Pobres professors…!

Som a l’entrada d’un nou curs acadèmic i en qualitat de professor universitari tornaré a donar la benvinguda als nous estudiants… i tornaré a veure una dinàmica que es va consolidant en aquests últims períodes, on coincideixen joves amb una sòlida preparació acadèmica i d’altres –cada vegada, però, amb més significació– amb menys consistència formativa. I preocupa la presència rellevant i creixent de grups poc compromesos, molt sovint acomodats i consumistes, fills dels nostres dies. Però d’això no en tenen la culpa ni els nostres joves ni els seus professors.

Fins el 2008, l’any del canvi de cicle econòmic, hi trobem a Catalunya unes generacions joves identificades amb la cultura del benestar, que tot ho ha rebut gratis. Són les generacions dels drets adquirits, que aprofita els beneficis de les generacions dels seus pares. És una generació, tal com l’assenyalen Castiñeira i Lozano, en línies generals acomodada, normalitzada, consumista, passiva, no rebel, no compromesa i sense cap trinxera per la qual lluitar. S’ho ha trobat tot fet: democràcia, autogovern, estat de benestar, europeisme, noves tecnologies. I això marca.

I en tenim la culpa els adults mimats i consentits que som la majoria avui en dia, ja que no ho solem fer, però hauríem d’inculcar al nostre jovent –que encara no han fet cap esforç en la vida i que no tenen cap experiència–, que haurien d’estar agraïts a tot el que se’ls concedeix. I que tenen drets, però també hi ha deures.

Els nostres joves estudiants són fills d’una ideologia pedagògica on predomina un sistema educatiu sense esforç, on es pot passar de curs sense aprovar. Acostumats a aquesta llei del mínim esforç, i a relativitzar-ho tot, i on es desprestigia la memòria i l’ortografia. Això afavoreix la cultura de voler-ho i demanar-ho tot mastegat, i en general la gent no estudia. Els resultats de tot això són el desastre acadèmic actual per absència de profunditat i superficialitat a causa de la baixa qualitat d’aquest sistema educatiu i la caiguda a la cua d’Europa en el rànquing educatiu d’excel·lència. I d’això es culpa també –però tampoc no en tenen la culpa– els nostres professors.

Les solucions adoptades pels gestors educatius del govern de Catalunya no plantegen recuperar el treball orientat a l’excel·lència, l’exercitació de la memòria o el foment d’un esperit emprenedor i competitiu, valors oblidats en l’actual sistema educatiu, sinó que aporten amb autosuficiència el desplegament del Plan Escuela 2.0 de l’Estat i el projecte Educat 1×1 –un alumne, un portàtil–, projectes que comporten que per primera vegada en 500 anys els llibres puguin desaparèixer de les aules i sortir dels instituts, amb el risc que el llibre arribi a ser un element estrany per a tot estudiant. L’ordinador tot ho arregla. Vicenç Pagès parla de bibliofòbia provinent dels responsables d’Ensenyament i cita Umberto Eco quan deia que “el llibre és com la cullera, el martell, la roda, les tisores. Una vegada s’han inventat, no es pot fer res millor”. I cita també Jean-Claude Carrière quan deia que “encara podem llegir un text imprès fa sis segles, però, en canvi, ja no podem veure un vídeo de fa 20 anys. No hi ha res més efímer que un suport tecnològic”. I és ben cert que no podem renunciar als avenços de la tècnica, però tampoc no hem de renunciar a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, l’aliment de l’esperit, tot recordant que l’alfabetització electrònica amb la seva il·limitada capacitat d’emmagatzematge i recerca d’informació pot incidir, de forma paradoxal, negativament en la memòria. No s’ha de negar l’ordinador a les aules, però sempre com a suport; mai com a eina fonamental i primera, com ens volen fer creure.

Hi hauria altres solucions, potser, que no són tan mediàtiques ni superficials, són més de fons, i no depenen directament de l’escola sinó de la família. El professor Colomer recorda que educar significa “conduir cap a endavant” i és difícil. Perquè significa domar instints, civilitzar, preparar per a la vida en societat. Saber dir que no, marcar límits. Educar vol dir també ser-hi quan els fills tornen a casa, i fer els deures amb ells i seguir la seva evolució i no anar tant al gimnàs o on sigui que ens vindria de gust anar. Darrere un mal estudiant, ens recorda, sol haver-hi algun noi o noia que demanen més atenció, que a casa estiguin més per ell. I no serveixen de res l’excés de regals exculpatoris de la nostra mala consciència d’adults. Tenir fills comporta responsabilitats i oblidar-te de tu mateix. I d’això mai no en tenen la culpa ni els professors ni les escoles, i són el pares qui han d’educar els fills i serà culpa dels pares si no ho fan. I a les escoles ja els ensenyaran de lletres i números, que aquesta sí que és la feina que els pertoca, ens recorda Miquel Colomer.

I cal reforçar i donar més prestigi a la feina del professor. El paper del professor és importantíssim i s’ha de tornar a reivindicar amb raó i força. Perquè el bon professor ha de saber transmetre entusiasme, passió, amor. I ens cal un retorn als valors de la importància de l’ordre, de la jerarquia del saber, del prestigi de l’autoritat.

En canvi, els nostres polítics treuen hores de llengua i literatura i també de filosofia i sembla que no els importa que la gent sigui més súbdita i consumidora i que compri cada cop més coses que no necessita. I sobretot que no falti la vida nocturna: el cap de setmana obert tota la nit. I el sopar davant de la televisió, sense parlar i empassant-se tota la porqueria que s’hi llança…Una llibertat equivocada.

I per acabar, cal remarcar aquesta necessària reflexió del professor Colomer quan diu que “tu pots ensenyar els qui volen aprendre. És impossible que ensenyis res a qui res no vol aprendre”.

Referències bibliogràfiques: