El mes passat, el dia 12 de setembre, es va celebrar el centenari de l’encertat nom de “Costa Brava” que el periodista Ferran Agulló va donar a aquesta extraordinària riba que, des de Blanes fins a Portbou, dibuixa uns paisatges grandiosos, però que semblen fets a la humana mesura, amb les seves platges i platgetes entre estimballs, les illes i illots, coves i cales.
Es diu sovint que el terme de Torroella té de tot, muntanyes, riu, platja, aiguamolls, dunes, bosc… i és ben cert. Però allò que li dóna nom i magnificència és el Montgrí, i ran de mar les conseqüències paisatgístiques del massís són la costa i les illes: el nostre tros de Costa Brava.
Potser alguns dels nostres lectors no coneixen del tot aquest do que ens ha fet la natura. Segur que tots han vist el Molinet i els penya-segats rocosos de tons vermellosos que el segueixen. Però la nostra costa continua molt més enllà, al cap de la Barra, la punta de les Salines, l’illa del Dui, la Punta Grossa, l’illa Pedrosa, el Castell (obert a sota pel pas de la Foradada, no hi ha cap més accident com ell en tota la costa catalana). A l’altra banda la cala Farriola, el Salt del Pastor (el penyal més elevat, més de cent metres), la punta del Milà, i el clos monumental de cala Montgó.
Montgó! … Antiga meravella feta malbé: de la banda de Torroella no s’hi va deixar edificar, però més enllà la construcció de casetes i xalets en minúscules urbanitzacions i càmpings ha estat devastadora. S’hi posen pegats, però la vella esplendor és irrecuperable. Un destí que ens fa pensar en l’altra banda del massís, en la destrucció sistemàtica que ocasiona la pedrera d’Ullà, que ni el futur Parc Natural no serà capaç de protegir.
Torroella ha vist salvades, en canvi, afortunadament, les Medes, a 1.500 metres de la costa. La proximitat d’aquesta i de la desembocadura del Ter, amb la influència de vents i corrents, facilita la gran varietat d’espècies que els submarinistes que ens visiten vénen a admirar. També hem rebut pràcticament verge el patrimoni natural de tot el tros de costa, però no ha estat sense risc: un delirant projecte, a la dècada dels seixanta del segle passat, intentava transformar-ne un extens espai, a mig camí entre l’Estartit i Montgó, en una gran urbanització, amb els seus hotels, restaurants, camps de tennis, xalets, etc.
Ara, amb el projecte de Parc Natural, aquesta mena de perills semblen definitivament limitats. Una bona rúbrica al centenari d’aquest nom tan escaient de “Costa Brava”.
