La revolta de les dones
Com vaig explicar al meu article anterior sobre Miquel Fontàs “(I) El dèspota sanguinari”, a principis de 1937 els torroellencs estaven cada cop més irritats contra el Comitè (esdevingut “Consell municipal”) i contra el Borni, el foraster que hi manava amb mà de ferro.
Molts elements d’esquerra, que havien dipositat en la República les seves esperances de justícia social, es van veure desbordats, emmudits o empaitats. Francesc Salís, carnisser, afiliat a la secció local d’ERC, secretari del Sindicat de Pagesos, veient que li era extremadament difícil suportar aquella pressió, va desaparèixer i va anar a viure un temps a Palafrugell; abans, però, passà per Girona i parlà del desori de Torroella amb el comissari de la Generalitat, Martí Jordi. També Jaume Puiggrós, creador i president de la UGT local, conscient del desgavell que patia la població, va fer gestions davant del comissari Martí Jordi, sense cap resultat. La resposta sempre era que convenia esperar moments més favorables.
L’exasperació de la gent va arribar al límit i la reacció va esclatar de forma inusitada.
A mig matí del 15 d’abril de 1937, la Lola de can Viola (dona d’Isidre Espígol) i la seva amiga Teresa de can Nasari (dona de Genís Serrats) van sortir arrauxades pel carrer dels Bous (del Carme) en direcció a la plaça de la Vila. Mentre avançaven, entraven a les cases que trobaven pel camí, cridaven a les dones i les animaven a sortir i a proclamar que no volien més el Borni ni el Comitè. Seguides d’una nombrosa corrua, es van adreçar a la carnisseria de plaça a buscar la Lluïsa de can Salís (dona de Francesc Salís), que es va treure el davantal i es va posar al seu costat, a la capçalera d’una gran manifestació que es va dirigir al carrer de l’Església i es va plantar davant del palau Solterra.
Es van abraonar sobre el portal, van cridar i amenaçar, fins que van aparèixer alguns milicians estupefactes, amb les armes a la mà. Elles s’hi van encarar, els van escridassar, els van llançar grapats de sal i de pebre, fins que els va trontollar l’ànim, incapaços de disparar. La multitud s’estenia des de davant del palau fins al carrer Codina, per una banda, i per l’altra, més enllà de la plaça de la Vila, fins a la plaça del Peix (avui Pere Rigau).
A més de la tradició oral, ens han quedat diversos testimonis escrits d’aquell esdeveniment extraordinari: de Josep Vert, de Jaume Surroca, de Jaume Puiggrós. És particularment interessant, pel seu caràcter ingenu, la descripció que en va fer al seu diari personal Pilar Espígol (futura esposa de Juli Casino), que aleshores tenia 12 anys (en podeu veure el facsímil al Llibre de la Festa Major de l’any 2003).
Jaume Puiggròs, un dels protagonistes de la jornada, va descriure amb tot detall el desenvolupament i les conseqüències de la revolta (Llibre de la Festa Major, 1997). Puiggròs diu que, a quarts de dotze, ell venia de Bellcaire i a Fora Portal es va trobar amb uns veïns, que el van posar al corrent. Va anar al carrer de l’Església, el va trobar ple de dones, va preguntar qui ho havia organitzat i li van respondre: “Hem estat nosaltres mateixes; hem passat pels carrers, hem cridat que anem a dir que no volem més el Comitè”. Puiggròs els va demanar que no es moguessin, que anava a telefonar al comissari de Girona, i li van contestar que ho farien, que mentre unes dinessin, les altres es quedarien, i que es rellevarien. Ell va parlar, doncs, per telèfon amb el comissari Martí Jordi, li va explicar el que estava succeint a Torroella, que el problema de què tantes vegades li havia parlat s’havia agreujat, les dones tenien bloquejat el portal del Comitè, i no sabia què podia passar perquè començaven d’anar-hi homes. La resposta del comissari va ser: “Aviseu les forces polítiques i sindicals, aquesta tarda es constituirà l’Ajuntament”. Mentrestant, els membres del Comitè, entre ells el Borni, assetjats i desmoralitzats com estaven, es van escapolir per la part de darrere del palau i van fugir.
A la tarda, el comissari Jordi es va dirigir a Torroella amb un seguici de seguretat format per dues camionetes de guàrdies d’assalt, que va deixar a Ullà, i un microbús, amb una patrulla del mateix cos, que va estacionar al carrer del Riu. Es va encaminar cap a la Casa de la Vila i allà, des del balcó, va adreçar unes paraules a la població que s’havia aplegat al davant, i els va recomanar calma i prudència. Després va parlar amb els representants polítics i sindicals convocats i es va procedir a la constitució d’un nou Ajuntament, seguint les normes de la Generalitat, amb representants dels diversos partits polítics. En va ser elegit president Francesc Salís, d’ERC.
El Comitè va deixar d’existir, es va perdre tot rastre de Miquel Fontàs, el Borni, però els seus autèntics interessos es van fer evidents. Se’n va emportar tot el que havia pogut arreplegar, ho deia en Pahí anys després: “No em vaig adonar que, segons m’han explicat, en Fontàs se’n va anar amb una fortuna, es quedava tots els bitllets quan cobrava, vull dir els bitllets antics, culpa meva de no haver-lo vigilat. Quan va arribar a França el varen tornar a agafar, ho he sabut després”. La darrera notícia que en tenim és que, encara l’any 1954, exiliat, rebia ajuda de la “Solidarité Internationale Antifasciste”. Es veu ben clar que es va mantenir sempre fidel a la norma de salvar la pell i xuclar diners d’on fos.
A Barcelona, entre el 3 i el 7 de maig de 1937, les forces de la Generalitat i els milicians del PSUC i de la UGT van lluitar amb duresa per derrotar i foragitar la CNT, que es va fer forta a l’edifici de la Telefònica, amb l’ajuda d’elements del POUM. Se’n va dir els “Fets de Maig” i les conseqüències van ser luctuoses, fins a cinc-cents morts i més de mil ferits. Torroella havia fet fora el Comitè mig mes abans, el 15 d’abril, sense haver hagut de lamentar cap mort ni ferit. Ho havia aconseguit la “revolta de les dones”.
