Encara que pugui semblar estrany, durant tota la Guerra Civil va funcionar a Torroella (una població eminentment pagesa, al primer terç del segle passat) una fàbrica de granades de morter, destinades a l’exèrcit republicà. Suposo que, avui, molts torroellencs no en tenen coneixement. Explicaré com va anar.
Una de les primeres mesures revolucionàries que es van prendre a molts municipis catalans el juliol de 1936, després de la formació dels comitès antifeixistes, va ser la col·lectivització de fàbriques i tallers a les ciutats industrials, i de terres de conreu als pobles de pagès, sobretot les abandonades pels seus propietaris. A Torroella, l’impulsor de les col·lectivitats va ser Miquel Canals, Pahí, president del Comitè. Si hem de creure el que ell mateix explicava anys després, mai no va voler imposar les seves idees de forma autoritària, sinó que va intentar convèncer els seus interlocutors dels avantatges de posar en comú les eines i l’esforç, ja que l’eficàcia del treball seria més gran i tots viurien millor. A tal efecte, va convocar reunions dels diferents rams per estudiar com es podrien organitzar en col·lectivitats, i mentre uns aplaudien la mesura revolucionària tantes vegades anunciada, altres s’hi resistien, disposats a defensar els seus interessos particulars.
Gràcies a un diari personal que escrivia Jaume Surroca, tenim referències fiables d’aquell procés de col·lectivització. Al cap d’un mes i pocs dies de la constitució del Comitè, Surroca anotava: “25 d’agost. Dia senyaladíssim a Torroella per celebrar cada any la Festa Major. Aquest any no s’ha celebrat degut a la revolta regnant. Són constituïdes les col·lectivitats del Ram del Vestir (seccions sastres i modistes), Ram de Barbers i Perruqueres que s’instal·len en el saló que fou de ball del ‘Cinema Montgrí’, Ram de Carrossers, Ram de Ferrers i Carreters, Ram de Carboners, Ram de Transports, Ram de Construcció, i més tard els músics s’ajunten amb els cafeters formant la col·lectivitat d’Espectacles Públics. El Ram de Construcció està format per paletes, peons, fusters, ebenistes, ferreters, lampistes, electricistes, pintors i picapedrers”.
En comentaris que va fer molts anys després, en Pahí lamentava el seu fracàs amb els pagesos: “No vaig tenir en compte que el que tenia una vessana era seva, i el que en tenia quatre també, i quinze, i vint… Van dir: no, no, la terra és nostra… no, no, no! Les úniques col·lectivitzacions agrícoles que hi van haver, van ser el mas Pla, el Pinell, i totes aquelles terres que els propietaris havien marxat i ja hi tenien un masover”.
Quant a indústria, es pot dir que, aquells anys, a Torroella, no n’hi havia pas; només dos o tres tallers mecànics. Un d’ells, el de can Costa, situat al passeig avui anomenat de Catalunya, baixant a mà dreta, prop del carrer de Sant Ramon, es dedicava principalment a la reparació de maquinària agrícola. En constituir-se les col·lectivitats, els seus treballadors van acordar dedicar-se, amb la maquinària i les instal·lacions del taller, a una activitat inusitada: una indústria de guerra. El fet que el mateix impulsor de les col·lectivitats, en Pahí, home imaginatiu, treballés a can Costa de manyà, explica que decidissin emprendre aquella aventura. Ell ho descrivia així: “Quan es van constituir les col·lectivitats, els manyans de can Costa vam muntar una petita fàbrica de granades de morter amb tot l’equip de torns i altra maquinària. En Darné, un bon mecànic, va organitzar els torns amb tots els detalls. Es tractava de fabricar projectils sense explosiu, per tant no hi havia risc; l’exèrcit pagava sense problemes; i es treballava bé. Pel seu esperit autènticament revolucionari, aquell va ser l’únic lloc realment col·lectivitzat a Torroella. Va funcionar durant tota la guerra, i quan es van acostar a Torroella les tropes franquistes, tots els treballadors vam decidir marxar a peu cap a l’exili”.
De fet, en Pahí no va pas treballar a la fàbrica tot el temps de guerra. Aquesta s’anava allargassant, tothom desconfiava de l’actitud de molts militars, per la seva possible connivència amb elements feixistes, i aquest sentiment motivava la presència a l’exèrcit republicà de comissaris polítics que vetllaven pel manteniment de l’ortodòxia revolucionària al front. L’any 1937 en Pahí va anar a una escola de comissaris, i es va incorporar amb aquest càrrec en una bateria de costa, que s’havia instal·lat a l’Estartit per fer front al creuer Canarias, que amenaçava i atacava les poblacions costaneres. El capità de la bateria no podia prendre cap decisió sense la supervisió d’en Pahí. Després, la bateria va passar a Aragó, ell va decidir deixar-la, va tornar a Torroella i es va posar a treballar de nou a la fàbrica que ell mateix havia ajudat a organitzar.
A més d’en Pahí i en Darné, tenim poca informació sobre els treballadors d’aquella fàbrica; sabem que eren una colla, un d’ells Sever Planas, representant del POUM al Consell municipal de 1936, de qui vaig parlar en un article sobre el Borni (EMPORION, juliol 21, 2020). L’historiador Jordi Gaitx en va recollir memòria en una entrevista que va mantenir amb Maria Vilanova, la seva dona, i amb Marina Planas, la seva filla, que viu, ben activa, entre nosaltres.
Sever Planas Follia era terrassà, va fer de cambrer al Cafè Nitu uns dos anys, i després, durant la guerra, va anar a treballar a can Costa, a la fàbrica de granades. L’any 1938 va ser mobilitzat i destinat al front de l’Ebre. Però, encara que els homes marxessin, la fàbrica no parava. La dona d’en Sever el va substituir, primer, al Cafè Nitu, i després es va posar a treballar a la fàbrica, on hi havia també la germana d’en Sever. A l’entrevista citada, Maria Vilanova deia: “En Severo va ser destinat al front de l’Ebre. Mentrestant, jo, a Torroella, vaig fer material de guerra. Treballava allà baix, al passeig, a can Costa, el mecànic. Feia la rosca de les bombes petites. Allà érem diverses dones: la Maria Hostench, la Pilar Simeon, jo i altres; i d’homes, n’hi havia una colla, com en Ramon Bombardó”.
Quan l’exèrcit es retirava, Sever Planas va anar a Torroella, hi va passar quatre o cinc dies i després va formar part del grup d’uns catorze torroellencs que va anar cap a França, a peu, pel camí vell d’Ullà i Bellcaire. A la frontera, als crits dels gendarmes, “allez! allez!”, els homes van ser portats al camp de refugiats de Sant Cebrià.
Espero tenir ocasió de parlar un altre dia de les aventures i desventures d’aquest i d’altres exiliats torroellencs de l’any 1939.
