Xavier Domènech és historiador, activista i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser líder dels Comuns i diputat al Congrés, però des del 2018 ha reprès la recerca i s’ha centrat en l’activitat acadèmica. Domènech va ser un dels ponents de les V Jornades de Memòria Històrica Local, organitzades per Camins Trobats i el Museu de la Mediterrània, i enguany dedicades als anys més foscos del franquisme, del 1939 al 1950. L’historiador va oferir una conferència sobre les característiques de la dictadura i va presentar el seu nou llibre “Lucha de clases, franquismo i democracia”.
A la conferència vas parlar de xifres esgarrifoses: en temps de pau, per cada persona afusellada a Itàlia, a Espanya n’hi va haver mil; i per cada persona tancada als camps nazis, a Espanya n’hi va haver trenta. Per què el règim franquista va ser tan exageradament violent?
En el cas italià i alemany, és evident que hi ha un procés de depuració política i ideològica interna de les pròpies poblacions i això porta a la repressió. I a Alemanya, a més, hi ha el component racial. Però en el cas espanyol, el franquisme és un règim que s’imposa claríssimament en termes de classe i contra una part considerable de la població. A més, és el primer lloc on el feixisme troba una resistència molt forta. Fins ara, allà on havia lliurat batalles, havia aconseguit imposar-se, en canvi, a Espanya, la població és molt resistent i això significa que la imposició del projecte es fa contra una part molt substancial del país. Per tant, ha de ser més repressiu. La cultura de la victòria feixista italiana o alemanya és una cultura que s’imposa sobre altres països; la cultura de la victòria franquista s’imposa sobre el propi país. Hi ha una definició molt clara del que és Espanya i el que és l’Anti-Espanya. I aquesta última inclou multitud de comportaments polítics, ideològics i de classe. El projecte nacional franquista, en temps de pau, era profundament més excloent que els altres.
El franquisme és el règim que troba més resistències, però també el que s’allarga més en el temps.
Sí. Aquí juguen factors geopolítics que donen una doble sort al règim franquista en relació amb el nazisme i el feixisme italià. El primer és que el règim franquista no aconsegueix entrar a la Segona Guerra Mundial. No pas per falta de voluntat, tot i que el mite posterior que construeix el règim és que ells mateixos van intentar evitar-ho. Hi havia voluntat d’entrar a la Segona Guerra Mundial, però Hitler no ho veia gens clar. Creia que si Espanya entrava a la guerra, hi podria haver revoltes internes i no volia portar tropes alemanyes al flanc sud. Ja havia tingut una mala experiència amb Itàlia quan aquesta havia envaït Grècia. El segon factor és la Guerra Freda, el conflicte entre els Estats Units i la Unió Soviètica. En aquest moment, Espanya passa de ser un estat pària, definit per l’ONU el 1946 com un règim feixista, a un estat que cada cop és considerat més interessant des de la lògica de la Guerra Freda. Passa a ser una aliada estratègica, i per això aconsegueix sobreviure fins als anys 70.
És per això que no l’assenyalen tant com s’assenyala el règim nazi o el règim feixista italià?
L’any 45 sí que es declara estat pària i s’està davant la plausibilitat que duri poc, és un país absolutament aïllat. Però a partir del 1947, quan comença la lògica de la Guerra Freda comença un procés lent, però progressiu, d’integració de l’Estat franquista dins de l’ordre internacional: l’any 53 hi ha el concordat amb el Vaticà i els acords amb els Estats Units per posar les bases nord-americanes a Espanya, i el 55 la integració del règim franquista a l’ONU. Això i la repressió duríssima contra una part de la població és el que permetrà al franquisme sobreviure.
El franquisme era un sistema opressiu en la transmissió de memòries i això ha afectat la societat
Es parla dels primers anys de la dictadura com els anys foscos. A partir del 50, la repressió disminueix?
S’ha intentat traslladar una imatge d’un franquisme posterior més pacífic, però el cert és que el règim neix matant i mor matant. A partir del 66 es comencen a produir altra vegada detencions massives. Hi ha l’assassinat de Puig Antich el 73 i els últims afusellats del franquisme el setembre del 75. Al final del règim hi ha un augment de la repressió molt intens, sobretot a Catalunya, el País Basc i Madrid, que són les zones d’oposició més potents. I això es fa, bàsicament, perquè el règim està perdent la societat i, per tant, torna a mostrar-se com era a l’origen: totalment repressiu.
