L’any 2001 es va iniciar un pla d’arranjament del paviment del casc antic de Torroella. La iniciativa va arribar de la mà del regidor d’urbanisme d’aleshores, en Jordi Bellapart, una persona a qui mai no li agrairem prou el que ha fet i fa per la vila.
L’arquitecte Francesc Batlle va tenir cura de 
dirigir la part tècnica i els resultats, després d’enllestir-se altres fases sota el mateix criteri, estan a la vista: unes places i uns carrers dels quals ens enorgullim. S’ha d’aconseguir que la part antiga, la que queda a l’interior del perímetre abans emmurallat, quedi amb el mateix ferm de pedra, tot vigilant la qualitat del material i de la col·locació. Hi ha d’haver un pacte no escrit perquè cada legislatura incorpori un nou carrer al model. No és demanar gaire: un carrer cada quatre anys! Si els temps són de crisi que sigui un carrer petit, però que es faci.
Va ser a partir de la dècada dels anys seixanta i setanta quan Torroella va créixer de manera galopant i s’obriren nous carrers. En poc temps els carros van deixar pas als cotxes i la novetat va engrescar a dissenyar unes vies pensades més pels vehicles que per a les persones. Els “600”, “Dauphines” i “1400” van convertir-se en el triumvirat de cotxes mereixedor de mims i atencions. El resultat és el que encara ara patim: uns carrers de calçades amples i voravies ridícules.
Les voravies de l’eixample de la nostra vila són estretes i sembrades de tota mena de pals , indicadors i terraplens d’arbrat. Semblen més llocs d’entrenament per a funambulistes que no pas un espai per caminar resguardats de cotxes i motos veloços. Els vianants es veuen obligats a caminar per la calçada tot torejant vehicles de manera que només l’atzar ha evitat més atropellaments dels que hi ha. Si s’ha trobat un model encertat i de qualitat pel casc antic, l’eixample ha de cercar el seu i hem de proposar-nos iniciar una progressiva adaptació a les necessitats d’avui en dia: voravies amples amb capacitat per, com a mínim, caminar-hi dues persones de costat, per circular-hi cadires de rodes, cotxets, etc.
Torroella fa goig i hem aconseguit fites impensables: resten ben poques barreres arquitectòniques; el casc antic, com he dit, té un pla que només cal anar-lo acomplint; estem dotats d’un bon nombre d’aparcaments per a discapacitats, etc. Torroella ha encertat apostant per uns grans aparcaments al carrer del riu, a l’inici de la carretera de l’Estartit i a l’arribada pel pont sobre el Ter. Deixar el cotxe a aquests punts gratuïts suposa ben poca cosa de camí per arribar arreu sense dificultats. Ara falta convèncer els propietaris de cotxes que aparquin en aquests espais o al garatge. Tenim massa cotxes aparcats als carrers quan podrien estar dins. Per tant, carrers d’una sola direcció i aparcaments limitats a un sol costat permetrien ampliar les voravies per retrobar la qualitat de vida que ha de beneficiar a tothom.
