A l’escrit del mes passat vam repassar algunes de les postveritats que dificulten la lluita contra el canvi climàtic: l’ocultació de l’autèntic significat del que suposen els compromisos de París i els avantatges que, erròniament, s’atribueixen al canvi climàtic en els sectors del turisme i de l’agricultura.
Per mirar de traduir els compromisos adquirits a París per part dels governs en accions concretes, grans economies com ara la Unió Europea, els Estats Units o la Xina, s’han fixat en els darrers anys objectius d’aconseguir la neutralitat en carboni cap a mitjans de segle. Malgrat que superficialment pugui semblar-ho, aquest no és l’objectiu que se’ls reclama des del món científic, que és el de deixar d’emetre gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Es tracta, en realitat, d’un compromís per arribar a un balanç net segons el qual la mateixa quantitat de gasos d’efecte hivernacle que s’alliberaria seria capturada de l’atmosfera o absorbida pels sistemes naturals. Com a bon exercici de postveritat, aquests objectius subverteixen l’esperit dels acords de París en diverses dimensions, malgrat simular fer el contrari. En primer lloc, no contemplen el ritme d’emissió de carboni en les dècades que encara falten per arribar a la data fixada com a meta. És possible que, si aquest ritme és elevat, com ha estat de rècord en els últims anys, s’arribi a 2050 amb un increment de la temperatura global que ja rondi els 2,5ºC o 3ºC, molt per sobre dels objectius de 1,5ºC o 2ºC. Així, malgrat que els països poguessin complir l’objectiu d’arribar a ser neutres en aquelles dates i estabilitzar la temperatura, el mal ja estaria fet. En segon lloc, comprometre’s amb la neutralitat arracona la possibilitat de perseguir un balanç net negatiu de carboni, és a dir, que els països, mitjançant noves tecnologies o restauració d’ecosistemes naturals, capturessin i fixessin més diòxid de carboni que l’emès, cosa que ajudaria molt a reparar parcialment el dany causat al llarg de la història. En tercer lloc, i en relació amb aquest últim punt, la viabilitat de l’objectiu depèn, en gran mesura, en les possibilitats de desenvolupament de solucions tècniques per capturar carboni i d’augmentar la capacitat de les plantes per retenir aquest element i capturar, així, el que se seguiria emetent. Essent realistes, ni una ni altra possibilitat pinten gens bé.
Les tecnologies per capturar i emmagatzemar carboni encara estan en bolquers i les de captura d’altres gasos, com el metà, encara estan més verdes. Fins i tot en cas de no ser una mera distracció i acabar demostrant-se viables i segures, l’escala a la qual es requeriria desplegar-les per tenir algun tipus d’impacte real és tal que no és gens realista esperar tenir mai ni les matèries primeres ni la capacitat productiva per implantar-les. Confiar a cegues en aquesta postveritat és una temeritat.
Per altra banda, està demostrat que la restauració d’ecosistemes i la reforestació tenen potencial per fixar carboni al sòl. Això és ben cert. Hi ha entitats que, de fet, ja ofereixen serveis de compensació de les emissions de persones (per exemple, quan fan un viatge) a canvi d’un import que serveix per plantar arbres que, s’espera, mitjançant la fotosíntesi, capturaran l’equivalent a la fracció emesa per la passatgera de l’avió o el tren. Insistir en què aquest tipus de programes poden ser una solució és una postveritat com un temple. El que sí que aconsegueixen, no obstant, és fer creure a la societat que, pagant, no hi ha res que no es pugui aconseguir de forma senzilla. Plantar un plançó no és garantia que aquest viurà i creixerà per fer la funció que s’espera d’ell. A més, cal garantir que, si creix, la seva fusta no es farà servir per a cap altre ús que no sigui acabar formant part del sòl, per retenir realment el carboni allà. Això implica, entre altres coses, evitar que aquests boscos cremin mai ni es conreïn. Cal tenir present que els boscos en latituds tropicals poden contenir molt carboni i actuen com un magatzem, però tenen molt poca capacitat per crear sòls nous i profunds. Aquests només es formen i, per tant, s’hi reté carboni, en latituds mitjanes i altes, on la temperatura freda durant bona part de l’any impedeix que es descompongui tota la fracció orgànica. El canvi climàtic, precisament, augmenta la desertització, el risc d’incendi, l’extensió de zones amb temperatures més altes i fa disminuir, doncs, l’àrea potencial sobre la qual es podrien plantar arbres amb certa garantia d’èxit en la seva funció de fixació. Complementàriament a aquesta reducció de les zones potencials per a plantar-hi arbres, també cal tenir present la magnitud de l’acció que se’ls demana. A més d’alguns dels països més contaminants del món, també han anunciat la voluntat d’esdevenir neutres en carboni institucions i organitzacions tan insospitades com ara companyies petroleres, grans bancs, l’exèrcit dels Estats Units o el campionat d’automobilisme de F1, entre moltes altres.
Descartada la contribució tecnològica a la captura de gasos per tractar-se de ciència ficció, aconseguir la neutralitat climàtica mundial de tots aquest col·lectius sense renunciar a la que sembla ser la seva aspiració de poder seguir cremant petroli, gas i carbó implicaria deixar de fer servir la terra per produir aliment, i bo i així segurament encara ens en faltaria. Com veiem, qualsevol alternativa a una reducció immediata i dràstica de les emissions, com la que es reclama des de la comunitat científica, té tots els números per ser una postveritat. Instrumental per als interessos de certs poders, però una distracció que fa perdre un temps preciós a la humanitat.
