aquest fet no és d’estranyar en un petit país que ha tingut grans músics (Dvorak, Smetana, Janácek…), escriptors de renom (Kafka, Hasek, Seifert, Havel, Hrabal, Kundera…) i una colla d’artistes que plasmaren el seu geni creador a Praga, una de les ciutats més belles del món.
Segons el filòsof i pensador José Antonio Marina, ser una persona culta significa tenir una visió àmplia del món, del passat històric i del present, de les creacions artístiques i literàries de l’home. Les persones cultes també són cultivades, és a dir, sensibles a l’estètica. El contrari d’una persona culta és la persona ignorant, tosca, simple. Malauradament, d’aquesta mena de persones cada vegada n’hi ha més, i algunes fins i tot se’n vanten. I entre elles hi ha molts polítics. Massa. Tot i que tenir cultura no sigui gaire ben vist en la societat utilitària actual, desenganyem-nos: els polítics han de ser persones cultes, com més millor. Encara que alguns els diguin cursis, anacrònics, elitistes i altres coses per l’estil. I a la resta de ciutadans tampoc els aniria gens malament tenir una mica de vernís cultural. Però això potser ja seria demanar massa.
