Al darrer número d’Emporion, analitzàvem les raons per les quals les nostres polítiques no adrecen adequadament una de les grans amenaces per a la supervivència humana al planeta: la crisi ambiental i climàtica. Tal i com s’avançava, però, van apareixent indicis que, més enllà de la cada cop major urgència i magnitud dels impactes registrats, denoten un cert canvi i obren l’esperança que finalment es pugui prevenir i evitar el pitjor de la crisi.
Des de la mateixa política es detecten canvis, per bé que no responen a motivacions altruistes o de consciència ambiental sinó a interessos particulars. D’una banda, les dades recollides per Nacions Unides indiquen que el 2018 va ser un dels anys amb més persones desplaçades dels seus territoris, uns 28 milions. La guerra i els conflictes van causar 11 milions de migrants, mentre que els 17 milions restants van ser moguts per catàstrofes naturals, amb el canvi climàtic influint en més d’un 94% dels casos. Durant la primera meitat de 2019, s’han batut tots els rècords existents, i tot indica que a finals d’any el nombre de persones refugiades climàtiques poden superar els 22 milions. A més, previsions conservadores assenyalen que, en els propers 30 anys, uns 140 milions de persones emigraran de casa seva per culpa del canvi climàtic. En un Nord comparativament ric, que veu aquests fluxos amb temor i que fins ara ha reaccionat construint murs i deixant morir gent al Mediterrani, van guanyant pes les veus que alerten que aquesta estratègia no es pot sostenir i que cal afrontar el problema de rel: si no frenant el canvi climàtic, promovent el desenvolupament als països més afectats per tal que les seves poblacions puguin adaptar-s’hi i no hagin de fugir.
D’altra banda, l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha provocat un canvi de rumb inesperat en la que fins llavors semblava una imparable globalització. Els fluxos internacionals de mercaderies s’estan alentint i les guerres comercials iniciades amb la Xina i la UE fan pensar que tots els països hauran d’anar tornant a un ordre econòmic més protector de la producció domèstica. Aquestes son bones notícies per al medi ambient, i és que la pràctica totalitat del transport de matèries primeres i manufactures depèn de la combustió d’hidrocarburs causants de l’escalfament global. Fins i tot una contracció de les economies avançades, que no han estat capaces d’aprofitar l’última dècada per desacoblar-se del petroli, tindria efectes positius per al medi ambient.
Al costat d’aquestes circumstàncies de contingència i gairebé circumstancials, és evident que calen canvis molt més profunds i amb vocació de permanència. Un primer pas, que ja s’ha reclamat des d’alguns sectors arreu del món, és reforçar la protecció del medi ambient ja des dels textos constitucionals dels països. En l’actualitat, només en algunes constitucions redactades amb la influència de comunitats indígenes, com ara a Bolívia o a Bhutan, aquests textos atorguen un paper a la conservació ambiental com a fonament indispensable de tot progrés i garantia per a les generacions futures. En moltes altres, com a l’espanyola, el medi ambient té una vocació eminentment utilitària: a pesar de reconèixer el medi de qualitat com un dret, els recursos naturals han de servir, fonamentalment, per aconseguir el creixement econòmic del país. En altres paraules: la natura hi és per ser consumida o venuda. Malgrat que el grau de protecció dista molt de ser l’òptim, d’uns anys ençà, en diversos països hi ha hagut iniciatives ciutadanes que han denunciat els respectius governs estatals als tribunals per no assolir ni els mínims que prometien les disposicions constitucionals. L’any 2015, els jutjats holandesos condemnaven el govern per no haver fet prou per evitar el canvi climàtic i l’obligava a reduir les emissions de CO2 un 25% en cinc anys. A França, Bèlgica i Estats Units s’han iniciat procediments legals similars.
Però si hi ha algun camp en el qual l’acció per la protecció del medi pot generar algun canvi positiu aquest és el de l’educació, la conscienciació i el canvi cultural. A l’escrit anterior es mostrava com bona part de la població reconeix la gravetat de la problemàtica. En alguns països això ja s’està traduint en un ascens de partits polítics verds o que mostren una major sensibilitat vers el medi natural. A molts països els governs han declarat l’estat d’emergència climàtica, que els compromet a fer-hi front de manera més activa. El canvi més gran, però, ve de la mateixa societat civil, a través de moviments com el Fridays for Future, iniciat per l’activista sueca Greta Thunberg, Extinction Rebellion, Aliança pel clima, Aliança per l’emergència climàtica o multitud de grups sectorials “pel clima”: docents pel clima, mares pel clima, periodisme pel clima, escriptors i escriptores pel clima, etc. Aquestes organitzacions faran que, malgrat la resistència dels poders i interessos que intenten fer que l’acció pel clima sigui impossible, una autèntica política pel clima -i no contra el clima- sigui, ben aviat, inevitable.
