A casa nostra i, de fet, a tota la regió mediterrània, les sequeres són un fenomen natural que es produeix de manera recurrent. Els registres històrics amb els quals treballa l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) recullen, com a més destacables, les de 1812-1818, 1910-1950, 1922-1923, 1944-1950, 1988-1989, 1999-2003, 2007-2008, 2012-2013, 2016-2017, 2019 i, ara, segurament podríem afegir-hi la que arrencà el 2022 i de la qual encara no es veu el final. Crida l’atenció com, en el recull de l’ACA, fa la impressió que les sequeres cada cop serien més freqüents. És probable que aquesta aparent tendència sigui el reflex d’una selecció esbiaixada, ja que tenim moltes més dades de dècades recents que de períodes més reculats en el temps, i fins i tot tenim més vivament en el record els episodis viscuts que aquells que només ens han narrat o ja són distants en el temps. És probable, però, que les dates també reflecteixin un canvi en els patrons que, des de ja fa 30 anys, projecten els models climàtics: i és que el canvi climàtic, al Mediterrani, agreuja la freqüència, durada i magnitud de les sequeres.
Històricament, les societats dels països riberencs del mar Mediterrani han hagut d’adaptar-se, per força, a la variabilitat de les precipitacions, sovint amb solucions enginyoses com ara els pous, les basses, els sistemes de recollida de l’aigua de pluja i, més recentment, els grans embassaments i les plantes de dessalinització. Activitats com les agràries, però, com a grans consumidores de recursos hídrics, no han pogut deslligar-se mai del tot dels capricis de la naturalesa. Al mateix temps, però, repassant la història recent, ens podríem endur la impressió que, pel que fa a l’àmbit del regadiu agrícola, s’ha volgut ignorar aquesta realitat. Així, des del 2002, s’està construint el projecte de regadiu més ambiciós de Catalunya, el canal Segarra-Garrigues. Amb una inversió total prevista (sobrecostos inclosos) de 1.500 milions d’euros, està transformant els paisatges agraris de secà i naturals esteparis de les comarques de la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, l’Urgell, el Segrià i les Garrigues, en una superfície agrària irrigada d’unes 70.000 hectàrees, la més gran de Catalunya. El projecte implicà la construcció de l’embassament de Rialb, amb una capacitat de 400 hm3 (pràcticament el mateix volum que el conjunt Sau-Susqueda i que abasteix a més de la meitat de la població de Catalunya). Ara, vint anys després, tot just un terç de la superfície inclosa al projecte ja és irrigable, però els costos que ha d’afrontar la pagesia que vulgui servir-se’n fa que només la meitat d’aquesta àrea s’estigui regant, en realitat. 300 milions d’euros de sobrecost (fins aquest moment) i que la meitat de la pagesia no vulgui pagar l’aigua són problemes menors en comparació amb el tancament del reg que s’ha hagut d’imposar aquesta primavera de 2023 a tot el canal, per manca de precipitacions i d’aigua emmagatzemada.
El 2020, una revisió impulsada per la Unió Europea de les polítiques per fer front a la sequera als països membres constatava com la sequera era tractada, de manera sistemàtica, com una situació de crisi. Tots els països tenien lleis i estratègies que hi feien referència, però gairebé sempre era tractada com un desastre natural i com una situació d’emergència temporal i passatgera. Cap país, es demostrava, tenia un sistema robust que afrontés els aspectes estructurals de la sequera, de la manca d’aigua, de l’abús dels recursos o que plantegés una reordenació de l’ús de l’aigua. Les propostes que s’estan formulant aquests mesos sobre com afrontar una sequera que era evident que, més tard o més d’hora, arribaria, il·lustren bé la manca de planificació. D’una banda, invertir 1.200 milions d’euros (sense comptar els sobrecostos) en fer els regadius del Canal d’Urgell tan eficients com els del Segarra-Garrigues, que no s’estan regant per falta d’aigua i costos energètics i operatius excessius. De l’altra, invertir en plantes de dessalinització que no estaran llestes, si les obres no es demoren, fins el 2027.
A Catalunya, planificar correctament els recursos hídrics implica repensar el regadiu i l’agroindústria exportadora a la qual sosté. En comptes d’ampliar la superfície irrigada i batre rècords d’exportacions de farratges, fruites i carn, ha de ser prioritari augmentar la reserva d’aigua per al consum intern. Perquè de res servirà fer més eficient el regadiu al Canal d’Urgell si la sequera, en lloc d’arribar en dos anys de cada deu, n’afecta tres de cada cinc. O si l’aigua no consumida als regadius del Canal d’Urgell acaba anant al Segarra-Garrigues, que segueix i seguirà augmentant la demanda. No s’ha de fer de cop i volta, deixant la pagesia sense aigua i endeutada, però cal planificar com eliminar el regadiu menys eficient i de menor rendiment per fer una transició cap a conreus menys exigents en recursos hídrics i cap a la recuperació d’hàbitats naturals i d’espècies silvestres. Aquestes contribuiran a restaurar la funcionalitat ecosistèmica de les àrees més àrides del país, actualment gestionades com si fossin un oasi. A mig termini, serà necessari internalitzar els costos de les sequeres per a l’activitat agrària. Les ajudes directes i exempcions fiscals que la pagesia està demanant per compensar les pèrdues causades per la sequera no poden seguir essent mesures excepcionals, sinó que s’han de convertir en estructurals. Això implica garantir la seva sostenibilitat financera: reservar part dels multimilionaris beneficis obtinguts per la indústria agroalimentària en anys sense sequera per cobrir les despeses de suport al sector en els anys en què regar no sigui possible. Mesures d’aquest tipus no solucionen sequeres, però fan més justa, progressiva i menys traumàtica l’adaptació a unes condicions productives cada vegada més hostils mentre es redimensiona l’activitat. En el curt termini cal revisar, tal com reclama de manera pertinent la pagesia lleidatana, el procés de presa de decisions i el protocol de comunicació dels ens gestors de l’aigua. El tancament dels canals de la plana de Lleida va agafar molts agricultors i agricultores per sorpresa, quan ja havien fet inversions en la sembra de conreus de regadiu, que ara perdran inevitablement. Els llindars de reserves hídriques que desencadenen l’adopció de mesures excepcionals d’estalvi davant la sequera no només haurien d’estar molt clarament definits i ser activament comunicats, sinó que és probable que, davant la major variabilitat climàtica, s’hagin de revisar a l’alça, per prudència, per no haver de quedar a pocs mesos de restringir l’aigua de boca. Aquesta mesura incrementaria la seguretat hídrica tant per a la pagesia com per a consums urbans i, alhora, afavoriria el decreixement de la superfície irrigada i el consum anual total.
Es tracta, en definitiva, d’adoptar mesures que augmentin la resiliència del país davant el canvi climàtic. Que, en el futur, una sequera puntual com la que patim actualment no amenaci d’arruïnar, com està fent aquesta, múltiples explotacions agràries i projectes de vida que ja estaven al límit de la viabilitat. Que depenguem menys de les vicissituds del temps a l’hora de garantir l’abastament urbà, com a dret bàsic de les societats humanes. Que tinguem zones de regadiu allà on les prodigioses infraestructures d’emmagatzematge que hem construït garanteixin l’aigua, mentre restaurem i preservem la flora i la fauna dels ambients àrids del país.
