Noto la fredor a les galtes i el formigueig als peus, és una sensació habitual després de caminar una estona. La passejada matinal em desperta els sentits i els omplen d’emocions que fan impossible quedar-se indiferent. Mentre esmorzo, em ve al cap la pel·lícula del que he vist i m’impregno d’ella. Penso que les persones ens fem cada dia i anem sent allò que ens passa i vivim intensament, ve d’aquí la importància d’estar atents a cada moment.
És per això, Dolors, que m’atreveixo a fer-te còmplice de la meva pel·lícula matinal i d’aquesta manera, avui compartirem una mica la nostra vida i omplirem de bones emocions la nostra motxilla.
Intentaré descriure, el millor que sàpiga, el que avui he observat.
Per a tu, Dolors,
Surto de La Tallada direcció al pla, alço els ulls i un ball de núvols blancs fa moure el cel blau mentre el Montgrí acarona el sol amb la seva cara est. Camino direcció al campanar de Verges, una gran senyera presideix el poble que desperta en un matí feiner. Giro, encarada cap el castell de Bellcaire m’adono de la magnitud del edifici capaç de coronar el poble a la seva falda; més enllà, l’Albera estén el braç al mar i, a l’horitzó, el Canigó, majestuós, nevat.
A terra,
Els camps dormen en la calma tardorenca
i el gra de blat de moro en oblit
es perd entre les fulles seques.
Una llum desperta el gebre i les tiges matineres es queixen de la coïssor roent.
Els cristalls de glaç a la teranyina s’esmunyen entre els fils mentre l’aranya llisca pels camins captius.
Una cobertura inerta abraça la canoca mig podrida, redós dels cucs per aplegar la tímida calor del matí.
Mentre camino, la cridòria dels estornells, damunt el brancam despullat dels freixes, trenca el silenci de la fred i un va i ve de núvols negres dansant al ritme dels seus cants, enforteix l’harmonia del paisatge. Observo com damunt els fems acabats d’escampar, les gavines picotegen amb un aleteig descompensat, però trasbalsades pels lladrucs del meu gos descabdellen les ales i fugen.
A la llera de l’aigua lívida del rec s’arreceren un parell de crancs, els únics que he vist des de fa dies. La fredor encongeix la terra i els animalons dormen dins el cau, esperen aquelles albades tèbies i els aquells capvespres calents per sentir-se lliures d’anades i vingudes pels camins sense pressa.
Vida, el paisatge regalima vida i em ve a la memòria l’estrofa de la cançó d’en Lluís Llach.
“Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.”
I sí, com un infant gaudeixo d’aquest miracle, del miracle de la vida que m’empeny a caminar tot i el fang a les sabates.
Caminar, sempre endavant, mogudes pels ideals que defensem, em fa pensar que aviat podrem gaudir juntes de la passejada.
Rep un sincer escalf i una abraçada infinita.
Roser Bagué Paretas
