El Govern de Catalunya es veu forçat constantment a defensar el seu dret a establir mitjans per garantir el futur de la nostra llengua pròpia, enfront de les embestides de les institucions de l’Estat, com el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, el Ministeri de Cultura, i molts dirigents dels partits polítics d’àmbit estatal. Aquesta defensa dels nostres drets lingüístics col·lectius té fonaments jurídics internacionals molt clars, però de vegades nosaltres mateixos ignorem fins on arriben, quan sovint els enemics de la nostra llengua reclamen els seus drets individuals. Per això, considerem útil de fer memòria aquí a EMPORION de la multitud de textos jurídics que avalen l’actuació de les nostres institucions de govern.
L’any 1948 les Nacions Unides varen formular la Declaració Universal dels Drets Humans. Més endavant, l’any 1966, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, postulaven que l’ésser humà no pot ser lliure si no es creen les condicions que li permetin gaudir tant dels seus drets civils i polítics, com dels seus drets econòmics, socials i culturals. El 1992 l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides adoptava la Declaració sobre els drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques. L’any 1994 la Comissió de Drets Humans del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides emetia una Declaració en què els drets individuals es valoren a la llum dels drets col·lectius.
A Europa en concret, l’any 1950 el Consell d’Europa va establir el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals. L’any 1992 la Convenció del Consell de Ministres del Consell d’Europa va aprovar la Carta Europea sobre les llengües regionals o minoritàries. Els anys 1993 i 1994 la Cimera del Consell d’Europa va fer la Declaració i una Convenció-marc per a la protecció de les minories nacionals.
Apart d’aquestes actuacions de l’àmbit polític, l’any 1996 diverses institucions i organitzacions no governamentals varen signar a Barcelona la Declaració Universal de Drets Lingüístics, que si bé no tenia caràcter normatiu, plantejava les bases d’actuació de les Nacions Unides en el camp del dret lingüístic. Com deien els autors una vegada enllestit: “Aquell text, redactat, esmenat, aprovat i proclamat a nivell no governamental, vol tanmateix contribuir al treball de les Nacions Unides. Vol ser un esperó, una crida als estats perquè, en la dinàmica oberta per la Declaració dels Drets Humans de 1948, reconeguin els drets lingüístics de les persones i de les seves comunitats. L’associació de la UNESCO al nostre procés des del primer moment, i el treball que ha seguit fent en aquesta línia, ens dóna l’esperança que algun dia serà aprovat un instrument normatiu de les Nacions Unides que regularà arreu la defensa dels drets lingüístics”.
