El passat mes d’agost Torroella de Montgrí tornava a ocupar pàgines a la major part de les publicacions de premsa diària del país. I aquest cop ho feia per les raons menys desitjables: un grup d’activistes havia realitzat una espectacular acció reivindicativa d’oposició als conreus modificats genèticament tot arrasant el camp de blat de moro d’un veí de la nostra vila. L’acció, a més de generar un rebuig generalitzat a causa de les formes que havia pres, va fer alçar algunes veus, entre elles les del sindicat agrari Unió de Pagesos, que reclamaven un debat clar i transparent en el qual tota la societat pogués expressar el seu punt de vista en relació a la qüestió, que no afecta únicament a pagesos i ecologistes, sinó que acaba definint el model de sector primari que volem, els productes dels quals ens acabarem alimentant tots nosaltres i en bona mesura també la qualitat ambiental del nostre paisatge agrari. Com sol passar a casa nostra, es va parlar del fet durant un parell de dies, intensament, però des de llavors poca cosa més n’hem sentit a dir, i tanmateix, bo i en absència de debat, el mercat dels transgènics segueix movent-se i va entrant, vulguem o no, als nostres rebosts.
Actualment, a Espanya, es permet el conreu de dues varietats modificades genèticament: una de patata i una de blat de moro. Al Baix Ter, el blat de moro de la casa Monsanto està força estès. De fet és la regió de Girona on més se’n cultiva, i al seu torn Girona és la província de Catalunya amb major proporció de plantació de transgènics, i Catalunya és l’autonomia espanyola on més blat de moro transgènic es produeix d’Espanya. Si a això hi afegim que països com França, Alemanya, Grècia, Polònia o Hongria tenen vetat l’ús d’aquest producte, podríem afirmar que el Baix Ter és capdavanter a Europa en l’ús de transgènics. Aquesta dada, ha de ser motiu d’orgull o de preocupació? Depèn de com es miri i de com es vagi desplegant aquest mercat en el futur.
Segurament el principal factor que pot fer decantar la balança cap al suport o l’aversió als transgènics sigui la seguretat alimentària. El cas, però, és que tot i que el producte ja ha estat extensivament conreat a diversos llocs del món, no existeixen estudis que demostrin la innocuïtat d’aquest blat de moro. Tampoc existeixen, però, estudis concloents que en demostrin la perillositat. El que queda clar, però, és que s’ha pres un risc molt elevat permetent-ne el conreu, i ningú ha consultat a la ciutadania. És més, tot i haver estat una mesura llargament reclamada des d’organitzacions com Som Lo Que Sembrem, encara no hi ha una normativa que reguli l’etiquetatge de productes alimentaris elaborats a partir de transgènics (sigui directament del camp o indirectament a través de la carn que ha estat engreixada amb aquests conreus).
En relació al medi ambient, els transgènics poden ser una arma de doble fil. La varietat de blat de moro que es conrea a l’Empordà ofereix resistència a plagues com el taladre, que altrament podrien malmetre la collita. Aquesta propietat obre la porta a no haver de fer un ús tant intensiu de pesticides al camp, reduint tant la contaminació del sòl com de les aigües superficials i subterrànies. A més, tant l’estalvi d’agroquímics com una collita més sana repercuteixen positivament en la renda del pagès. Per altra banda, però, les multinacionals com Monsanto ja estan comercialitzant fora de la Unió Europea altres varietats transgèniques que, enlloc de ser resistents a una plaga, són resistents als pesticides de la companyia. Així, un blat de moro resistent a un herbicida de la mateixa marca es podria ruixar indiscriminadament, eliminant totes les males herbes i restant la collita intacta. D’una banda, això augmentaria la contaminació ambiental per un major ús d’herbicida, i tot i que també milloraria el rendiment del conreu, també obligaria al pagès no només a comprar la llavor transgènica, sinó que es veuria forçat a adquirir també el producte químic a la mateixa multinacional.
Si models de mercat com aquest segon s’acaben imposant ens podem trobar al davant d’un fenomen que ja va succeir amb la revolució verda que va veure néixer l’agricultura intensiva i les varietats híbrides, altament productives. Els pagesos aconsegueixen avui dia unes collites enormement majors que les de fa tot just 40 anys, però el model d’indústria agroalimentària ha afavorit l’expansió d’empreses multinacionals que controlen el mercat (i per tant els beneficis), ha causat greus impactes ambientals com la contaminació de les aigües subterrànies a moltes regions del món, i a més a més tot això no s’ha traduït en una millora de la situació dels pagesos. Ans al contrari, a casa nostra segueix el degoteig d’explotacions que deixen l’activitat agrària i l’abandonament de terres és una realitat en molts racons de Catalunya. I és que tot i l’augment espectacular dels rendiments per hectàrea de la terra, les poques empreses que controlen el mercat (llavors, fertilitzants, pesticides, distribució i transformació) s’asseguren que els preus que percebi el pagès s’ajustin al màxim als seus costos de producció, deixant-lo amb un mínim marge per seguir amb l’activitat.
En definitiva, des del meu punt de vista, el debat entorn dels transgènics ha d’estar subjecte a diverses condicions.
- En primer lloc, és responsabilitat de les empreses que els comercialitzen demostrar que els seus productes no són perjudicials per la nostra salut, altrament no sembla que sigui necessari ni tan sols encetar el debat. En aquest aspecte ja anem a pilota passada i ara el debat se sol centrar en si cal acceptar noves varietats transgèniques de remolatxa, de soja i d’un salmó que creix a una velocitat que duplica la del peix actual.
- En segon lloc, encara que es demostri que el producte no és perillós, cal respectar els drets del consumidor, informant-lo de quins productes han utilitzat organismes modificats genèticament i quins no, altrament es tractaria d’una imposició. Igualment, els pagesos que vulguin seguir conreant varietats convencionals o bé tradicionals, autòctones o amb mètodes ecològics, han de tenir garantit el dret a poder seguir-ho fent.
- En tercer lloc, han de ser productes que contribueixin a limitar l’ús de pesticides al camp i no una arma per tal que el pagès compri i aboqui encara més contaminants al sòl i a l’aigua pel benefici de les grans multinacionals.
- En quart lloc, la comercialització d’aquests productes s’ha de fer evitant una repetició del model de monopoli creat per la industria agroalimentària actual, altrament el pagès es convertirà novament en esclau, rebrà un preu injust per la seva collita i els problemes del sector no cessaran.
De complir-se aquestes premisses, els transgènics poden contribuir a millorar les rendes dels pagesos, a millorar la qualitat del medi ambient i, potser el més important de tot, a fer arribar aliments als 1.000 milions de persones que segons la FAO actualment passen fam crònica al món. Ah, i segur que cap ecologista s’hi oposa.
