Èsquil,

i la seva poesia abrupta i vertical a la versió de Carles Riba de L’Orestea

L’escriptor, hel·lenista i president de la Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait (Solsona, 1979) acaba de publicar l’assaig Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder, en el qual explica la història de la creació i dels inicis de la Fundació Bernat Metge quan Francesc Cambó (1876-1947), Joan Estelrich (1896-1958) i Carles Riba (1893-1959) van emprendre, als anys vint del segle passat, la impressionant aventura de traduir els clàssics grecs i llatins al català. Paul Valéry (1871-1945)  ja deia aleshores que la cultura europea està fonamentada en la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana.

Són molts els mortals que, preferint les aparences, transgredeixen la justa mesura!

Èsquil

El primer volum de la col·lecció fou De la Natura de Lucreci (94aC-55aC) publicat el 1923 i traduït per Joaquim Balcells (1890-1936), però potser un dels moments més brillants de la Bernat Metge fou la publicació de la interpretació de l’Orestea d’Èsquil (525aC- 456aC) que havia fet  i que va coincidir amb el desè aniversari de la seva fundació.

L’obra conservada d’aquest poeta genial que és Èsquil, amb la seva peculiar “violència lingüística”, amb la seva “poesia abrupta i vertical” segons els experts, va culminar precisament amb l’Orestea, l’única trilogia tràgica que ens ha arribat completa de l’autor. És una obra mestra, formada per l’Agamèmnon, Les Coèfores i Les Eumènides, i la seva traducció va representar el cim literari de la feina del Riba hel·lenista abans de la guerra. En els quatre mil versos de l’obra, escrita quan tenia setanta anys, el poeta grec va cridar els homes, els destins i els déus a judici. Èsquil, el “poeta monstruós” per excel·lència, el ver fundador de la tragèdia grega, va convertir aquesta obra en un espai de reflexió poeticofilosòfica, ens explica Garrigasait, expert en el poeta grec.

L’Orestea és una història de rancúnies familiars, de venjança i justícia, on sobresurt la figura de Clitemnestra, una de les més torbadores heroïnes del teatre de tots els temps, tot el contrari de la virtuosa Penèlope, segons Riba. Però l’aspecte metafòric d’aquest drama consisteix en el fet que planteja per primera vegada la necessitat d’un canvi en la justícia, és a dir passar d’una justícia arcaica d’autodefensa, basada fins aleshores en la venjança personal, a passar a una administració de justícia nova mitjançant el procediment d’un judici, situació completament diferent fins aleshores, que simbolitza el pas d’una societat primitiva governada pels instints (“has de pagar cop per cop”; “qui tal fa tal sofreix”: és la llei divina) a una societat moderna regida per la raó: la justícia es decideix per un tribunal d’iguals, representant el cos ciutadà i els seus valors.  I en aquesta obra d’Èsquil els propis déus sancionen aquesta transició intervenint en el procés judicial, argumentant i votant d’igual a igual amb els mortals (“reclamo justícia contra la injustícia”).

Èsquil és un poeta excepcional

Raül Garrigasait

Raül Garrigasait, en el seu assaig sobre els fundadors de la Bernat Metge, escriu textualment que “els clàssics són una força trasbalsadora, una força qüestionadora”  i s’atura especialment a comentar aquesta versió de Riba de l’ Orestea d’Èsquil, considerant-la com una elaboració colossal de la prevenció de recaure en impulsos sanguinaris i incontrolats. I ho fa amb expertesa, perquè la reflexió feta beu directament dels resultats de la seva tesi doctoral sobre Humboldt, Èsquil i Riba.

Ens explica també que per Riba, la tasca intel·lectual consistia a dir la veritat als polítics. I Èsquil se situa en el seu temps per damunt dels partits polítics, alçant-se com una mena d’intel·lectual amb una grandesa i una profunditat insospitades. Quan Carles Riba tradueix Èsquil -remarca Garrigasait- el tradueix amb la idea de defensar la democràcia en un moment en què els totalitarismes governaven Europa.

Des de la seva situació estrictament local, Èsquil, un creador que no feia concessions, parla al món sencer; des del seu passat remotíssim envia un missatge de perenne actualitat, explica Garrigasait. “Que mai la Discòrdia, insaciable de misèries, en aquesta ciutat -jo prego- no brami!” escriu textualment l’immortal poeta i dramaturg.

La seva fascinant obra supera els límits del temps. Èsquil apareix com a  defensor de la democràcia i la seva agudesa, la seva excepcionalitat reclama amb mèrit allò que Bloom anomena “l’exigència de la relectura”.

La publicació de l’Èsquil de la Bernat Metge va fer sensació. Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va qualificar-la d’obra mestra de Carles Riba: “la traducció que ha fet Carles Riba  d’Èsquil representa un dels brillants més considerables de la corona de la nostra cultura” deia. “Una obra d’un poeta genial, compresa i catalanitzada per un dels més alts poetes catalans” insistia.

Èsquil és un dels poetes més brutals i més elegants que han existit al món

Josep Maria de Sagarra

Deia Riba que els grecs ens havien ensenyat que la “llibertat conquerida en l’apassionada recerca del que és ver i el que és just” era un bé de tota la humanitat. La versió de Riba d’aquest clàssic que és l’Orestea d’Èsquil és doncs també tot un clàssic. Un llibre excepcional que hem de llegir, rellegir i fruir-ne. Henry David Thoreau(1817-1862) recomana que és millor llegir primer els bons llibres, atès que el més segur és que no es puguin llegir-los tots. Llegir, però, és una activitat que requereix temps, soledat, competència lingüística, una certa intel·ligència i afició, ens recorda Laura Borràs (Barcelona, 1970).

Laura Borràs també ens diu que mai no és tard per arribar als clàssics. Són textos excepcionals i complexos que encara amaguen secrets, que ens interpel·len, que s’adrecen a la nostra essència més íntima i que constitueixen un espai privilegiat de reflexió sobre la condició humana. Aquesta “literatura perdurable”, que és una altra manera de denominar els clàssics, és un tresor que no hauríem de negligir.

L’Orestea d’Èsquil, com a clàssic que és, no s’esgota; al contrari, ens interpel·la, i quasi ens sembla una versió nova cada vegada que la rellegim. Els que estimem els clàssics n’hem de fer proselitisme lector, intentar convèncer els incrèduls i ser capaços de seduir els que encara no saben el tresor que els clàssics tenen per oferir-nos. I una bona manera de començar podria ser, per exemple, llegint l’Odissea d’Homer, en la versió de Joan F. Mira o bé aquesta versió excelsa de Carles Riba de l’Orestea d’Èsquil. Paraula.

Referències bibliogràfiques

  1. GARRIGASAIT, Raül. Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder. Ara Llibres. Barcelona, 2020.
  2. ÈSQUIL. Tragèdies, III. “L’Orestea”. Traducció de Carles Riba. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1934.
  3. BORRÀS, Laura. La literatura en un tuit.  Símbol editors, 2017.
  4. BORRÀS, Laura. Per què llegir els clàssics, avui?. Ara Llibres. Badalona, 2011.
  5. SERRA, Montserrat. “Raül Garrigasait: els clàssics són al centre de tots els conflictes polítics”. VilaWeb, 26 de febrer de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/raul-garrigasait-els-classics-es-troben-al-centre-de-tots-els-conflictes-politics/?pont=8349bcc3c8b689acd4f59578d3d0bb15