A l’anterior escrit publicat a l’Emporion vaig esbossar algunes de les realitats del món agrari que dificulten enormement el seu trànsit cap a la producció i distribució agroalimentària de km0, tant a nivell ambiental com social. En aquesta segona part em proposo mostrar alguns exemples concrets d’aquesta realitat en el camp català. El punt de partida hauria de ser una sintètica prospecció de quins són els aliments que aportaria el món agrari català a l’alimentació km0 de la població del país, si aquesta decidís fer cas massivament a les campanyes que proliferen, cercant aquest objectiu.
L’indicador més paradigmàtic el trobem en el subsector porcí, que ell sol representa un 40% de la facturació agrària catalana. Entre l’Aragó i Catalunya concentren més de la meitat de la producció porcina estatal, convertint aquests territoris en líders a nivell europeu, només Dinamarca s’hi pot comparar. La Plana de Lleida, Osona i, en menor mesura, l’Empordà, acullen tants porcs i garrins com tota la població de Catalunya, i una mica més, amb uns 7,9 milions de caps. Aquestes xifres resulten en una producció anual de 4,5 milions de tones de carn de porc. Les matemàtiques indiquen que, si aquesta producció fos de km0, a cada persona censada a Catalunya, jove o gran, li tocaria consumir 1,64 kg de carn de porc al dia. És evident que el sector no produeix per a la població d’aquí, sinó per a l’exportació, que li reporta més de 2.000 milions d’euros en ingressos. Una exportació que, en els darrers anys, ha aprofitat que la Xina, principal consumidor mundial, ha hagut de sacrificar milions d’animals per frenar l’expansió de la grip porcina. Per aprofitar-ho, des del 2013, la capacitat productiva catalana ha augmentat més d’un 30%, en una autèntica cursa d’especulació per obrir i ampliar granges. Això passava en un entorn on, des de fa dècades, una tercera part del territori arrossega problemes de contaminació de les aigües subterrànies per excés de nitrats. Una moratòria a l’obertura de noves granges, ara fa tot just un any, amb el problema ja disparat, va ser la mesura estrella. De poc ha servit, donat que a principis d’aquest mes la Comissió Europea advertia Espanya que territoris com el català segueixen incomplint la normativa ambiental i, si no hi posa remei, l’assumpte acabarà als tribunals de justícia comunitaris. En definitiva, el que estem fent, com a societat, és, amb el beneplàcit d’una legislació ambiental laxa, sacrificar la qualitat del medi ambient del país per tal que un grapat de negocis puguin fer l’agost exportant carn de porc a la Xina. On queda el model de proximitat? Amb crisi sanitària o sense, estaríem veient aquestes campanyes de promoció del consum de porc, perquè la Xina ha començat a invertir massivament en granges, aquestes sí, de km0, locals, i els preus mundials han començat a caure. Si el sector productor català estigués compromès amb els principis que pregona celebraria que la Xina es pugui auto-abastir, i treballaria per encongir-se d’acord amb la demanda del mercat propi. Em temo que el que veurem ben aviat, però, és un clam per rebre ajudes públiques i el tancament i abandonament d’estables, que per desgràcia mai s’obliga a desmantellar ni restaurar.
La bombolla del porcí posa de relleu com l’escassa regulació ambiental i paisatgística allunya el model agrari de la filosofia del km0 i, a través de la degradació ambiental, empobreix el conjunt del país. L’altra gran concessió que es fa a l’agroindústria catalana per facilitar la seva competitivitat i, de retruc, les exportacions, prové de la legislació i control de les relacions laborals. En aquest cas cal mirar què passa al subsector agrari de la fruita fresca. Per darrere del porcí, és l’altre gran àmbit de producció agrària, similar en volum de negoci al de la suma de cereals i farratges (majoritàriament destinats, però, a engreixar porcs). En aquest cas, la producció anual és de gairebé un milió de tones, de la qual un 65% va destinada a l’exportació. Per què és tan competitiu el sector? Les imatges que arriben del Segrià aquests dies de crisi sanitària i rebrots donen pistes sobre una realitat fins ara molt oculta, per bé que coneguda. Mentre que no fa tants anys moltes persones desocupades, dones i estudiants anaven a treballar a la campanya de la fruita durant la campanya estival o a la verema, ara aquestes tasques les fan, majoritàriament, persones migrants, contractades en origen o no, de vegades en situació d’il·legalitat i que, en massa casos, viuen en condicions deplorables, sense ni un sostre on aixoplugar-se. En aquest cas, el sacrifici dels drets de moltes persones és un dels factors que contribueix a les xifres d’èxit del sector de la fruita a Catalunya. Tot i que està molt bé promocionar el préssec lleidatà i la poma de Girona, la voluntat d’adoptar un model de km0 no es veu per enlloc: ni en la cadena comercial ni en l’origen de la mà d’obra. Vetllar per tal que les persones que la constitueixen tinguin garantits els seus drets comportaria un augment dels costos de producció i faria disminuir la competitivitat de la fruita catalana als mercats internacionals, és cert, però a més de tenir evidents beneficis ètics, la conseqüent disminució de les exportacions acostaria el sector de la fruita als principis de la proximitat. Obligaria a competir pel mercat nacional, substituint uns preus artificialment baixos obtinguts amb gran cost social per una aposta per la qualitat i la sostenibilitat com a grans reclams.
