Fa pocs dies vàrem anar a Portugal. Concretament a Lisboa. Feia temps que teníem plantejat aquest viatge, però sempre se’ns escapava l’oportunitat. Ara hem pogut anar a aquesta ciutat fascinant, plena d’encant, misteriosa, complexa però també moderna, com la més moderna de les ciutats europees. Per visitar-la hem descobert un sistema, ens el va recomanar la nostra filla, molt efectiu i econòmicament assequible. Se’n diu el free tour, ara ja establert a la major part de les grans ciutats europees. Consisteix a contactar per internet amb una de les moltes companyies que s’hi dediquen. T’indiquen un lloc i l’hora de trobada, normalment un dels punts cèntrics de la ciutat. Allà t’espera el o la que serà el teu guia acompanyant. En el nostre cas va ser en Nico, un uruguaià resident a Lisboa, apassionat per la història, que ens esperava a la Plaça del Rossio, el nom popular d’aquest indret, ja que a les plaques indicatives de carrers i places no hi figura com a tal, sinó que oficialment consta com Plaça de Pedro IV, el monarca portuguès que va proclamar la independència del Brasil i es va convertir en primer emperador d’aquest país el 12 d’octubre de 1822. Això va ser una de les primeres coses que ens va explicar en Nico, el nostra guia. Prèviament, ens va dir que la seva voluntat era fer-nos agradable el tour, però sobretot que intentaria que al final acabéssim entenent el que era aquella ciutat i la seva gent i que a partir d’aquí valoréssim el seu esforç i voluntàriament aportéssim la quantitat que creguéssim podia valer aquest esforç.
Un dels primers llocs que vàrem visitar va ser l’estació ferroviària del Rossio. Una interessant estació dins d’un conjunt arquitectònic d’estil “neomanuelino”. Aquí, el nostre acompanyant va aprofitar per explicar-nos el que representa per a Portugal aquest interessant estil arquitectònic, per excel·lència portuguès, que data del segle XVI i que va ser promogut pel rei Manuel I, el rei afortunat, conegut així perquè durant el seu regnat, Portugal va aconseguir el seu màxim esplendor. A partir de l’arribada del descobridor Vasco de Gama a l’Índia l’any 1498, l’imperi portuguès va viure la seva època daurada i el rei, en commemoració d’aquest fet, va fer construir el monestir dels Gerónimos, l’exemple més emblemàtic d’aquest estil arquitectònic, que portava el seu nom, manuelino, en el qual volia plasmar tota la grandesa de l’imperi portuguès, fusionant imperi i religió.
Forçosament, Nico ens havia de parlar de l’evolució de Portugal des del primer terç del segle XX fins al nostres dies. Després de la Primera Guerra Mundial, Portugal va passar per uns moments de crisi econòmica molt crítics. Havia d’esperar un salvador de la pàtria i així un cop militar va portar l’any 1932 a Antonio Oliveira Salazar al poder, amb el qual va instaurar un règim dictatorial que va durar 43 anys. Segons en Nico, els tres factors que van permetre la llarga durada d’aquest règim foren les “tres F”: futbol, fado i Fàtima. Os suena verdad?. A mi también –ens va dir. Però a partir dels anys seixanta, les lluites a les colònies africanes van fer reaccionar els portuguesos, sobretot els més joves, que morien a cabassos, en unes preteses províncies, que no eren altra cosa que colònies explotades pel règim que defensava els seus interessos econòmics. Això va portar que l’exèrcit, capitanejat per oficials joves, es revoltessin a la famosa revolució dels clavells de l’any 1975; i això ens ho explicava davant de l’edifici on es va firmar la claudicació del règim i els traspassos de poder. Marcelo Caetano va acceptar la derrota i va cedir el poder al general Espínola. La gent estava farta de veure morir els seus fills, familiars, i amics i ompliren els carrers i places portant rams de clavells a la mà i entregant-los als soldats revoltats, reconeixent-los com a guerrers fidels al seu poble.
Recórrer Lisboa i no parlar del terratrèmol de l’1 de novembre de 1775 és oblidar la història d’aquesta ciutat, ens va dir el Nico. Aquest va ser un dels fenòmens naturals més destructiu de la història. La part central de Lisboa va ser la més afectada. Va ser el dia de Tots Sants, quan les esglésies estaven plenes de gent. El terratrèmol va durar entre 3 i 6 minuts. Mesurat en un 9 de l’Escala de Richter. Es van produir dues onades de 40 metres d’alçada i seguidament a les esglésies es produïren devastadors incendis degut al foc incontrolat originat per les espelmes. Total, la mort d’unes 100.000 persones de les 275.000 de la població real. El Marquès de Pombal va ser nomenat pel rei encarregat del control i director de la reconstrucció d’una ciutat en ruïnes i el primer que va dir va ser: Cremem els morts i tinguem cura dels vius. Alguns edificis històrics no es varen poder reconstruir, l’església del Carme, encara en estat ruïnós, queda com a exemple d’aquesta tragèdia, però Pombal va aconseguir fer un nou traçat de carrers i places des de la Plaça del Rossio fins a la Plaça del Comerç, a la vora del Tajo, que convertirien aquest espai en un nou centre de la ciutat, modern i emblemàtic.
Vàrem pujar cap al barri alt de l’Alfama. Un barri on històricament ningú volia anar a viure. Un barri que va resistir el terratrèmol, per això tota l’escòria de la ciutat que s’hi concentrava va persistir fins i tot després de la catàstrofe. Cal pensar que el segle XVI, XVII i bona part del XVIII, Lisboa va ser el port més important del món. Un dels llocs on arribaven i sortien un gran nombre de mariners, els quals es trobaven a les tabernes i prostíbuls de l’Alfama. D’aquí va sorgir el fado que ha esdevingut cançó portuguesa per excel·lència. Eren cançons cantades per mariners de veu ronca de rom, en les quals expressaven les seves experiències de la vida. Les cantaven amb tristor i sentiment de dolor, però també a voltes esdevenien històries divertides, plenes d’ironia.
A l’arribar al final del nostre tour, Niko ens va dir: “Espanya i Portugal han estat dos germans siamesos que sempre han viscut d’espatlles, mai es miraren al ulls. Hi va haver una època que van estar 60 anys junts, coneguda com la dinastia dels Felipes, o també, els Filipinos, de Felipe II a Felipe IV d’Espanya. Els únics que mai van poder entrar a l’Alfama”.
I ens va acabar dient: “Saramago, el premi Nobel portuguès va escriure un formós llibre que es diu El viage a Portugal , en el qual l’escriptor diu que quan vinguis a Portugal no pots deixar d’anar a aquests llocs oblidats, petits racons de pobles o barris de ciutat, on realment trobaràs l’essència d’aquest poble, humil, treballador, tímid però que és tremendament hospitalari. Segurament que cap de vosaltres no ha dit en el transcurs de la vostra estada, cap paraula en portuguès, segurament només obrigado. Segur que sempre heu parlat en castellà i que us han respost també en aquest idioma. Us imagineu un portuguès que vagi a Madrid, a Barcelona, Bilbao o Buenos Aires i que el responguin en portuguès? Segur que no. Amb aquest aclariment i el desig que així comenci un nou viatge per a tots vosaltres us acomiado. Obrigado pel vostre interès”.
Li mostrarem el nostre agraïment amb un merescut donatiu. Després, amb altres ulls, vam saber veure moltes altres coses.
