A l’acte de presentació del llibre Xavier Vinader, periodisme i compromís, celebrat a Can Quintana el passat dia 6 de març, en Xavier Vinader no va poder assistir-hi pel seu feble estat de salut, però a través d’una inoblidable conversa que vàrem gravar en DVD les imatges del qual es van passar al final de l’acte, ens va expressar alguns dels seus pensaments sobre la seva vida i obra:
«Jo arribo al periodisme no d’una forma casual. Quan jo començo a fer periodisme, ja milito en la clandestinitat i faig periodisme perquè considero que en un moment determinat una ploma o una màquina d’escriure pot ser tan útil com una arma per enfonsar una dictadura.»
»Jo adquireixo aquest compromís molt aviat. Jo sóc alumne dels claretians de Sabadell i un dels profes que més recordo i que em marca en una determinada edat fou en Pere Casaldàliga, que llavors era un jove missioner que després ha arribat a ser bisbe al Brasil i un dels pals de paller de la teologia de la lliberació. El pare Casaldàliga es va envoltar d’una colla de nois, jo entre d’altres, als quals va començar a inculcar les idees de la lluita contra la injustícia, la solidaritat, una determinada actitud de lluita, i aquell grupet d’aquella generació vàrem passar del “missalet” als llibres de marxisme.»
»A mi m’agrada molt poc rellegir-me i sóc un mal crític, però penso que alguns dels reportatges que vaig fer els anys setanta i vuitanta van marcar el periodisme d’aquella època. Els reportatges que vaig fer a Irlanda a membres de l’IRA, reportatges que vaig fer a la Xina, voltant per aquest immens país, a totes les minories nacionals xineses. Són treballs que a mi encara ara, amb la distància, m’agraden molt.»
»Perill. Jo ni ho sé, el que és el perill. En aquesta tasca sempre estàs caminant pel damunt de la fulla d’un ganivet. Una vegada em van explicar que els GAL havien muntat una operació per segrestar-me, quan jo estava exiliat a París. A casa dels meus pares, una vegada hi van posar una bomba; un grup d’extrema dreta va assaltar a casa meva. Però penso que quan fas aquest tipus de periodisme, per exemple com a enviat especial en una zona de conflicte en guerra, et preguntes: tens por? No, no tens por, perquè si tens por no hi vas o no hi fiques el nas en determinat assumpte. Si t’hi fiques, és un risc que corres, però sempre penses que amb aquest risc ja s’hi compta, va amb aquest tipus d’especialitat periodística.»
»Si tinc enemics, els desconec. He procurat anar per la vida fent amics i el que sí sé és que tinc molts amics. Fins i tot, et diré més, en el camp contrari, a la trinxera contrària, si és que podem dividir avui dia en trinxeres, tinc amics inclús en el camp de l’extrema dreta, que és un camp que jo he tocat molt i he denunciat molt.»
»Sóc un mica escèptic, l’edat i els anys de professió t’hi tornen. Però mai cínic i no estic desencisat. Si ho estigués, no acceptaria aquesta estupenda entrevista. Continuo treballant amb il·lusió.»
»La meva opinió d’en Joan Pujol Garbo, que vaig conèixer i entrevistar l’any 1984, és que, en el bon sentit de la paraula, era un pinta. Era un excel·lent venedor. Avui, com a venedor, hauria triomfat, encara que els negocis mai li van anar bé.»
»En Jaume Busqué, amb aquest llibre, m’ha fet, amb molta habilitat, reconduir la meva vida. M’ha fet veure a mi mateix amb una certa distància. Fins avui jo sempre m’he negat a escriure les meves memòries, però en Jaume ha tingut molta habilitat a fer-me passar davant meu el vídeo de la meva vida i li donaria les gràcies perquè m’ha ajudat a superar un fals pudor que d’alguna manera m’impedia posar per escrit determinades coses de la meva vida professional.»
De la nostra part, també, moltes gràcies, Xavier.
