Hem encetat la tardor i en la mateixa proporció que baixen les temperatures va remetent el bombardeig publicitari que des dels mitjans de comunicació, les botigues de moda, d’estètica, pancartes publicitàries, etc., ens mostraven les imatges d’uns cossos perfectes que simulaven una felicitat aparent, que no es cansaven d’incitar-nos a consumir uns productes específics o a realitzar tota classe d’activitats, a fi i efecte de poder exhibir a la platja, o embotits dins l’ajustada i escassa roba d’estiu, uns cossos tan perfectes i meravellosos com els seus.
Alguns sectors de població, entre els quals es podrien trobar adolescents influenciables, persones que no es valoren prou, o les que es deixen enlluernar per aquest tipus de publicitat, són entre d’altres les més propenses a intentar modificar obstinadament el seu cos per seguir les pautes que marca la moda tot buscant el model de bellesa i estètica imposat per la societat. Malauradament, molts d’ells hi deixen la il·lusió i els diners per al final no obtenir cap resultat satisfactori, altres menys afortunats poden fins i tot recollir resultats adversos.
El fet que tothom procuri cuidar el seu cos per donar una imatge agradable d’un mateix, és bo i lloable sempre que no se sobrepassin uns límits que, des del meu personal punt de vista, considero antinaturals i que poden atemptar contra la pròpia salut.
Pretendre ser més o menys ben acceptat per la societat, en funció de l’estètica del teu cos, crec que és un greu error; cada persona i el seu cos són únics, diferents, irrepetibles i tots tenen les seves qualitats específiques, els seus defectes, i una personalitat pròpia que serà determinant per marcar el caràcter, el desenvolupament i l’estil de vida de cada persona.
Al llarg de la vida s’han d’acceptar amb naturalitat les transformacions que anirà sofrint el nostre cos amb l’edat. No hi ha res més ridícul que el va intent de voler aturar a base de bisturí, agulla o pròtesi el procés natural i irreversible d’envelliment d’una persona, o buscar solucions traumàtiques o antinaturals per motius estètics. Si no és per motius greus o de malaltia, voler corregir la natura és voler arreglar allò irreparable, i està garantit que tard o d’hora està condemnat al més estrepitós dels fracassos. Tenir la gosadia d’intentar aturar l’acció del pas del temps en les persones és una idea tan peregrina com parar el rellotge, pensant que el temps no passarà. S’ha d’acceptar i saber portar amb dignitat i orgull la tardor de la vida.
No fa pas gaires dies, en una sala d’espera, vaig fullejar una d’aquelles revistes que en diuen del cor -segurament va ser el que em motivà a escriure aquestes línies. La revista estava repleta a petar de fotografies d’uns personatges que suposo que deuen ser els habituals en aquest tipus de premsa, tots ells mercadejant amb la seva postissa i superficial imatge de “gent guapa”, rodejada de luxe i posseïdora del secret de “l’eterna joventut”; als texts, s’hi explicaven una sèrie d’intimitats de les seves vides que francament no arribo a comprendre a qui poden interessar.
Tampoc calia ser cirurgià per endevinar que uns quants d’ells -especialment els de més edat- havien visitat el quiròfan per intentar arreglar alguna o algunes parts dels seus cossos. Als meus inexperts ulls no els costà gaire descobrir els que s’havien estirat la pell de la cara i coll, amb un èxit tan escàs, que no podien dissimular un constant somriure sardònic. Altres, amb la intenció de dotar els seus llavis de més volum, malauradament tot el que havien aconseguit era tenir uns morros que fins i tot feien mal als ulls; d’altres parts del cos que no es mostraven en aquelles imatges suposo que també devien tenir la seva història. Quanta raó tenia un amic quan em deia que dintre d’un temps, a les sepultures de moltes persones, s’hi trobarà tanta silicona com ossos.
Penso que hi deu haver algunes persones que quan es lleven al matí sense la gruixuda màscara de maquillatge que cobreix els seus rostres, poden veure reflectit, per uns moments al mirall, el seu particular retrat de Dorian Gray que per uns amargs instants els tornarà a la crua realitat.
Si volem progressar en aquest sentit, potser seria bo començar a educar les noves generacions perquè tinguin una visió més crítica davant la manipulació social de l’estètica i les falses aparences, i ensenyar-los a valorar-se buscant entre d’altres valors o en les seves qualitats immaterials.
