Transformació o Canvi

El 19 de març passat, vaig publicar a EMPORION un article amb el títol “Desigualtats i crisi transformadora”, on feia aquestes propostes de reflexió:

  1. El sistema econòmic i social estès actualment per tot el món, en formats diversos, fomenta l’establiment d’enormes desigualtats, tant entre territoris com dins de cada país.
  2. Per capgirar la situació, caldria que es produís, també en àmbit global, una crisi transformadora del sistema.
  3. Cal distingir entre transformació i canvi: una “transformació” apareix de sobte, és imprevisible i els seus efectes, inevitables; un “canvi” sol estar, fins a cert punt, sota control.

Vaig acabar l’article amb aquestes paraules: “ens mantindrem expectants, tot esperant l’agent alliberador, desconegut, misteriós que, no podem saber com ni quan, hauria de portar al món un nou equilibri, més just, més igualitari”.

Per aquelles dates, la Covid-19 ens havia ensenyat prou les orelles, i vaig estar a punt de suggerir que el “coronavirus” podria ser l’agent imprevist, capaç de dur la humanitat cap a un nou estadi més just i més solidari. Però em va semblar imprudent. En aquell moment era desassenyat de fantasiejar, i ara ho continua essent. Calia -i cal- esperar a conèixer la magnitud del fenomen, les seves conseqüències, l’opinió dels experts. Tanmateix, a la vista del que ja hem viscut, ens podem començar a plantejar seriosament si, a partir d’ara, deixem que els detenidors del poder introdueixin els mínims “canvis” estructurals indispensables, o si ens caldrà reclamar el plantejament d’una autèntica “transformació” del sistema.

La major o menor disposició de la població a encarar la transformació que cal, ara no la podem preveure, i els seus efectes, en tot cas, només es podran percebre a llarg termini. De moment, ha esclatat un moviment de solidaritat envers els treballadors que aporten autèntic valor afegit, sanitaris, mestres, abastadors de productes farmacèutics i queviures (s’ha posat en evidència que, en moments crítics, un bon metge és enormement més important que un bon futbolista); s’han creat nous hàbits, s’ha introduït amb força a les empreses el teletreball; les videoconferències han estalviat temps i diners dedicats a viatges i desplaçaments, a hores perdudes en aeroports, carreteres, hotels i restaurants; els consumidors s’han habituat a la compra per internet, que deixa el producte a casa… Per una part, diuen que, a la Xina, els més rics han sortit del confinament disposats recuperar el temps perdut, a despendre en modes, joies, luxe… però, per altra part, també es pronostica que les classes mitjanes i baixes podrien adoptar nous hàbits d’estalvi, per por, per cautela… Allò que de moment es podia considerar una “mala anyada” pot esdevenir un desastre durador, i en un món interrelacionat, tota l’economia se’n pot ressentir fins a portar-la a una gran crisi social. Un nou model econòmico-social implicaria prendre decisions de gran volada, avui poc imaginables, com ara la implantació d’un impost potent al sector més ric de la població mundial (sobre els ingressos i patrimoni de l’1% més opulent), així com l’establiment d’una renda mínima vital a nivell planetari. Però, qui podria tenir prou poder i autoritat per aplicar-ho?

Considero interessant de proposar aquí les reflexions de John Ralston Saul, d’entre una multitud d’opinions de diversos pensadors, sobre el món que sorgirà després de la Covid-19. Saul és un escriptor i assagista canadenc, president del PEN Club Internacional des del 2009, molt conegut pels seus escrits i les seves crítiques en relació al sistema econòmic imperant. Preguntat en una entrevista publicada a Vilaweb sobre les conseqüències que es podrien derivar de la Covid-19, respon que l’esquerda entre rics i pobres generada pel domini del mercat, que ha col·locat els banquers per davant dels ciutadans, ha fracassat, que la Covid-19 n’hauria de ser el final, i que el preu de no fer-ho pot ser molt elevat.

Posa com a exemple l’oportunitat perduda quan va caure Napoleó: Europa havia acumulat una gran energia transformadora, però les velles elits van maniobrar i es van mantenir en el poder, van ajudar a restablir les velles monarquies, i la conseqüència va ser l’aparició al segle XIX d’una sèrie de revoltes, que van portar al segle XX violència, enfrontaments de classes, revolucions i dues guerres mundials.

Els polítics i buròcrates també van fallar el 2008. No van fer el que calia -ells ho saben-, i els beneficis dels avenços tecnològics han anat a parar a un grup molt petit de gent, mentre els treballadors i la classe mitjana són cada vegada més pobres, i això hauria de dur a la fi del moviment neoconservador. Proposa per substituir-lo, entre altres actuacions necessàries, una important potenciació del moviment cooperativista, que descentralitzaria el poder econòmic i el portaria més a prop de la població.

Tanmateix, Saul no es mostra pas optimista quan és interrogat sobre la geopolítica mundial després de la Covid-19. Creu que la Xina provarà de solidificar el seu poder a l’Àsia; que els Estats Units mostraran el rostre venjatiu i cruel d’un imperi en ràpid declivi, i que es podria reforçar el racisme, el nacionalisme negatiu, el populisme, les veus irritades que volen aprofitar l’enrenou a favor seu.

Fa poc, Albert Llausàs feia a EMPORION, en el seu article: “Resistència o Resiliència”, una notable reflexió sobre la necessitat d’adoptar un nou paradigma, que també crec que val la pena de resumir aquí -per bé que recomano la seva lectura completa-, tot esperant a conèixer el que ens exposarà en una segona part anunciada. Segons Llausàs, el paradigma més comú en aquest moment és el de la “resistència”, el qual pregona que, davant un xoc, la societat ha d’aguantar, arreglar destrosses, tornar a la vida anterior. Per contra, sota el paradigma de la “resiliència”, ens hauríem d’adonar de quins són els sectors i persones que donen autèntic valor afegit a la societat i quins són els que merament la parasiten; arraconar el discurs omnipresent abans de la crisi sanitària, el de l’individualisme i la competència per al lucre personal com a valors suprems, personificats en el desmantellament de l’estat del benestar i dels serveis públics; “transitar cap a models més amables, basats en la cooperació, el bé comú, el consum responsable i la sostenibilitat ambiental”.

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment