El primer biògraf de l’emperador romà Calígula

Calígula, el monstre.
Suetoni (70dC-140dC)

Suetoni és el biògraf clàssic per excel·lència.
Keith R Bradley (1946)

Que m’odiïn mentre em temin…!
Calígula (12dC- 41dC)

Encara avui, Suetoni és una de les fonts més fiables per entendre l’essència d’uns governants que varen dominar el món.
Jaume Pons-Alorda (1984)

Suetoni (Gaius Suetonius Tranquillus) (70dC-140dC) fou un escriptor i erudit llatí de l’època imperial, que tenia una certa experiència en l’advocacia. Va ser assessor de l’emperador, supervisor de les biblioteques i cap de la correspondència oficial de l’emperador -un lloc de gran importància en el sistema administratiu de l’imperi-, càrrecs que s’adeien perfectament a la seva preparació intel·lectual.

Plini el Jove (61dC-113dC) descriu Suetoni com «un home molt íntegre, honrat, savi» i «digne de l’estima dels seus amics». Ha passat a la posteritat per la seva obra, i principalment perquè va escriure les biografies dels dotze primers cèsars (Vides dels cèsars, -De vita Caesarum-): Juli Cèsar, August, Tiberi, Calígula, Claudi, Neró, Galba, Otó, Vitel·li, Vespasià, Titus i Domicià. Es tracta de la seva obra més ambiciosa, composta a començament del segle II, i que ens ha pervingut gairebé completa, on retrata i analitza les característiques biogràfiques més rellevants d’aquests dotze emperadors. 

Keith R. Bradley a l’Oxford Classical Dictionary remarca que una característica de l’obra de Suetoni és la simplicitat. Insisteix en el fet que no fou un historiador, per tant no se l’ha de comparar amb Sal·lustí, Titus Livi o Tàcit. La seva preocupació principal, en canvi, era recollir i exposar la mena de materials que fossin adequats a l’objectiu biogràfic de la personalitat de l’emperador que descrivia. Tampoc tenia cap mena d’interès pel discurs moral o didàctic, afirma. Per tant no estem davant d’una obra de caràcter històric sinó biogràfic, dos gèneres clarament diferenciats en el món clàssic. 

Salustí, el biògraf més cèlebre de la literatura llatina, ens aportà doncs la versió originària de la controvertida figura de l’emperador romà Calígula (12dC- 41dC), el nom vertader del qual era Gai Juli Cèsar, fill de Germànic i d’una de les dinasties més destacades de l’imperi romà, on sobresurten la crueltat, la maldat, l’arrogància, la violència i la tirania, fins i tot la follia. La seva complexa figura ha inspirat obres literàries, com el Calígula d’Albert Camus, o plàstiques o cinematogràfiques com la controvertida pel·lícula de Tinto Bras. 

És en aquesta obra, per tant, on l’autor descriu de manera inestimable l’escandalosa vida i mort de Calígula, un personatge cruel i violent corromput per l’exercici absolut del poder, que va omplir de mort, destrucció i patiment els seus tres anys frenètics i tumultuosos en què fou emperador..

La monografia ens arriba en una nova i acurada traducció dels doctors en filologia clàssica de la Universitat de Barcelona Alejandra de Riquer i Ignasi X. Adiego, editada per Adesiara en versió bilingüe, en llatí i català. I significa un excel·lent  complement de la versió prèvia realitzada per Joaquim Icart a la Fundació Bernat Metge, l’any 1968.

En la biografia de Calígula hi sobresurten els aspectes inquietants i monstruosos de la seva personalitat, que han fet d’ell l’emperador excèntric i boig per excel·lència, que va abusar de la força de manera sistemàtica. Un dement depravat i terrible, en companyia de Neró, Còmode, Caracal·la i Heliogàbal.

De Riquer i Adiego remarquen que Germànic, el pare de Calígula, hauria estat un gran emperador, però la seva mort prematura no tan sols privà els romans d’un bon governant , sinó que portà al tron Calígula. I ell fou l’antítesi de Germànic, malgrat la simpatia que inicialment inspirava gràcies al record del seu popularíssim pare.

Suetoni fa un relat de les seves depravacions i maleses amb humiliacions i execucions de tots aquells que no complien les seves ordres. Per exemple, encarregà que portessin de Grècia les estàtues dels déus, com la de Júpiter Olímpic, i que els traguessin el cap per posar-hi el seu; va cometre incest amb totes les seves germanes (Livil·la, Agripina i Drusil·la) i va estimar sobretot Drusil·la. Va ser famosíssima la seva passió per la prostituta Piràl·lida i no respectà gairebé cap dona per il·lustre que fos. Va simular triomfs bèl·lics i va aplicar una política de repressió i d’hostilitat envers el senat. Tant Sèneca com Cassis Dió esmenten que a Calígula li va passar pel cap fer assassinar tot el senat. 

