Continuació – EL CAS DELS CATALANS –
Denominació aplicada per les cancelleries europees al conjunt de debats i acords sobre Catalunya (1712-1714)
Els regnes d’Aragó, València, Mallorca i Principat de Catalunya, que constituïen la corona catalanoaragonesa, i el regne de Castella mantenien encara les seves antigues enemistats. Els castellans es van adherir als interessos francesos de Lluís XIV amb un entusiasme poc esperat d’una nació que, d’antic, tenia interessos tan oposats.
La corona catalanoaragonesa, adherida a la causa de Carles d’Àustria per la intervenció d’Anglaterra, que s’havia compromès a garantir la conservació de les lleis i privilegis de Catalunya, àdhuc en el cas d’una eventual victòria de Felip V, en virtut del Pacte de Gènova, tractat que segellà l’aliança amb Anglaterra, signat el 20 de juny de 1705 entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i Eimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe: «Anglaterra es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei arxiduc Carles III i, en tot cas, a fer respectar les constitucions i les lleis de Catalunya.»
Entre el març i l’abril de 1714, la cambra dels lords dedicà cinc sessions al “cas dels catalans”, i Lord Chancellor William Cowper elevà una petició a la reina, en nom de vint-i-quatre lords, en defensa del Principat. Però Anna I, que el maig de 1705 donava instruccions al comte de Peterborougt que procuressin d’emparar-se de Barcelona, davant les silencioses clàusules de la pau de Radstadt sobre l’afer (març 1714), s’inhibí de qualsevol gestió. Morí l’1 d’agost de 1714.
Una de les primeres accions anglesa (4 de maig de 1702) va ser l’expedició contra Cadis, que els va convèncer en la conveniència d’aliar-se amb Portugal i, a finals de febrer de 1704, l’arxiduc Carles, proclamat rei a Viena, desembarcà a Lisboa, acompanyat per la Flota Reial i un exèrcit de 12.000 homes, dos terços anglesos i un terç holandès, als quals s’incorporarien 13.000 portuguesos i 15.000 més d’austríacs.
L’adveniment al poder del partit tory, a Anglaterra (1710), modificà l’actitud d’aquest país, que tendí a assolir una pau favorable amb França, a la qual fou supeditada la defensa de Catalunya. L’elecció de Carles com a emperador (1711) estimulà la reunió d’un congrés de pau (Utrecht, gener de 1712).
L’emperador proposà que restessin sota el seu domini els regnes de la corona catalanoaragonesa. Rebutjat el projecte, per l’aferrissada negativa de Felip V, proposà la creació d’una República Catalana, solució rebutjada pel cap del govern anglès, Bolingbroke.
Catalunya restà exclosa de les negociacions del tractat d’Utrecht (març de 1713).Carles III impedí que el Principat adquirís el rang de nació interessada i es negà a rebre oficialment el representant català, Francesc de Berardo, marquès de Montnegre.
L’article 13 del tractat fa constar l’interès del govern de Londres a favor dels privilegis dels catalans i Felip V promet de donar-los el que els castellans tenen, és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les institucions pròpies: «Conservaré els seus privilegis amb condició que aquests siguin només aquells que es diuen municipals, i dels que serà exclòs tot el que sigui contrari a la meva autoritat i als meus drets de sobirania, i també amb la condició que em siguin pagades totes les despeses de guerra de Catalunya, fets així en el mar com en terra, des del 1r de juliol fins que hagin rendit les armes. Felip V.»
Però la majoria del poble català no s’hi conformà i, recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir.
Elisabet Cristina de Brunsvic-Volfenbüttell. Mentrestant, l’emperador Carles gestionà la partença de Barcelona de la seva muller, reina i emperadriu, que abandonava Catalunya el 30 de juny de 1713.
Els catalans no s’oposaren a la partença, contràriament a allò que Europa esperava, hi accediren, i hom perdé així l’única base sobre la qual haurien pogut negociar.
Tornada a Viena, es mostrà poc afable amb els refugiats catalans de la cort imperial, que tampoc assoliren res de positiu davant la mateixa reina Anna d’Anglaterra (4 de maig).
Conveni d’Hospitalet (22 de juny de 1713). Fou un acord secret signat pel comte de Königsegg, en nom del cap de les forces del rei arxiduc Carles III a Barcelona i el marquès de Ceva Grimaldi, representant del duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit de Felip V.
Establia, d’acord amb els termes del tractat d’Utrecht, «l’evacuació de les tropes austriacistes del Principat, de Mallorca i d’Eivissa, i el lliurament de Barcelona o de Tarragona a les tropes de Felip V com a garantia». A més de constituir un abandonament dels catalans sense llur consentiment, representà per a les forces borbòniques la possessió de Tarragona, fet que comprometia greument les possibilitats de resistència dels catalans.
Es renuncià a sostenir les llibertats catalanes mentre en el text del tractat figurés el mot privilegis. El resultat fou l’article XIII del tractat de pau entre Anglaterra i el govern de Felip V (13 de juliol), pel qual aquest, aparentment a precs de la reina Anna d’Anglaterra, garantia vides i béns als catalans, i els concedia «tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles». L’evident duplicitat del text provocà sorollosos debats a la cambra dels lords anglesa, en què els whigs empraren el cas dels catalans com a arma política contra els torys (març-abril de 1714).
La qüestió de les llibertats catalanes romania ajornada fins a la pau general.
L’emperador amagà la veritable situació als catalans i ordenà que s’intercedís per ells sense, però, retardar l’evacuació, que fou mantinguda secreta i que hom dugué a terme d’acord amb els borbònics. Per la part anglesa, els esforços de l’ambaixador Lexington toparen amb la intransigència borbònica.
Un últim intent de Felip de Ferran prop del nou rei anglès Jordi I es produí quan Barcelona s’acabava de retre.
Els efectes immediats de la guerra foren la pèrdua de llibertats i institucions pròpies. Les econòmiques, greus, van afectar més Barcelona (despoblament) que el camp. Però no s’han de menystenir els efectes negatius a les poblacions petites. Conseqüències directes foren les monetàries: a Barcelona va existir una inflació dels preus, que va afectar més aquells llocs més comercials.