En un ambient tan repressiu, com aconsegueixen sobreviure els moviments contraris al règim?
Als anys 40, pràcticament no aconsegueixen sobreviure. El gran sindicat del país, la CNT, i el gran sindicat camperol, la Unió de Rabassaires, queden pràcticament aniquilats, i Esquerra Republicana de Catalunya també queda desapareguda. Sobreviu el PSUC per la seva estructura interna i la seva forma d’actuació, però en gran part els partits del període de la república desapareixen. És a finals de la dècada dels 50 quan es produeix l’emergència dels nous moviments socials, primer el moviment obrer i estudiantil, i després el veïnal i d’altres sectors que aconsegueixen lligar la lluita contra la dictadura a la millora de la vida de les persones. Aquests moviments cada cop es fan més forts i tenen capacitat de paralitzar fàbriques i empreses i ocupar rectorats, tot i els costos enormes de morts, tortures i presons que comporten. En el cas de Catalunya, arriba al seu zenit als anys 70, amb el naixement de l’Assemblea de Catalunya i l’explosió del teixit social antifranquista. Com deia Raimon és ‘una lluita que és sorda i constant’ però ‘d’un silenci que romprà la gent’.
Parlant de silenci, el fet que durant molts anys no s’expliqués res del que havia passat ha fet que s’hagi perdut molta part d’història o poc a poc s’ha pogut anar reconstruint?
Hi ha una ruptura total de transmissions dels anys 30 cap als 40 que s’ha associat al trauma de la guerra: la gent que l’havia viscut no volia parlar-ne. Però moltes vegades la no transmissió també està lligada a la por a la repressió. Hi ha casos de famílies en què els pares fan comentaris a casa, els nens petits ho expliquen al pati de l’escola i acaba amb el pare a la presó. I això ha provocat problemes de transmissió d’experiències culturals i polítiques dins de la població. Hi ha molta gent que al cap dels anys ha descobert que la seva família havia estat represaliada, però ells no ho sabien, perquè la família no ho havia pogut explicar. El franquisme era un sistema opressiu en la transmissió de memòries i això ha afectat la societat. En el cas de la història, encara hi ha molt camí per fer. És veritat que a partir dels 80, i especialment als 90, hi ha hagut una feina enorme de treball d’arxius i de recuperació d’aquestes històries perdudes. Ara bé, la història és un saber de llibres i de documentals, i això no sana les ruptures que ha pogut haver-hi entre el món dels anys 30 i el món posterior, que van ser brutals.
Una part de la població considera que el franquisme va ser històricament necessari i reprodueixen part dels seus valors de fons
En aquest sentit, vaig sortir de la teva conferència amb la sensació que a segon de Batxillerat, a Història d’Espanya i Catalunya, no em van explicar tota la veritat. Per què avui en dia encara no s’explica tot?
En una classe, sigui a l’institut o a la universitat, tu pots explicar totes aquestes dades i pot quedar molt fred. Ho has d’aterrar a situacions concretes i localitats concretes per entendre la dimensió del que estem parlant. Ara mateix, no sé què s’ensenya als instituts. Però quan jo vaig estudiar, a l’institut no arribàvem a la guerra, ni al franquisme. Nosaltres en vam poder fer una part perquè els estudiants ho vam demanar i una professora va fer una assignatura especial per explicar-nos-ho, però els temaris no hi arribaven. Per entendre la dimensió del que va ser el règim franquista, apel·lar a la història comparativa va bé. Quan el situes plenament com un germà de la Itàlia feixista o l’Alemanya nazi, comences a veure la dimensió del que estem parlant. La pròpia història de la repressió és una història que encara s’ha de fer. N’hi ha molta part feta, però encara en queda molta per fer. I això fa que les transmissions d’aquesta història acabin sent fredes i esdevenint irrellevants.
A la conferència vas posar sobre la taula el debat acadèmic entre si el franquisme era un règim feixista o un règim feixistitzat. Quina postura defenses tu?