Cal remarcar també que arremetia contra gairebé tots els personatges de qualsevol època, mogut tant per l’enveja i la maldat com per l’arrogància i la crueltat, escriu Suetoni. Així doncs, es proposava destruir els poemes d’Homer. I anà de poc que no retirés de totes les biblioteques les obres i les imatges de Virgili i de Titus Livi. Afirmava també que Sèneca, l’autor que més agradava aleshores, componia simples peces d’exhibició que eren «sorra sense calç». Diu Cassi Dió que la gelosia que sentia envers Sèneca el portà a ordenar la seva execució, però el filòsof se salvà gràcies a la intervenció d’una dona que va assegurar a l’emperador que Sèneca moriria aviat, atès el seu mal estat de salut.])】

A l’hora de malgastar diners, la seva extravagància superà tot el que un mà foradada pot somniar, escriu Suetoni, dilapidant en menys d’un any una immensa fortuna i tots els diners que havia deixat Tiberi Cèsar, que pujaven a dos mil set-cents milions de sestercis. Aleshores, arruïnat i necessitat de diners, es va dedicar al saqueig, provocant que el pa escassegés sovint a Roma, creant impostos nous i insòlits, sense deixar cap mena d’activitat o de persona sense gravar amb algun tribut.

Suetoni descriu que, empès pel desig de sentir el tacte dels diners, sovint passejava descalç sobre enormes piles de monedes d’or, escampades en una cambra molt espaiosa, i algunes vegades s’hi rebolcava. Portava sovint la cuirassa d’Alexandre el Gran, que s’havia endut de la seva tomba. Volia anomenar el seu cavall Incitat cònsol i, a vegades el trobaven sol parlant amb la lluna plena.

Suetoni descriu Calígula d’elevada estatura, molt pàl·lid, de coll i cames summament prims i calb a la coroneta. De petit havia tingut atacs d’epilèpsia. Es creu que la seva dona Cesònia, que era lasciva i disbauxada en extrem, li havia donat per beure un afrodisíac que, tanmateix, l’havia fet caure en la follia.

Calígula no s’interessà gaire per la literatura però sí per l’oratòria, i tenia una facilitat de paraula i una facultat d’improvisació extraordinàries.

Recentment s’han plantejat la possibilitat que l’emperador tingués una malaltia en forma de trastorn mental com psicopatia, esquizofrènia, paranoia o bé hipertiroïdisme, epilèpsia del lòbul temporal, o fins i tot alcoholisme, que el transformarien en un personatge sens dubte cruel i amb gust per l’humor macabre, encara que potser no seria definitivament un dement.

Suetoni refereix també que Calígula, paradoxalment, va tenir inicialment encerts al principi del seu regnat, indultant els condemnats i exiliats, però aquest emperador ràpidament va ser considerat un home cruel i profundament desequilibrat. En la biografia de Suetoni hi trobem de forma destacada un apartat titulat «Calígula, el monstre» on descriu la seva naturalesa cruel. 

Calígula va acabar pagant aquesta crueltat, els seus deliris i els seus abusos, que havia exercit fins i tot sobre parents i amics que l’havien ajudat a arribar al poder i que havia pagat a canvi amb una mort sagnant. Davant tants excessos i tants crims, no faltaren a molts les ganes de matar-lo, apunta Suetoni.

I efectivament una conspiració va acabar amb ell. Morí assassinat quan tenia vint-i-nou anys durant la celebració dels Jocs Palatins -organitzats per fer créixer el suport del seu poble-, el dia 24 de gener, cap a les dotze del migdia  de l’any 41dC, per Cassi Quèrea i Corneli Sabí. Amb ell van morir la seva dona Cesònia, travessada per l’espasa d’un centurió, i la seva filla, que va ser estavellada contra una paret. Quèrea seria executat posteriorment com a principal autor del magnicidi per ordre de Claudi, el tiet tartamut de Calígula, que el va succeir com a emperador.

Referències bibliogràfiques

1. SUETONI. Calígula. Traducció d’Alejandra de Riquer i Ignasi X. Adiego. Adesiara, Martorell, 2021.  
2. CASTILLO, David. “Crueltat i tirania?”. El PuntAvui, 21 de març del 2022, pàg.21-22.
3. GRASET, Xavier. “Calígula”. El PuntAvui 16 d’abril del 2022, pàg 2.
4. SUETONI. Tiberi. Calígula. Vida dels dotze Cèsars III. Traducció de Joaquim Icart. Fundació Bernat Metge, 1968.
5. BRADLEY, Keith R. “Suetoni, biògraf romà”. A: Suetoni. Vides de Calígula, Claudi i Neró. Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge, 2010.
6. PONS ALORDA, Jaume. “Les passions segons Calígula”. El Temps, 26 d’abril 2022, pàg.66-69.
7. TORROELLA, Josep. Herois i canalles. Editorial Sunya, 2021-

Els salvadors

No sé en quin oracle,
Delfos, sí, crec.
Neró hi va escoltar greument la profecia,
renegat d’Agripina.
Foll? Viciós? Furiós? Desenfrenat?
Àvid de sang.
Quants més nerons com sangoneres
vindran a proclamar-se salvadors?
Liureu-nos, déus,
dels qui edifiquen
sobre la sang i el foc.

Núria Esponellà (Celrà, 1959)