Des de el meu personal punt de vista, intentaré descriure en aquestes quatre línies com hauria pogut continuar el relat d’algun d’aquells contes tan ensucrats que de petits acaparaven tota la nostra atenció, i que generalment acabaven amb el casament d’alguns membres de la reialesa als quals s’augurava un futur ple de felicitat. Jo em centraré tan sols a imaginar la parcel·la de futur que podria correspondre a la jubilació dels protagonistes. Per apropar més la història a la realitat, m’he permès la llibertat de transformar els personatges en unes persones normals i corrents, que en els últims estadis de la seva existència hauran d’afrontar uns episodis tan reals com la mateixa vida, i que de ben segur no seran ni tan dolços ni tan plaents com es podia intuir al conte.
El meu interès en el conte es basa tan sols en què em serveixi de fil conductor i en cap cas he pretès restar-li cap encant; per això, dono per suposat que aquella parella de nuvis van viure feliços almenys fins al moment en què continuarem el relat, que no és altre que el dia de la seva jubilació
Tot i que mai no sabrem del cert si es van jubilar o els van jubilar, hem de suposar que a partir d’aquella esperada data tenien planificat deslligar-se de totes les obligacions i de les pesades càrregues quotidianes. Gaudirien del “dolce far niente” i el temps que els quedés de vida el dedicarien a ells mateixos, aquests eren els seus objectius. Malauradament, dintre de poc podran comprovar que si a part de cuidar els nets o d’exercir d’improvisat arquitecte, revisant amb alguns companys les obres de les rodalies, no havien tingut la previsió de buscar algun entreteniment per omplir les hores, aquell idíl·lic somni es convertirà en un malson que els farà enyorar el treball perdut i prendre consciència del que pot representar la jubilació.
Havien d’haver sospitat que devia haver-hi alguna poderosa raó perquè els paguessin –encara que malament- sense haver de treballar. Havien també de suposar que, esvaït el temps de la maduresa, els cossos envellirien ràpidament, i a partir d’aquella calculada edat començarien a patir les mancances pròpies d’una decrepitud natural que els portaria a formar part d’alguna de les concorregudes peregrinacions per les consultes de metges, especialistes, laboratoris d’anàlisis, gabinets de diagnosi, etc., que inevitablement acabaran amb uns diagnòstics que per als més afortunats tan sols comportaran restriccions i exercici, per a altres serà la prohibició dels petits plaers de la vida, i per als més desafortunats ingressos hospitalaris, implants de pròtesis, operacions quirúrgiques, etc., tot acompanyat d’un munt de fàrmacs que faran omplir les arques de les farmacèutiques en la mateixa proporció que faran baixar les de la seguretat social, cosa que comportarà que alguna vegada hagin d’escoltar algun malintencionat retret.
Amb la jubilació, i a manca d’altres ingressos, passaran a dependre del pare estat, que normalment no sol ser excessivament generós amb els fills més desafavorits; els tocarà ajustar-se una mica més el cinturó.
Però els protagonistes del conte, forjats en una altra època, resistiran carregats de paciència, saben que quan comenci la tardor, sortiran com els bolets les ofertes de viatges de l’Imserso per a la gent gran. Per un preu assequible per a quasi totes les butxaques, tindran l’oportunitat de viatjar i gaudir d’uns dies fent turisme d’interior, o a les illes, de natura, circuits culturals, termalisme a balnearis, etc., que significaran recuperar un petit bocí de la llibertat perduda, conèixer altres indrets, mitigar el tedi de la vida quotidiana, i alliberar-se temporalment d’un munt de recomanacions ben intencionades, obstinades a fer-los complir un reguitzell de normes en benefici de la seva salut.
Així doncs, alliberats de tanta recomanació i advertiments, durant els dies fora de casa podran també gaudir amb moderació dels fruits de l’arbre prohibit sense més fiscalització que la veu de la pròpia consciència. A l’hora dels àpats, podran beure aquell petit got de vi que tant enyoraven, podran també assaborir aquells dolços prohibits que quasi no recordaven el seu gust, gaudiran del plaer del sabor de la sal i el sofregit, i no trobaran cap impediment per posar-se una altra cullerada al plat, beure una cervesa a mitja tarda o fer el xarrup del digestiu preferit. Canviaran la rutina de l’exercici diari per unes sessions de ball o algun joc a l’aire lliure, que els farà moure l’esquelet de manera més divertida. Ah…, alguns tampoc s’hauran d’amagar per aspirar plaentment el fum d’una cigarreta.
Ja acabant el conte, haurem de dir que aquella parella entrada en anys quasi ha oblidat escoltar els desitjos de joia i felicitat que tant es prodigaven durant els anys daurats de la joventut; ara, els pocs amics que els queden, amb unes veus força més discretes i apagades, tan sols els acomiaden amb els millors desitjos perquè gaudeixin amb salut i moderació del viatge de l’Imserso
Però és sabut que després d’uns dies d’alegria i de certa permissivitat, en venen uns altres de penitència on toca expiar els pecats. El confessor -en aquest cas el metge-, si és persona indulgent i comprensiva, tan sols els imposarà uns quants rosaris de pastilles de tota classe, algun xarop, i per als més rebels fins i tot alguna punxada, sense oblidar que tots plegats hauran de fer el ferm propòsit de moderació i penediment –naturalment, només fins a la propera.
Suposo que en els millors dels casos, les últimes línies de molts d’aquells ensucrats contes parlarien d’uns protagonistes jubilats, ingressats en algun centre geriàtric i amb la llibertat controlada pel bé de la seva salut.
Sé que alguns esteu pensant que no he explicat el final del conte. Crec que això ens ho poden estalviar, malauradament tots coneixem sobradament el desenllaç. No hi profunditzem més, deixem que segueixi sent el mateix conte ensucrat i que s’acabi dient que durant la jubilació, els protagonistes van deixar bona part de la seva dolçor i encant treballant també generosament en favor dels altres.
En tot cas, com no podria ser d’altra manera, tot queda obert a la imaginació de cadascú.
Haec fabula est