Jo crec que és feixista. Respecto molt les posicions que consideren que no ho és i només el situen a l’ombra dels feixismes dels anys 30, però crec que el franquisme reuneix totes les condicions d’un règim feixista. L’única gran diferència és la seva supervivència. Llavors, com que no sabem com hauria estat l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista als anys 60, aquesta pervivència que fa que es transformi el règim -perquè de fet, s’està transformant tot el món- pot crear l’efecte òptic que estem parlant d’una cosa diferent. Però el franquisme per actituds, per estructures, per ideologia… a mi em sembla un règim feixista plenament equiparable als altres.
Dius que es diferencia per la seva supervivència. Sobreviu encara? Què ens n’ha quedat?
Aquí hi ha un debat molt interessant sobre les continuïtats de les estructures profundes de l’Estat. Però més que això, jo crec que el que ha quedat és una experiència històrica de 40 anys que s’ha solidificat en parts de la població, que sovint són les que es visualitzen més en les estructures de l’Estat. Ha quedat un conjunt de valors i consideracions sobre la societat i la realitat que continua present, tot i que no amb la voluntat de reproduir un règim franquista. Hi ha una part de la població que considera que el franquisme va ser històricament necessari perquè la república era impossible i hi hauria hagut un caos. Legitimen la seva realitat històrica i reprodueixen part dels valors de fons que hi havia en aquest règim. I això es pot veure en les pressions electorals, per exemple, l’emergència actual de VOX. Hi ha una part de la població que encara comparteix aquests valors de fons, tot i que això no vol dir que vulguin reproduir el règim.
El règim franquista havia nascut amb la promesa d’acabar amb el conflicte i disciplinar els treballadors, però l’any 76, Espanya és l’estat amb més conflictes d’Europa
Si sempre hi ha hagut aquesta part de la població que comparteix els valors del règim, per què l’any 75 s’inicia un període de transició i no s’allarga la dictadura amb un altre dictador?
Per l’oposició antifranquista. El gener del 1976, dos mesos després de la mort de Franco, una revista de la patronal del metall treu una portada que diu “Hoy ya no es ayer” i a l’editorial fa una anàlisi del règim. Diu que el franquisme ha estat el millor règim que s’hauria pogut donar, que Franco era una persona portada per la providència, que els havia salvat a tots i que el règim era l’enveja dels empresaris europeus. Però diuen “avui ja no és ahir” i això que ha estat meravellós ja no serveix, bàsicament perquè hi ha una conflictivitat laboral enorme. El règim franquista havia nascut amb la promesa d’acabar amb el conflicte, disciplinar els treballadors i treballadores i que no hi hagués vagues. Però l’any 76, l’Estat espanyol, és l’estat amb més conflictes d’Europa, tot i ser un estat on la vaga i la protesta són il·legals i et poden portar a la presó, a la tortura o a la mort. Per tant, poden considerar que aquest règim històricament ha estat meravellós, però ara ja no els serveix i hauran de començar a caminar cap a una altra història. Aquí és on comença la història de la democràcia: amb les lluites. Les pròpies bases socials del règim diuen que ja no és útil perquè provoca una conflictivitat enorme.
En aquest sentit, el franquisme va aconseguir allò que es proposava: crear una nova societat?
En part sí. Aquí tenim una paradoxa, perquè el franquisme és l’únic règim que sobreviu després de la Segona Guerra Mundial, però també és el règim que en temps de pau afronta els nivells de conflictivitat interna més grans, com et deia. En el cas de Catalunya és molt evident: hi ha conflictivitat social i política sobretot a partir dels anys 50 i als 70, el règim queda pràcticament bloquejat amb la seva capacitat d’actuar. Per tant, estem parlant d’uns nivells d’oposició molt alts, però també estem parlant de 40 anys de dictadura: de control dels mitjans de comunicació, dels sistemes d’educació, de les formes de socialització de la població… L’experiència del franquisme és duradora i permea a la societat. El règim té una base social que no podem oblidar i que, ja d’origen, hi està d’acord. Ferran Valls i Taberner, que havia sigut un prohom de la Lliga Regionalista de Catalunya, l’any 39 escriu l’article “La falsa ruta” en què diu a una part del catalanisme conservador que la defensa dels drets nacionals de Catalunya i de la democràcia havia estat una falsa ruta i calia abraçar el franquisme. Per tant, hi ha una part de consens.
