Quantes vegades durant la celebració del Campionat d’Europa de Futbol heu explicat el fet diferencial català? Aquí va la meva experiència:
A mi, que no segueixo el futbol i ni de bon tros la selecció espanyola, el Campionat d’Europa m’era totalment indiferent. De fet, vaig aprofitar aquells vespres per fer llargues passejades en bicicleta per l’Elba, aprofitant que no hi havia gairebé ningú pel carrer. I vaig pensar que ja passaria la febre. Però, renoi! Resulta que inesperadament la selecció espanyola va començar no només a guanyar partits, sinó també a jugar més bé del que ens tenia acostumats.
I tot d’una va ser l’enrenou: els veïns, els companys de feina… tothom se n’alegrava de molt bona fe per mi. Jo vaig explicar al principi pacientment que a mi, de fet, m’era força igual. Que quan es juguen partits així, sempre em sap greu pels que perden, pobres. Que els catalans no solem anar amunt i avall enlairant banderes espanyoles, que hi ha uns fets històrics que no es poden deixar de banda… i tot això. Llavors va venir la final. Espanya contra Alemanya.
No sé pas quanta gent em va dir: “Com ho fareu a casa vostra? Un de cada, no?” A mi, que no havia vist cap partit. I el dilluns al matí, ja flamants campions, em van arribar correus electrònics de per tot arreu, i tots començaven més o menys així: “Moltes felicitats, us ho heu merescut de veritat… Heu estat el millor equip.” A la feina igual. Tothom se n’alegrava sincerament per mi. I aleshores confesso que vaig claudicar. Vaig veure que era com fer-los un menyspreu dir que no m’interessava per res, i fins i tot vaig fer com si me n’alegrés. D’una manera racional vaig pensar que si realment havien jugat tan bé, doncs que es mereixien guanyar, i per tant me n’alegro per ells, perquè són professionals i en principi apolítics. Vaig dedicar-me a explicar als més propers per què no hi havia pantalles gegants per seguir el partit a Barcelona, i per què es va mobilitzar tanta més gent a Madrid. Llavors es van anar interessant, fins i tot gent que no conec tan bé, i vaig poder explicar els problemes de gestió que tenim a Catalunya i la poca independència comparada amb els Länder alemanys. Vaig tornar a explicar el problema de la llengua, i per què nosaltres eduquem els nostres fills en català i alemany, malgrat que l’espanyol, sí, i tant, és més útil, i tot de coses així. Al final, vaig pensar que això que la selecció espanyola hagués guanyat fins i tot servia per alguna cosa!
