En Genís Baquer i la seva esposa Quimeta Ferrer viuen al mas Solei, al peu del Tossal Gros. Des de l’any 1985 ell presideix la delegació de Torroella de l’Associació de Donants de Sang de Girona i ella li ha fet costat des del primer dia. Ha estat –i continua essent- un matrimoni lliurat a una tasca solidària i voluntariosa, que ha donat molt, sense esperar cap altre retorn que la satisfacció d’haver pogut ser útils.
Parla’m de la teva família, dels teus primers anys
El meu pare es deia Genís, com jo, i el meu avi Rigobert; la meva mare, la Siseta Creixell, era filla d’en Joaquim Creixell, de la família d’uns coneguts representants de maquinària agrícola del carrer del Riu Ter, que es varen desplaçar a la Bisbal per ampliar el negoci. L’avi Rigobert era hortolà, va estar a l’horta d’en Lloret, a la de la Creu i, finalment, a la d’en Robert (a can Diligent, al començament del passeig Vicenç Bou). Érem dos germans, jo era el petit, vaig néixer l’any 1931 i tinc diversos records de la guerra, sobretot -per la proximitat a casa- l’incendi de l’església dels Dolors. Després em varen dur a l’escola, fins als 14 anys. Vaig treballar a l’horta, però tenia altres inquietuds, vaig ser radioaficionat -com altres amics- i vaig pensar a fer el servei militar voluntari a aviació, per acabar radiotelegrafista o similar. No va ser possible per problemes de salut del meu germà. Aleshores, el 1951, vaig començar a festejar amb la Quimeta i ens vàrem casar l’any 1958.
Com va ser que et dediquessis a la donació de sang?
El nostre cunyat Emilio Morraja era delegat a Torroella de la que llavors s’anomenava Germandat de Donadors de Sang de Girona. Desgraciadament va tenir un accident de moto el gener de 1985 i va morir. Des de feia uns anys la Quimeta i jo érem donants i l’ajudàvem, perquè els que donaven sang eren força nombrosos i els voluntaris molt pocs. Col·locàvem pancartes, anàvem a reunions, fèiem el que convenia. Per això, quan ell va morir, els dirigents de Girona em varen proposar de fer-me càrrec de la delegació de Torroella.
Des del 1985 han passat 33 anys! En què consisteix la teva tasca?
És difícil de resumir una feina com aquesta, que no és complicada però demana dedicació. Tots aquests anys ens hem fet un tip de fer tasca d’organització, i això ha implicat trucades telefòniques, viatges a Girona, a la Bisbal, reunions, assistència a conferències… i, evidentment, preparar les sessions de donació de sang. Durant un temps, la preocupació principal era disposar de local adient, vàrem haver de fer un autèntic pelegrinatge: capella de Sant Antoni, un racó de l’Hospital, convent dels Agustins, un altre racó a Can Quintana… fins que ara, ja deu fer uns deu anys, podem usar l’auditori del Museu. Cal remarcar la col·laboració de l’Ajuntament, que ens ho ha fet possible.
Les sessions són tres vegades l’any a Torroella i dues a l’Estartit. Amb anticipació, més o menys un mes abans, ens avisen de Girona, ens anuncien quin dia vindran amb els equips i material. Les donacions poden ser d’un total de 200 en una sessió, però poden arribar a força més en casos excepcionals (si hi ha hagut un accident recent, per exemple).
Cal dir que la nostra tasca també ha tingut compensacions gratificants, perquè la Germandat organitzava excursions cada any, a Montserrat, a Tarragona, a Carcassona (la manutenció anava a càrrec nostre), i es feien arrossades d’organitzadors i donants, cada any en una població diferent, i nosaltres hi portàvem petits obsequis de Torroella, com ara plàstic, cromos o pomes; potser en vàrem arribar a fer una vintena.
En tants anys, hi ha hagut canvis importants?
En primer lloc, han canviat les institucions i s’han adaptat a les normatives de la Generalitat. Crec que hem perdut proximitat (ja no hi ha excursions, arrossades, etc.) però s’ha guanyat en eficàcia. Les antigues germandats s’han transformat en associacions, una de les més importants és l’Associació de Donants de Sang de Girona, que comprèn les comarques gironines i alguna més; la majoria de les altres associacions són d’una sola comarca.
A més, l’any 2010 es va inaugurar a Barcelona el Banc de Sang i Teixits, organisme adscrit al Departament de Salut, que compta amb un edifici gran i modern, situat al districte tecnològic anomenat 22@, de 16.600 metres quadrats, on treballen més de 600 professionals. També hi té la seva seu la Federació de Donants de Sang de Catalunya, que agrupa totes les associacions. El president de la Federació és Marc Ibars, que procedeix de l’Associació de Girona.
Pel que fa a l’operativa d’organització i extracció, no ha pas canviat gaire. Hi va haver un moment en què l’Associació de Girona va pensar a fer extraccions a l’estiu, quan sol faltar sang, i va pensar de fer-ho a càmpings, a hotels, però la idea no va reeixir, el turista ve a descansar i no està per donar sang.
Potser la idea renovadora més destacada va ser la posada en marxa, l’any 2009, de la Marató, un recapte de sang extraordinari que es fa cada quatre anys.
En què consisteix una Marató?
Es fan extraccions durant tot un dia a Torroella i unes hores a l’Estartit. Aquest any toca fer-la, està prevista per al novembre. En una Marató s’aconsegueix que es mobilitzi tota la població, es contacta amb totes les associacions del municipi, pensa que són un centenar i que tothom que pot fa la seva aportació. A EMPORION, per exemple, ens feu publicitat, que és el que està al vostre abast. Hi col·laboren hotels, comerços… Amb tota aquesta moguda, en una Marató es poden arribar a fer unes 500 extraccions.
Ara que toca fer balanç, creus que ha estat prou reconeguda la vostra feina?
Abans de tot, cal deixar clar que no hem estat sols, que ens hem sentit acompanyats i ajudats: hi ha hagut voluntaris destacats, com en Genís Planas, i ara té un paper molt rellevant en les nostres tasques en Jordi Reynés.
En fer balanç, com dius, hem de reconèixer que durant molt de temps vàrem gaudir d’una germanor que, amb el temps, va haver d’evolucionar cap a activitats menys casolanes i més eficients, però no podem negar que ho passàvem molt bé quan fèiem excursions, arrossades… Tot això era molt gratificant.
I de reconeixements personals n’hi ha hagut molts. Cada any se celebra el Dia Mundial del Donant de Sang i se sol fer un homenatge a persones grans que s’hi han dedicat. Va ser amb aquest motiu que l’any 2012 em varen fer, també a mi, un homenatge, amb assistència, entre altres personalitats, de l’aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Em varen donar una placa que conservo amb orgull, amb el diploma corresponent.
També hi ha hagut reconeixement públic de la generositat dels donants de sang, un reconeixement que a nosaltres ens ha omplert de satisfacció. Podria posar com a exemple el Monument als Donants que es va aixecar davant del Centre d’Assistència Primària.
Finalment, allò que potser ens fa més contents com a torroellencs és la Medalla del Montgrí que ens va atorgar l’Ajuntament l’any 2006.
