Escric aquestes quatre línies quan fa poques hores que s’ha conegut l’assassinat del nen Gabriel Cruz. Falten moltes coses per esbrinar, i encara es desconeix el motiu i les circumstàncies que van provocar tan terrible desenllaç.
Sé que amb la sang calenta no hauria d’escriure, que m’hauria de guardar l’opinió, deixar l’ordinador, sortir a fer una volta, i buscar altres pensaments que m’allunyessin d’aquells fets. Res de tot això em convenç i segueixo pensant que escriure serà el que descarregarà i alleujarà més el meu esperit.
Tot i que soc conscient que ni tan sols podré fer una lleugera aproximació al turment i al dolor que estan suportant els pares i familiars de la criatura, crec que, per comprendre-ho millor, un ha d’intentar situar-se mentalment dins la seva pell i el seu esperit, i experimentar com podria ser la pròpia reacció si aquest drama hagués passat a un membre de la meva família.
Sento que de manera accelerada se m’està posant la pell de gallina, i que la bilis no està quieta. Sento també com es va apoderant de mi i va prenent cos dintre meu un alè de ràbia i odi que, a mesura que creixen, reclamen insistentment la companyia d’un desig cec de venjança, que incita a tornar mal per mal. Imagino per un moment tots els càstigs i turments que es mereix un ser tan abominable i menyspreable com aquell assassí. M’esplaio en aquells negres pensaments fruit de l’odi perquè actuen com un bàlsam passatger i ajuden de manera equivocada a alleujar l’amargor del meu estat d’ànim. Quan la meva imaginació s’ha vist sadollada per l’odi i el desig de venjança, m’adono que ni tan sols he pensat en com davant un crim com aquest es pot impartir justícia.
Amb més serenor, quan l’odi ha passat de l’esprint i l’envestida inicial, penso que en aquest cas, per la part que és del tot innocent i lliure de delicte, mai no hi podrà haver justícia; de ben segur que s’aplicaran les lleis amb tot el rigor que els luctuosos fets mereixen, però malgrat les condemnes que es puguin imposar a l’assassí, no tornaran la vida al petit Gabriel, per ell no hi va haver ni judici, ni lleis, ni pietat, ni justícia… Una malèvola persona, amb tota la fredor que un esser humà deu ser capaç d’engendrar, simplement dictà sentència i condemnà a mort en Gabriel amb una execució immediata. L’assassí, amb aquell acte execrable, condemnà també la família a una duríssima cadena perpètua: hauran de viure tota la vida amb l’insuportable dolor dels sagnants records que van truncar la vida innocent de qui era sang de la seva sang i carn de la seva carn.
Ho haig de deixar aquí, ni tan sols sé si continuaré escrivint, esperaré les notícies que aniran arribant, que de ben segur tornaran a remoure els nostres estómacs.
He de reconèixer que un dels esdeveniments que va succeir poques hores després d’escriure les primeres línies va capgirar l’incert final que podia tenir aquest relat. Va ser el matí de l’endemà dels fets, quan vaig escoltar una entrevista a la mare de la víctima.
Quasi contenint la respiració, vaig sentir parlar amb molta enteresa una mare trencada pel dolor, vaig sentir parlar una mare demanant respecte a la intimitat de la família, que s’evités fer córrer falses notícies en nom seu, però per damunt de tot i dintre el seu immens dolor vaig sentir una mare que demanava a la gent que s’apartés de l’odi i de la venjança, que la persona que li havia fet tant mal ja passaria comptes amb la justícia.
Aquelles paraules van tornar a posar-me la pell de gallina, però no se’m va regirar l’estómac; vaig comprendre que les paraules de la mare, rebutjant l’odi i la venjança, estaven carregades de raó i que s’havia de tenir molt valor i enteresa per pronunciar-les serenament amb el cos del seu fill encara per enterrar, una reacció molt més valenta, assenyada i generosa que refugiar-se en l’odi i deixar que a poc a poc destrueixi un mateix i els que l’envolten.
Per mi, escoltar les paraules d’aquella mare va ser un bàlsam infinitament superior al que vaig sentir en els primers moments quan estava contaminat pel regust amarg de l’odi i la venjança.
Aquelles paraules també em van tranquil·litzar, tot i que no sé si el seu efecte serà de curta o llarga durada, suposo que a mesura que anem coneixent els escabrosos detalls de la mort d’en Gabriel, les hauré de tornar a recordar per frenar aquell impuls malsà que els humans conservem des del temps de les cavernes. Tant de bo que algun dia no gaire llunyà, amb l’ajut de persones com la mare d’en Gabriel, l’odi i la venjança desapareguin del cor de l’espècie humana.
