Després de llegir a l’ Emporion de maig l’article de la Mercè Pagès on explica la situació de les dones de la seva generació , vaig pensar en fer unes reflexions sobre les dones de la següent generació per les quals la situació ha canviat.
La meva generació, les que estem ara sobre els 50 anys, ha tingut la gran oportunitat de poder accedir mes fàcilment als estudis i a la formació, cosa que a les generacions anteriors els ha sigut molt difícil. La majoria de les vegades, això ha sigut possible per l’empenta de les nostres mares que no havien pogut estudiar i que no volien que a les seves filles els passes el mateix. A les escoles no es tractava igual als nens i a les nenes quan era qüestió d’orientar el seu futur acadèmic . Recordo quan una professora em va qüestionar la meva elecció universitària , medicina, perquè era una carrera “de nois” i m’aconsellava millor seguir uns estudis de magisteri, d’infermera o de secretaria de direcció que eren molt més adients per una noia … A les noies les orientaven cap al “comerç” en lloc de cap al batxillerat, principalment per fer de secretaries . D’altra banda, de les meves companyes de batxillerat, molt poques vàrem continuar amb estudis superiors universitaris. Al COU de ciències (1980) només érem tres noies entre 30 alumnes, mentre que al primer curs de medicina a l’Autònoma de Barcelona tampoc érem tantes. Tot això era l’inici d’un caminar cap el que és actualment la integració total de les dones en l’àmbit universitari.
Un cop acabada la carrera de medicina, el món laboral no era gens fàcil per una dona. A les meves primeres consultes a l’ambulatori i després d’haver fet la visita i l‘exploració, sovint els pacients em preguntaven quan els visitaria “el metge”, pensant que jo era la infermera o l’auxiliar. Actualment haig de dir que això ha canviat molt i que la presencia i el reconeixement de la dona a la medicina és molt més gran.
Però, com ho hem fet per compatibilitzar la nostra formació i l’exercici de la professió amb la vida familiar?
La comptabilització ha sigut possible amb molt d’esforç i sacrifici. Amb moltes hores de dedicació a la feina, a la formació post universitària i a la família.
Les dones de la meva generació hem cregut en la nostra capacitat, en la cultura de l’esforç i en el treball amb l’objectiu de poder arribar a ser persones independents i autònomes. Amb l’experiència dels anys i tornant la vista cap enrere penso que el camí no ha sigut gens fàcil.
Però ho hem fet de gust i sense cap penediment . Tot al contrari, estem satisfetes del que hem construït i del que hem pogut aportar a la societat. També del camí que hem obert per les generacions de dones que venen desprès de nosaltres.
La integració de les dones a la universitat i al món de la formació ha anat mes ràpid que l’evolució cap a compartir amb la parella les tasques domèstiques, la cura i educació dels fills… Aquí, per molt que ara ens sentim més “ajudades”, seguim portant la major part del pes.
El ritme de creixement de la dona ha sigut ràpid però socialment encara hi ha molt camí per fer. La dona treballadora es desenvolupa encara en un món en el que dominen els valors masculins. Valors que la dona, en un principi, va voler adoptar per obrir-se pas i ésser acceptada sense posar en valor les qualitats pròpies i, per tant, renunciant-hi. El voler imitar un model masculí per poder ser acceptades i el estar contínuament demostrant que valem, ha limitat a moltes dones.
Actualment pensem que en el món laboral hem de defensar la nostra manera de ser i de fer , sense renunciar a res i demostrant que això ens enriqueix a tots. Es comença a parlar del “model de lideratge femení “.
El món del treball és masculí i l’encaix de la dona planteja molts reptes que cal tenir presents i que s’hauran de superar. No hem de pensar que ja esta tot assolit. A més, aquest temps de crisi que estem vivint no ens ajudarà.
Encara ens falta la plena integració a tots els nivells : empresàries, llocs de direcció, càtedres universitàries, etc.
En el futur hem de continuar pel mateix camí i amb les mateixes eines: lluitant pel nostre paper com individus independentment del nostre gènere. No pensem que tot esta aconseguit amb els plans d’igualtat i amb les prestacions socials. La societat la construïm entre tots i hem de seguir treballant pel respecte i la individualitat de les persones. I per que les eleccions personals de dedicació professionals siguin lliures i no condicionades per raons de sexe.
Als nostres fill i filles els hem d’educar en aquestes conviccions.