Escric per relatar i denunciar diversos fets, algun de ben recent i proper, altres més espaiats en el temps però tots prou coneguts per patits, que mostren un clar menysteniment pel nostre patrimoni català: llengua, cançó, música, etc…
M’he trobat a Concerts de Festa Major amb un grup jove del mateix Empordà que s’autoanomena YES THE MUSIC oferint un repertori amb 4 cançons traduïdes al català i tota la resta en anglès. Grans orquestres del país ens ha encolomat concerts, també de Festa Major, on més de dues terceres parts eren de música de sarsuela en castellà o italià, de pel·lícules famoses, cançons i músiques mexicanes i brasileres… i ben poca cosa del repertori català. Una cosa semblant m’ha passat en alguna celebració de la Diada de l’Onze de Setembre, amb un grup que només cantà havaneres, la gran majoria en castellà. M’he sentit foraster a casa mateix. Em sembla molt bé que restem oberts a altres cultures però entenc que l’obertura a l’universal és un procés natural i equilibrat que cal fer des de l’estima, l’arrelament i el coneixement del propi territori i del propi patrimoni i bagatge cultural d’allí on un ha nascut i viu. Saltar-se això em sembla que és un greu error i una injustícia més aviat pròpia d’apàtrides. Recordo en Carles Coll, director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, que se’n queixava i que deia: “Si nosaltres, membres d’un país i d’una cultura minoritària, al costat dels clàssics de sempre, no toquem la música dels nostres autors catalans, alguns de gran qualitat, qui ho farà? Anem cap a la desaparició!” Des del temps del programa televisiu de “l’Àngel Casas Xou” estem suportant un menysteniment dels nostres músics i cantants catalans, també de pintors, d’escultors, d’artistes i fins d’esportistes sovint més coneguts, més valorats i amb més obra publicada a l’estranger que aquí.
En molts àmbits ens veiem anant a remolc i colonitzats per celebracions i gustos musicals, vestimentes i formes de vida sobretot anglosaxones ben estranyes a la nostra cultura. En lloc del Tió nadalenc i dels Reis, celebrem el Papà Noel, en lloc de la castanyada, reproduïm el Hal·loween, etc, etc. Es celebren el títols del Barça cantant “Campeones” en lloc de “Campions” i tan catalans nosaltres amb un club que pretén representar el país, amb uns jugadors que havent passat molts anys a la Masia diuen just mitja dotzena de paraules en català.. Veiem en espais públics rètols de botigues, bars i vehicles comercials escrits en un català no normatiu, quan no en llengües forasteres. Escoltem locutors esportius que trinxen la llengua, joves que han passat per la immersió lingüística dient “se m’ha caigut, no m’emputxis,…” Sentim frases fetes en castellà que es diuen per per subratllar algunes expressions com si en català no existissin o no tinguessin la mateixa força. Quan una cosa és molt fàcil de fer, en lloc de dir que és “bufar i fer ampolles” es diu que és “coser y cantar A la part inferior d’algunes pantalles de televisió llegim astorats i avergonyits aportacions de telespectadors en un català ple de faltes. No podrien haver-les corregit abans? Creient tal vegada que som més universals, ens deixem modelar per un patró uniforme que ens converteix en un ramat dòcil i impersonal i anem insconscientment, quan no potser dolosament, carregant-nos un patrimoni que necessita i mereix una cura més responsable, professional i delicada.
Una cultura minoritària com la catalana maltractada així està condemnada a morir d’inanició per més proclames enfervorides i per més estelades que plantem arreu. Són les actituds, els fets i els compromisos quotidians aparentment irrellevants de cada ciutadà i de les més diverses institucions els que han de crear l’humus, el sòl, damunt del qual podrem bastir un país que s’ho valgui, amb una identitat pròpia, sòlida, digna, diferenciada i presentable.