La guerra que estem lliurant

Al meus anys, sempre havia pensat que els que havíem nascut a mitjans dels anys quaranta, tindríem la sort de no veure cap més guerra al nostre país, ni tampoc cap altra de mundial. He de reconèixer que estava equivocat, està clar però, que pensava en un enemic i en una guerra convencionals, on tot i la sofisticació de l’armament actual, hi haurien intervingut exèrcits, tancs, avions, míssils amb caps nuclears, etc. Amb l’experiència que estem vivint, crec que en el futur aquest tipus de guerra no serà la nostra principal preocupació.

Malauradament, a dia d’avui i des del meu personal punt de vista, crec que el món està en guerra contra un enemic comú, penso que la que estem lliurant es podria considerar com a la tercera guerra mundial. Sé que per a alguns podrà semblar una exageració i que per a altres la lluita contra aquesta pandèmia ni tan sols es pot considerar una guerra, però quan es viuen dies on la realitat supera la ficció, qualsevol pensament hi cap. Certament que no sentirem ni el retronar dels canons ni l’olor àcida de la pólvora, tampoc correran rius de sang ni veurem persones ferides per la metralla o amb el cos mutilat, però si que haurem de lamentar molts morts, moltes persones amb ferides a l’esperit i moltíssim dolor i pobresa arreu del món.

A final de l’any passat, quan el món gaudia d’una certa tranquil·litat i començava a recuperar-se de l’última crisi econòmica, es presentà l’enemic invisible, un coronavirus a qui se li ha donat el nom de COVID-19, que ataca indiscriminadament els humans sense reconèixer ni respectar fronteres, races, ideologies, religions, res… Tot i això, s’ha acarnissat en el més febles i vulnerables, i especialment en els malalts i en la gent de més edat, entre els qui ha causat un gran nombre de baixes.

El virus, extraordinàriament infecciós, ens va trobar sense cap arma per combatre’l, sense medis de prevenció adequats, amb unes infraestructures sanitàries que no estaven preparades per als estralls que causaria, i amb uns governs que no sabien exactament con actuar, perquè des de fa molts anys el món no s’havia enfrontat amb un virus emblant.

Quan escric aquestes línies, els infectats al món es compten per milions, les víctimes per centenars de milers. Aquesta situació ha comportat el col·lapse de les funeràries i i el fet de no poder acomiadar els éssers estimats com es mereixen.

En uns centres hospitalaris totalment desbordats, a primera línia de combat, la resistència més activa la du a terme el personal sanitari, que ha respost amb una abnegació i dedicació exemplars. L’exèrcit amb les armes convencionals aquarterades, està lluitant amb mesures humanitàries, sanitàries i, ajudant en la logística, els servidors públics de tots els cossos i administracions, els voluntaris, les associacions, el sector del transport, d’alimentació, personal de neteja, empreses i particulars fabricant material sanitari o de protecció, els mitjans de comunicació informant-nos puntualment, i moltes altres persones anònimes que des del seus compromesos llocs de treball estan donant el millor d’ells mateixos per fer possible que la vida continuï en una anormal normalitat. Mentre nosaltres restem confinats a casa, aquestes persones són les nostres forces més actives. Tot i les mancances en material de protecció, mantenen el coratge, sobreexposant-se al contagi i en algunes ocasions fins i tot sacrificant la seva vida.

La solució es preveu llarga i dura, però hi arribarem. El món enter ha fet pinya i la comunitat científica d’arreu està treballant sense treva buscant una vacuna efectiva, o el fàrmac que ens immunitzi o apaivagui els efectes nocius de la malaltia. Avui aquesta és la principal esperança de la humanitat per derrotar el virus i aturar o reduir el nombre de baixes.

Es probable que aquesta batalla no acabem de guanyar-la mai del tot, haurem d’estar sempre alerta i preparats, perquè de ben segur que en qualsevol moment aniran apareixent escamots disposats a contraatacar i a fer molt mal.

Quan aquest malson s’acabi, vindrà la valoració real de danys, malauradament haurem de lamentar una gran quantitat de pèrdues en vides humanes, molt dolor i un futur incert i negre.

La reconstrucció que seguirà tampoc no serà convencional, no s’hauran de refer ni habitatges ni infraestructures, però si que haurem de refer les nostres vides i enfortir l’esperit per intentar tornar a una normalitat que fins que arribi a ser tal com la coneixíem abans de la pandèmia, passarà un llarg període de temps, que en aquests moments ningú s’atreveix a quantificar. El món enter entrarà en una profunda recessió, haurem de refer l’economia, augmentarà l’atur i molta gent patirà greus dificultats. Els esforços de tots han d’anar encaminats perquè quan arribi la recuperació aplegui a tothom i no exclogui a ningú, cosa difícil, llarga i feixuga, però que ho serà menys si mirem el futur amb esperança i amb el convenciment que tenim davant l’oportunitat de fer un món més just i millor.

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment