Aquest mes de juliol he passat uns dies a Noruega. Visitar el Parc Frogner a Oslo, creat pel cèlebre escultor Gustav Vigeland, un meravellós recinte que aquest artista figuratiu i humanista va omplir durant prop de cinquanta anys, amb estàtues representatives de figures humanes, expressives, realistes, que són un cant a la relació entre homes i dones, pares i fills, avis i néts. La vida, la supervivència, la mort. Emotiu homenatge a la humanitat. Visitar la sala d’entrega dels Premis Nobel de la Pau a l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Veure la ciutat de Trondheim, capital medieval de Noruega, encara avui centre espiritual del país, centre universitari i de cultura de referència mundial. Navegar pels fiords enmig d’altes muntanyes, de calma i bellesa sublim, imaginant un rerefons musical amb les notes del primer moviment Morgenstemning de la cèlebre suite Peer Gynt del músic nacional noruec Edvard Grieg. Conèixer de primera mà el nivell social i de benestar de la societat noruega. Després de totes aquestes experiències, es fa difícil imaginar que al cap de cinc dies poguessin passar els tràgics esdeveniments que va viure aquest país.
Però la realitat novament fa evident que enmig d’aquestes societats altament avançades i excessivament confiades (pensem en l’assassinat d’Olof Palme), poden sorgir casos d’extrema violència que posen al descobert idees aparentment inofensives, que són contràries a l’essència de l’Europa que ha fet possible aportacions fonamentals per a la humanitat, idees que intenten conduir-la cap a camins xenòfobs, ultranacionalistes, d’extrema dreta, de trista experiència en el passat, malgrat que molts s’esforçaran a dir-nos que el criminal Breivick és només un pertorbat.
Les societats escandinaves són un exemple d’aquesta contradicció. Noruega, Suècia i Dinamarca són tres països amb molts aspectes en comú. A més de tenir una història compartida al llarg de molts segles, actualment són tres estats independents que tenen encara molts lligams: societats riques i avançades, amb llargues tradicions de governs socialdemòcrates que els han portat a aconseguir i arrelar altes cotes de benestar social però que amaguen moltes vegades (potser també pel clima), vides depressives, tendències al suïcidi, frustracions desmesurades i puntuals tendències a l’odi.
Uns dies abans d’escriure aquestes reflexions, vaig veure la pel·lícula Haevnen (Civilització), traduïda aquí com En un món millor, de la directora danesa Susanne Bier, en què el cinema torna al tema de la violència soterrada en les societats europees més avançades (l’any passat ho va fer amb la colpidora La cinta Blanca de l’alemany Michael Haneke).
Susan Blier construeix en la seva pel·lícula uns personatges en base als principis de bondat o maldat, covardia o heroïcitat, venjança o comprensió, violència o diàleg i ho fa amb dos adolescents, nous companys a l’escola. L’un ha perdut la seva mare víctima d’un càncer i culpa d’això el seu pare que sempre li havia amagat la gravetat de l’estat de la mare, inculcant-li l’esperança que es curaria. I l’altre, que pateix assetjament per part d’altres companys de classe, dubta de la valentia del seu pare que prefereix establir diàleg amb els violents abans de respondre’ls amb violència. Però el nen ignora que el seu pare, que treballa per una ONG a l’Àfrica, està en un camp de refugiats on es juga la vida intentant curar el màxim de persones, moltes víctimes de la violència de les bandes armades del país i on és considerat un heroi. Enmig del desconeixement, els dos nois es fan amics i aquesta amistat els porta a un perillós joc de venjança i ràbia que els fa qüestionar els seus ideals.
Se’ns fa difícil pensar que aquest món d’odi i violència, mostrat a la ficció a la pel·lícula i plasmat a la realitat amb els fets de juliol a Noruega, sigui conseqüència d’aquestes societats avançades, de justícia social, de benestar ben repartit i també sovint compromeses en la lluita contra les injustícies del món. Segurament que no és així. En aquest sentit la història de Susanne Blier ens ofereix les esfereïdores imatges del camp de refugiats africà i mostra el contrast entre una violència salvatge, primitiva, de supervivència, la del tercer món i la sofisticada violència del món acomodat. Aquesta violència latent, que apareix a la pel·lícula entre uns adolescents, fills d’una societat permissiva, segurament no té res a veure amb la violència latent que va propiciar la massacre del juliol, però no deixa de ser l’efecte d’una societat competitiva on es valoren les aparences socials i els odis apareixen com una aposta de falsos valors. L’extrema dreta europea, alimentada per l’odi a les persones i a certes idees i per una crisi econòmica que afecta amplis sectors de la societat, cada contesa electoral guanya vots.
Si no heu vist En un món millor, us la recomano. Els fets reals i la ficció ens poden fer reflexionar sobre moltes coses però sobretot sobre si és possible un món millor.
