El món està canviant amb uns estats emergents cada vegada amb més capacitat política i econòmica que estan demanant pas. I és en aquest escenari que assistim a la progressiva pèrdua d’influència d’Europa o dels estats europeus importants, altrament poderosos, a favor d’aquestes economies emergents. Aquesta realitat provoca que les relacions internacionals també canviïn d’actors i d’escenaris, i hi entrin amb plena força aquests estats i facin variar les polítiques de les grans potències, com és el cas dels Estats Units, que cada vegada mira amb més interès la Xina, amb la possibilitat que estableixin unes relacions bilaterals amb contingut polític i econòmic, un G-2 per entendre’ns dintre del G-20.
I Europa, la Unió Europea en general i els estats membres individualment, què hi tenen a dir en aquest canvi d’escenari? Doncs, a la meva manera de veure-ho, s’hi plantegen dos objectius, d’una banda continuar sent un referent mundial i de l’altra defensar la seguretat i llibertat dels ciutadans europeus. Per altra banda, és cert que Europa necessita un canvi de rumb cap a una entitat política i econòmica (de fet, econòmica ja ho és) única, que es pugui presentar al món amb contundència i sense embuts. D’una part la fórmula ja la tenim i és la Unió Europea que, ara amb el “Sí” d’Irlanda, ja estem més a prop que el Tractat de Lisboa entri en vigor, fet que donarà més capacitat política a la UE, i d’altra part cal destacar que si no es camina cap a l’Europa unida, el distanciament entre la UE i els seus estats membres, respecte dels EUA i dels estats emergents, serà cada vegada més gran. Ara encara la reacció és possible.
