Enguany toca celebrar el centenari del naixement de Joan Fuster, el savi de Sueca. Si hagués escrit en castellà, anglès, francès, alemany o una altra llengua parlada per desenes de milions de persones (o, si més no, amb un Estat al darrere), Joan Fuster seria un escriptor de gran renom dins i fora del nostre territori lingüístic. Però escrivia en català, i això fa que el seu nom no digui res a moltes persones fins i tot dins el seu àmbit cultural, i que no hagi estat valorat en la seva justa mesura. El fet que no escrivís ficció també ha contribuït sens dubte a no ser tan conegut com es mereix. D’un temps ençà, qui té la dèria d’escriure només assaig no pot aspirar a tenir gaires lectors, per més profunds que siguin els seus pensaments. La gent vol llegir obres lleugeres que els distreguin de les cabòries quotidianes, i no que el facin reflexionar o l’informin de temes que ens haurien de preocupar.
Joan Fuster va néixer a Sueca en el sí d‘una família d’orígens camperols. Estudià dret a la Universitat de València -on aviat trobà a faltar la seva llengua, tan parlada a Sueca- i un cop graduat exercí d’advocat a la seva població natal. Sadoll de coneixements, al mateix temps, de manera autodidacta, amplià estudis en diversos àmbits de les humanitats. La llengua valenciana i el passat del seu país cada cop li interessaven més. D’altra banda, Fuster començà a fer col·laboracions periòdiques a la premsa. També, com tants escriptors, començà escrivint poesies, però aviat es passà a la prosa. Redactà centenars d’articles literaris, un subgènere de l’assaig segons ell. S’hi guanyava el pa i destinava bona part dels seus ingressos a enriquir la seva biblioteca. Gran devorador de llibres, Joan Fuster sempre nodrí millor el seu esperit que no pas cap el seu cos.
El 1954 Joan Fuster inicià la carrera d’assagista amb la publicació de El descrèdit de la realitat. Vuit anys després aparegué l’obra més coneguda de la seva producció en prosa, Nosaltres els valencians, un estudi profund, indispensable per a entendre la realitat històrica, cultural i política del País Valencià. Fou el fruit de deu anys de treball i més d’una vegada lamentà que no hagués escrit aquell llibre una persona amb més coneixements històrics que ell. A Nosaltres els valencians Fuster sosté que, des de l’acabament de la guerra civil, el País Valencià estava immers en un regionalisme folklòric, i defensava la necessitat de construir un projecte polític i cultural comú amb la resta de territoris de parla catalana. Com era d’esperar, l’obra no agradà gens als sectors immobilistes valencians. Incomprensiblement, passà la censura. En el pròleg parlava dels “valencians i els altres catalans”.
Dues altres obres fusterianes de gran interès són Diccionari per a ociosos i Diari (1952-1960). La primera és un calaix de sastre on trobem entrades de tota mena: amor, avarícia, bellesa, guerra, lectura, llibertat, morir, política, plagi, sexe… A algunes dedica només una línia, a altres unes quantes pàgines. S’hi troben idees desconcertants com ara: Pensament: Atenció!: tot pensament és un mal pensament. Pel que fa al diari, més que un diari en el sentit clàssic del terme és un recull de notes sobre temes diversos publicat per primera vegada el 1969 -amb problemes amb la censura, com de costum. No cal dir que Fuster era persona non grata per al règim.
També cal destacar el llarg pròleg que Joan Fuster escriví per a l’Obra Completa de Josep Pla, en el qual el savi de Sueca escriu coses (algunes molt discutibles) que no devien agradar al prosista empordanès, com ara “Pla no és un estilista”, “Pla no en té, d’estètica” o “com a bon reaccionari, Pla és pessimista”. D’altra banda, després de llegir el text, Pla digué que hi havia trobat “collonades neomarxistes”. Fuster i Pla es coneixien, hi havia una certa amistat entre ells, algunes coses els unia i altres els distanciava. Per començar, les idees polítiques. Fuster era un liberal d’esquerres, cosa que no es pot dir, ni de bon tros, de Pla, a qui la paraula socialisme li provocava nàusees.
El savi de Sueca tenia molts admiradors, però també molts enemics -al País Valencià, sobretot. Rebé un gavadal de cartes amenaçadores, l’injuriaren, el cremaren en efígie en unes falles, gent que l’odiava a mort col·locà una bomba a casa seva (sortosament, la deflagració només causà danys materials). Per defensar el que defensava calia tenir molt coratge.
Joan Fuster deixà una obra abundant i de temàtica diversa. Fou un gran intel·lectual i un gran escriptor que, en paraules seves, massa humils, cultivava una literatura “subalterna, marginal, d’anar per casa”. Esperem que la celebració del centenari del seu naixement no passi sense pena ni glòria, com malauradament passen moltes celebracions d’aquesta mena en aquest país.
