El moment actual és històric. És una sensació que segurament comparteix tota la ciutadania i sobre la qual la classe intel·lectual, des de totes i cadascuna de les disciplines i especialitzacions, ja ha començat a donar voltes i compartir reflexions. Evidentment, la incertesa sobre quina societat emergirà d’aquest període és enorme, però també és evident que no serà el virus qui la determinarà, sinó la col·lectivitat a través de les seves decisions. De moment, i malgrat quedar previsiblement lluny el final de la pandèmia, ja es comencen a configurar plans més antagònics del que a primer cop d’ull podria semblar. Aquestes opcions s’inscriuen en el que podríem classificar com els paradigmes de la resistència i de la resiliència, respectivament.
El de la resistència és el paradigma més comú, el que pregona que davant un xoc per a una societat (com poden ser una catàstrofe natural, una malaltia, una crisi econòmica o qualsevol altra disrupció de gran magnitud) és necessari aguantar, mirar d’arreglar les destrosses causades per l’impacte al més ràpidament possible i tornar a la vida que es tenia amb anterioritat, costi el que costi. És el discurs que, per exemple, després d’un episodi d’inundacions proposa aixecar un dic de contenció més elevat al costat del riu i donar ajuts per reconstruir els edificis afectats, malgrat assentar-se sobre la plana d’inundació. Segons aquest criteri, davant els efectes d’un temporal com el Glòria, caldria refer passeigs marítims i platges pensant a no alterar la temporada turística, com sempre. Quan a la indústria musical li van caure les vendes per l’efecte de la pirateria digital, va aconseguir que el govern del moment imposés un cànon que li asseguraria els ingressos i així podria resistir (es pensava). A nivell individual, és resistent el senyor de mitjana edat i obès que, un cop recuperat d’un ensurt donat pel seu cor, torna a seure a la seva localitat del camp d’esports per viure emocions fortes amb el seu equip, en comptes de ser ell el protagonista de l’exercici físic i de dur una vida més saludable. Davant el virus, traspuen esperit de resistència les cançons que s’han posat de moda als balcons, sigui aquella de “Resistiré, erguido frente a todo…” del Dúo Dinámico o bé “I will survive” (Sobreviuré) de Gloria Gaynor. També cridava a resistir un veterà vice-governador de l’estat de Texas, als Estats Units, quan defensava que ell i la població envellida en general preferien que tothom tornés a la feina malgrat l’epidèmia i les morts que en derivarien amb l’objectiu de salvar “Amèrica”.
A quina Amèrica es referia que calia salvar? Segurament als Estats Units de les corporacions, l’opulència, la del país més poderós del món. Però en voler salvar aquell país, també sacrificaria la vida de molta gent gran per mantenir la discriminació racial, la desigualtat extrema que deixa en la misèria una part de la població molt més àmplia que en qualsevol altre país, el privilegi de ben poques persones, la no cobertura mèdica de tantes altres, un sector financer que especula amb l’habitatge i l’aliment, la dependència de les energies fòssils contaminants que estan fent malbé el clima, etc. Davant d’un xoc té sentit treballar, dedicar recursos i fer sacrificis per conservar allò que és desitjable d’un sistema, aplicar la resistència quan convé, però ha d’anar aparellat a aprofitar també el xoc com una oportunitat per avançar cap a un sistema millor i més just, que corregeixi els defectes de l’anterior. És el que proposa la resiliència.
És resiliència deixar espai lliure, sense urbanitzar, per a l’aigua del riu i del mar en previsió d’avingudes i temporals. També ho és deixar de sostenir amb deute públic companyies que, amb la seva activitat, contribueixen a mantenir l’economia de casino, que s’aprofiten de la desventura d’alguns grups o de la guerra, que busquen beneficis econòmics a qualsevol preu per a la societat, que són altament contaminants, que endeuten les generacions futures, etc. El xoc del virus pot apuntalar la resiliència en la mesura que ha fet adonar-nos de quins són els sectors i persones que donen autèntic valor afegit a la societat i quins són els que merament la parasiten. De la mateixa manera que van ser resilients les plataformes de continguts culturals en línia per distribuir música o cine, aixecades sobre les ruïnes de les discogràfiques i els videoclubs, amb el virus han estat resilients les empreses de cotxes que s’han reconvertit per fabricar respiradors, les de cosmètica per fabricar gels desinfectants o les de moda que han posat les seves fàbriques a confeccionar mascaretes i bates per protegir el personal sanitari. A cada crisi, la seva oportunitat. S’ha fet evident com n’era de precari el discurs omnipresent abans de la crisi sanitària, el de l’individualisme i la competència per al lucre personal com a valors suprems, personificats en el desmantellament de l’estat del benestar i dels serveis públics. S’ha posat de relleu que ens cal transitar cap a models més amables, basats en la cooperació, el bé comú, el consum responsable i la sostenibilitat ambiental. Tenim molts deures per fer.
